• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LA MENT IL·LUSÒRIA

Un dia un home va preguntar al mestre:

  • Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

  • Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

  • Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

  • Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica  és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar  per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca  sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden  tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i  cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

  • Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
  • Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
  • Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
  • Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

T’AGRADA EL NADAL?

 S’apropa el Nadal, amb les seves festes, reunions familiars i d’amics, regals, tradicions… El Nadal arriba per tothom però no arriba igual per tothom. Hi han persones que gaudeixen d’aquestes festes, que tenen allò que diem esperit nadalenc. Persones que gaudeixen de decorar les seves cases, de trobar-se amb les seves families, de comprar regals, viuen amb alegria aquestes dates. En canvi, a altres persones no els hi agraden, desitgen que s’acabin perquè ho passen malament. El Nadal és de contrastos, de persones que l’estimen i persones que més aviat l’odien. De persones que els agradava de petites i ara d’adultes ja no i de persones que els ha tornat a agradar al tenir als seus fills.

Sigui com sigui, El Nadal mou les emocions.

Existeixen dades que indiquen que aproximadament un 44% de la població pateix el que s´anomena “depressió blanca” que és la tristesa que moltes persones senten al Nadal i que és semblant als símptomes depressius comuns.

Quines són les causes de la tristesa al Nadal?

La tristesa en aquestes dates s’associa a diferents motius.

  • Reunions familiars: Per moltes famílies no hi ha excusa és Nadal i ens hem de reunir si o si. El problema és quan hi han persones que no s’aguanten que no es veuen durant tot l’any i tenen l’obligació de trobar-se aquests dies. Això genera tensió, incomoditat i possiblement esclatarà en conflictes.
  • Nostàlgia del passat: El Nadal activa els records de persones importants que ja no estan, sentim el buit i enyorem Nadals feliços que ja no tornaran.
  • La soledat: hi han persones que no tenen a prop a la seva família i no poden passar aquests dies junts. Persones que no tenen família per reunir-se aquests dies.
  • L’economia: El Nadal suposa una despesa econòmica, dinars, regals, trobades amb amistats. No poder portar el ritme d’aquestes festes pot generar tristesa a moltes persones.
  • La feina: No totes les persones tenen vacances al Nadal i això fa que no puguin gaudir del temps com voldrien.

Què podem fer per viure millor aquestes dates?

  • Com t’agradaria que fos el teu Nadal? Fes el Nadal que tu vols no el Nadal establert. Pot ser difícil fer canvis i anar contracorrent a les costums establertes, però viure un Nadal rere d’un altre de forma trista passa factura.
  • Viu el Nadal amb les persones que vulguis. Escull quines són les persones amb les que et sents bé i disfruta aquests dies d’aquestes trobades.
  • Valora si és beneficiós parlar de segons quins temes aquests dies. Hi han famílies que ho tenen clar ni política, ni futbol… Pensa si et va bé treure o discutir sobre segons quins temes aquests dies. No vull dir que has d’evitar resoldre temes, però possiblement no siguin els millors dies per fer-ho, tenint en compte que mengem i bevem més que la resta de dies de l’any.
  • No et sentis obligat/da a ser feliç aquestes dates. Ens bombardegen amb missatges de felicitat per Nadal, no podem ser felices per obligació, ho sents o no ho sents. No et sentis culpable per no sentir allò que es suposa que has de sentir, escolta’t i dóna’t el permís per sentir el que necessitis.

Si no t’agrada el Nadal o et posa trist/a pensa que això si que són uns dies i passen, saber que té una data límit sempre ajuda. I si gaudeixes del Nadal no pensis que s’acaben aviat, gaudeix-les sense dates.

Lola Guerra Ruiz. Psicològa nº Col 11389

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

ETS UNA PERSONA FORTA

A vegades, he escoltat i també he dit «Ets una persona forta, jo no hagués pogut amb aquesta situació». Crec que moltes vegades, dividim les persones en dos tipus: les persones débils i les persones fortes. És com si algunes persones haguéssin desenvolupat recursos que les fan més fortes davant situacions i altres no. Però, què pensem quan diem que una persona és forta? Normalment, l’atribuim característiques com la capacitat de superació, de sortir endavant, de no venir-se a baix, mantenir la calma i la fermesa.

Els trets de les persones emocionalment fortes no tenen res a veure amb la duresa del caracter, la inflexibilitat o la tendencia a imposar-se a la resta de persones. Tot el contrari. Les persones emocionalment fortes tendeixen a ser moderades i a estar en equilibri. L’autocontrol és la clau per la fortalesa emocional, l’autocontrol no és la repressió, l’autocontrol és tenir l’habilitat per identificar les emocions i saber expresar-les.

Sentir tristesa forma part de la vida de les persones, la persona forta plora, clar que plora i expressa aquesta tristesa perquè així és la manera que pogui sortir la emoció i s’alliberi.

A vegades penso que estem invaits per una tendencia al positivisme irreal i a mostrar sempre que estem feliços i això limita la nostra necessitat d’estar tristos.

Quines són les característiques de les persones emocionalment fortes?

1. Són emocionalment intel.ligents. Són persones que saben mantenir la calma en les situacions díficils, tenen equilibri emocional i estan preparades davant el canvi.

2. No depenen de la opinió de les altres persones. A tothom ens agrada caure bé, però aquestes persones no depenen d’això, una cosa és el desig i una altra diferent és la necessitat, la necessitat ens fa aferrar-nos i això és el que fa mal.

3. Accepten bé les crítiques constructives. Comenten errors com tothom i davant les crítiques constructives aprenen d´això.

4. Assumeixen les equivocacions tenint compassió d´elles mateixes i empatia amb les altres persones

5. Tenen objectius clars que els motiven sempre a seguir per aquests camins

6. Mantenen la calma davant de situacions díficils, poden estar tristes, rabioses, engoixades però sense desbordar-se davant de les situacions.

7. Creuen en les seves capacitats de superació, recorden que han pogut sortir d´altres situacions i això els ajuda a tirar cap endavant.

8. Encara que tinguin por fan les coses amb por.

És cert que hi han persones que sembla que de forma innata tinguin aquestes característiques però també és veritat que les poden desenvolupar. Per la meva experiència com a psicol.loga he vist persones que s´han enfortit emocionalment al haver passat per diferents situacions de la vida. Crec que en general les persones aprenem de les situacions i quan es repeteixen o tenim situacions semblants ja tenim més recursos del que teniem al principi.

Lola Guerra

RECONÈIXER PER COOPERAR

En el moment actual, amb un gran repte amb el medi ambient i per això amb nosaltres mateixos/es, llegint sobre l’amor trobo la següent afirmació de la biòloga Lynn Margulis: la cooperació i no la competència ha sigut la responsable de l’evolució. En els orígens de la vida els bacteris es traspassaven gens per sobreviure en el medi hostil. És a dir que per sobreviure calia cooperar.

Lligat amb això, segons el biòleg i filòsof Humberto Maturana, els humans som fruit de la cooperació i la solidaritat per a la conservació i no de la lluita per la supervivència. 

Si pensem en les relacions afectives, en l’amor, perquè aquests llaços siguin forts i sans ens cal empatitzar, escoltar i veure a l’altre i viceversa. Segons Maturana, estimar, el plaer d’estar junts és el que fonamenta la supervivència de l’individu i de l’espècie. Cooperar implica sentir-se part d’un grup (família, amistats, feina, oci…), cobrir la necessitat de reconeixement i sentir que tenim presència, som vistos/es i escoltats/des. El plaer de ser tinguts en compte pels altres dóna bona part del sentit a la nostra vida. Estem parlant de la necessitat de pertinença i reconeixement.

Un dels malestars de la societat actual va lligat amb el valor de la competència que ens aporta més soledat que no pas reconeixement i amor. Per això, tant en el món personal com en el laboral i social és important que ens procurem relacions i espais on ser vistos/es, estimats/des i reconeguts/des (en lloc de negats).  Un exemple: una empresa funcionarà millor si a més d’una bona tecnologia compta amb un bon equip que coopera: prendrà les millors decisions. 

Seguint amb el pensament de Maturana, ell opina que la necessitat de reconeixement és ancestral i és la que ha fet possible l’origen de l’espècie i el motor que ens fa sentir vius i vives. La necessitat de sentir-nos estimats és un mandat biològic. I amb aquests ingredients, allà on ens sentim que formem part, perquè hi tenim un bon lloc reconegut és on podem ser creatius/ves, productius/ves i on podem conviure amb satisfacció. 

Per poder ser reconeguts primer ens cal reconèixer-nos nosaltres mateixos/es i reconèixer a l’altre. És a dir, que de res serveix esperar que ens reconeguin si nosaltres no ens coneixem i acceptem amb les nostres virtuts i limitacions. I també cal saber reconèixer als altres i acceptar-los amb allò que ens agrada i ens desagrada. Reconèixer i reconèixer-nos dóna pas a sentir-nos reconeguts i reconegudes. La saludable espiral de donar i rebre.

Ens podem preguntar amb quines persones ens sentim reconeguts/des i on, en quins espais de la nostra vida ens sentim reconeguts/des. També ens podem preguntar a quines persones reconeixem en la nostra vida i en quins espais oferim la nostra presència, implicació i responsabilitat.

Pensar que quan ens sentim reconeguts i reconegudes podem cooperar i això ens apropa amorosament als altres: si davant el conflicte puc analitzar el meu punt de vista, relativitzar-lo i puc posar-me en el lloc de l’altre (empatia), estaré aprenent i sent cooperatiu/va en lloc de competitiu/iva.

Els temps presents ens conviden a treballar per la consciència i el desig en la cooperació amb un/a mateix/a, els i les altres i el medi ambient: escoltar, respectar i cuidar!

Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil

EL MALEÏT “…ÉS QUE SÓC AIXÍ”

¿Es pot canviar la nostra manera de ser?

Segur que ho has sentit alguna vegada d’aquell amic o amiga massa sincers “sóc així, ja saps que dic les coses com les penso” o el despistat que sempre arriba tard: “no sé per què t’enfades, ja saps com sóc” o el clàssic impulsiu: “faig el que sento i punt. Sóc així”.

Aquestes etiquetes no estan malament i tenen una funció. Reforcen la nostra identitat i ens ofereixen un patró de conducta clar i fàcil d’entendre per tots

El problema el tenen els altres quan els “sóc així” es converteix en carta blanca i són l’excusa perfecte per no assumir responsabilitats: si sóc extremadament sincer, puc ferir als altres; com que mai sóc puntual puc faltar als compromisos; i com que sóc impulsiu faig el que em dóna la gana sense pensar en les conseqüències.

Encara que sembli un problema greu (i ho és) la gent no sol portar els “sóc així” a teràpia per aquesta raó, sinó per un segon tipus de problema:

Quan el “Sóc Així” es converteix en un mur infranquejable

De sobte l’etiqueta que ens havíem posat no és prou pràctica davant alguna situació: l’excessiva sinceritat em porta problemes a la feina, la impulsivitat em fa caure en relacions tòxiques, o la falta de compromís fa que la meva parella em posi un ultimàtum.

Com l’hi passava al cavaller de l’armadura oxidada, quan fa massa temps que portem posades les etiquetes correm el perill d’oblidar com viure sense elles.

Dit d’una altra manera: m’he cregut tant que “sóc així”, que ja no sé ser d’una altra forma.

Arribats a aquest punt ens deixem emportar pel pessimisme, ens enfonsem i pensem que no hi ha res a fer. Potser és aquí quan en un intent desesperat, però amb molt bon criteri, acudim a teràpia.

I és que la resposta és rotundament afirmativa. Si, és clar que es pot canviar la nostra manera de ser i trencar amb les etiquetes i amb tots aquests “sóc així”

Si no cregués en la possibilitat de canvi de la gent, no em podria dedicar a la psicoteràpia.

Afortunadament aquesta professió em permet veure com cada dia hi ha gent que aconsegueix aquests propòsits i s’acosta més a l’objectiu de canvi que s’havia marcat.

No és fàcil: el “sóc així” s’ha emmotllat a nosaltres i nosaltres a ell d’una manera pràcticament fusional. És el nostre vestit preferit, amb els que ens sentim més còmodes i hi ha una part de nosaltres que s’hi troba molt a gust. De fet, segurament portem tant de temps amb aquesta regla auto-imposada (dient-nos que som així) que resulta realment fàcil recaure en les maneres de fer a les que ens havíem acostumat. Però,

Que hagis estat així fins ara, no implica que ho hagis de ser sempre.

Som lliures. Potser no hem triat les situacions que ens envolten o les que en el passat ens han portat a ser com som, però si que podem escollir com actuem AQUÍ i ARA.

No vull enganyar a ningú, els canvis de 180º segurament no estan a l’abast de tothom: l’impulsiu extrem no es convertirà en una persona completament prudent i reflexiva pel simple fet de voler-ho i esforçar-s’hi. 

Hi ha molts factors que intervenen i forgen la manera en la qual ens comportem, però alguns d’aquests sens dubte estan al nostre abast. Al final, la decisió última d’actuar d’una manera o una altra l’acabem executant de manera voluntària i conscient. Per tant,

El principal és la voluntat de canvi

i directament suprimim aquesta possibilitat de canvi quan ens auto-limitem amb el maleït “sóc així”. Perquè “ser així” implica que no depèn de mi, que no ho he triat. Que he estat, sóc i seguiré sent de la mateixa manera, peti qui peti i passi el que passi. 

I això no és necessàriament cert, perquè tots coneixem gent que ha aconseguit fer canvis. Ni tan sols tu mateix ets igual que com eres 5 anys enrere.

El que passa és que resignar-se a no canviar a vegades és menys costós que fer l’esforç de fer-ho.

Per tant, si no t’agrada “ser així” o creus que et sentiries millor actuant d’una altra manera, comença per canviar el “sóc així” per: he estat així fins ara, però a partir d’aquí… comencem a treballar.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

SABER DIR ADÉU

SABER DIR ADÉU

Perdre una persona estimada és una situació que ens connecta amb la tristesa com a emoció primària. També apareix quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, l’acomiadament d’una feina, tancar un negoci que no ha funcionat, l’emancipació de fills/es, la salut perduda com a conseqüència de l’edat o el dolor, una amistat que ha marxat a viure a una altra ciutat, un avortament o una primera cita amb qui no hi hagut connexió malgrat dues setmanes parlant amb el mòbil. Totes aquestes experiències comparteixen el denominador comú de perdre quelcom que se sent com a valuós.

«Si no vols viure un dol, no estableixis relacions»

Eric Fromm

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, sent tristesa i aquesta emoció necessita ser escoltada. El consol és una forma de donar permís a l’expressió de la tristesa. Sentir que algú està a prop teu, present i de forma comprensiva és una forma de respectar el que et demana la tristesa. Una de les conseqüències de no elaborar un dol és patir un dol crònic que no arriba a una conclusió satisfactòria o un dol emmascarat a través de símptomes psicosomàtics que no es relacionen amb la pèrdua. Hi ha persones que se senten tan desbordades davant la pèrdua que recorren a conductes desadaptatives com adiccions a l’alcohol o la feina, atacs d’ansietat o conductes fòbiques.

En cas que hi hagi una dificultat per gestionar l’emoció de la tristesa sigui per obstacles per connectar-hi o sigui per una reacció molt intensa en altres situacions, és probable que la dinàmica interna d’aquesta persona sigui la de no acceptar les separacions com a part de la naturalesa humana. Per això, és interessant prendre consciència de com em relaciono amb la tristesa. Et proposo que reflexionis sobre aquestes preguntes que fan referència al grau de connexió que experimentes amb l’emoció de la tristesa:

  • Em permeto moments de tranquil·litat per estar en soledat?
  • Em resisteixo als canvis quan apareixen?
  • Li dones la mateixa importància a saludar que acomiadar-te?
  • M’acomiado d’una persona que sé que no tornaré a veure més?
  • Em sento més còmode dient Fins aviat que Adéu?
  • Postergo el que tinc pendent de fer per no quedar-me sense res a fer?
  • Acabo el que començo o ho deixo a mitges?
  • Quin sentit li atorgo a les pèrdues viscudes?
  • Em dono el permís de plorar si ho necessito?
  • M’enfado amb mi mateix/a quan em sento trist/a?
  • Necessito canviar de tema quan algú està expressant tristesa?

Tal i com comenta Alba Payàs (2010), les respostes d’afrontament que té cada persona són intents homoestàtics de gestionar el dolor emocional i protegir-se de la fragmentació. Per això, és necessari respectar les necessitats que té cada persona sigui parlar-ne constantment, treballar molt, no moure cap objecte relacionat amb la pèrdua durant un temps o, fins i tot, parlar-li a les cendres. Des de la compassió, cal recordar que cada persona fa el que pot ja que són reaccions naturals i comprensives davant del dolor.

Des del Mindfulness, es busca prendre consciència del que estic sentint en les diferents fases del dol acollint la ràbia, la culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la soledat o la confusió. La pràctica de Mindfulness és l’eina que permet observar les emocions i la seva regulació. També permet observar quines són les creences i els pensaments que apareixen, el significat de la pèrdua, els conflictes que deixa sense resoldre la pèrdua i la naturalesa de l’aferrament.

Elaborar el dol a través del Mindfulness implica identificar quina emoció estic sentint i acceptar-la sense judicis ni crítiques, sense esperar que sigui diferent a la que és i sense fugir d’ella, malgrat pugui resultar dolorós connectar-hi.

Les investigacions realitzades ens confirmen que aquest tipus de pràctiques aporten:

  • Major consciència de la mort i la impermanència
  • Claredat mental i equilibri interior
  • Disminució dels estats mentals negatius
  • Alliberació dels pensaments i emocions que generen patiment
  • Major discriminació d’un/a mateix/a i de l’entorn

La pràctica de Mindfulness en un procés d’elaboració del dol acompanya a la persona en el seu camí de cicatrització de la ferida integran tota la xarxa de sentiments i emocions que sorgeixen al llarg de les diferents etapes que cal atravessar per la seva resolució. Permet que la persona pugui viure-ho tal i com és respectant les seves necessitats i els seus mecanismes de defensa. Observar, atravessar, fluir, autoreconèixer-se, acceptar, connectar amb l’autocompassió, perdonar i perdonar-se i integrar són algunes de les eines que faciliten una sana integració de la pèrdua en la vida de la persona. A més, és important estar en atenció plena en les sensacions corporals perquè permet la connexió entre l’hemisferi esquerre amb el dret del cervell amb el propi cos.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i col·legiat núm. 12.866

ENTRE EL DESIG I EL DEURE: EL BUIT FÈRTIL

Internament totes les persones tenim polaritats com la que es refereix a “el desig versus el deure”, o entre “l’autoritari i el manat”. En la teràpia Gestalt aquesta dualitat s’anomena “perro de arriba y perro de abajo” i és un dels seus temes centrals, doncs la lluita pel control que exerceix cada un dels pols, en les relacions amb un/a mateix/a i amb les altres persones i realitat exterior, pot donar origen a una gran dosis de patiment psicoemocional.

El “perro de arriba” es crea a partir de l’autoimatge idealitzada. És qui mana i funciona en termes de “Tu deus”. Es basa en la moral, les lleis, és la nostra veu crítica i la que ens mira des de dalt i ens diu el que hauríem de fer.

El “perro de abajo” es crea en el despreci de la nostra imatge rebutjada, és a dir, en no voler acceptar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos/es. És el manat i no expressa amb claredat el seu “No vull”. Es la nostra part més impulsiva, flexible, que vol tenir una recompensa immediata i es basa en el nostre plaer i disfrute, en el “Jo desitjo”.

I aleshores amb que ens trobem? Amb una lluita entre el “jo vull – jo dec”. I com sortir de la lluita? Integrant les dues polaritats, buscant un punt on em senti bé, entre el que vull i el que puc fer: rebaixant les exigències excesives del mandat, tenint clar el meu desig, les meves preferències i en la negociació desapareix el patiment. Com ho puc fer? Establint un diàleg entre els dos pols, entre el que vull fer i el que crec que haig de fer.

Quan aconsegueixo estar en pau amb els dos pols es pot obrir espai per l’acció creativa, per al buit fèrtil, aquell buit on hi ha lloc i llum per estar amb mi mateix/a, amb les coses que faig i amb la relació amb les altres persones i el món sentint-me agust i lliure.

LA UNIÓ FA LA FORÇA?

Recentment hem viscut una mobilització massiva en motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, en la qual centenars de milers de persones, amb independència del seu sexe, han sortit al carrer per reclamar canvis en la societat actual: acabar amb les desigualtats, la precarietat, el racisme, les exclusions socials i laborals, els desnonaments, les violències masclistes o amb la manca de coresponsabilitat en els treballs de cures, tal i com clamava el manifest feminista.

Les manifestacions agrupen individus i col·lectius per reivindicar drets fonamentals, denunciar injustícies i/o donar suport a causes o persones. En ocasions adquireixen un format festiu, en d’altres el seu to és marcadament impositiu. En qualsevol cas, darrera hi ha una motivació combativa i de protesta. Les persones que hi participen catalitzen el seu desacord i malestar a través d’himnes, lemes i missatges que interpel·len a estaments sòcio-polítics i els exigeixen que  s’impliquin i intervinguin en favor d’una causa.

En els darrers anys hem pogut assistir, de vegades d’una manera més participativa, d’altres com a espectadors/es, a la convocatòria programada o espontània de diverses concentracions i actes de protesta. Les xarxes socials han esdevingut un canal per encoratjar les mobilitzacions i difondre’n imatges instantàniament, en directe, sense restriccions geogràfiques. S’han creat plataformes online per donar a conèixer situacions dramàtiques i demanar el suport de la ciutadania per promoure un canvi a través d’un “click”.

Podríem dir que les xarxes socials i internet han liberalitzat i pluralitzat la protesta, donat que abans un determinat estament podia controlar i erigir-se’n vocal (o propietari). Actualment, malgrat la influència d’aquests estaments, són les persones les que adquireixen un paper proactiu i dinamitzador, prenent la iniciativa de la mobilització i reclamant-ne l’autoria. Per tant, podríem dir que estem presenciant un major apoderament de la societat?

“Apoderament” és un terme que fa referència al concepte conegut en anglès com a empowerment, i que té les seves arrels en la sociologia, la filosofia i la psicologia. Són diverses les seves definicions i àmbits d’aplicació. Podríem definir-lo com un procés mitjançant el qual un individu o un col·lectiu (generalment vulnerables) desenvolupa diverses habilitats que li permeten exercir poder i influència sobre altres individus o col·lectius. Aquest apoderament es pot expressar d’una manera més agressiva o d’una manera més assertiva. La diferència bàsica entre aquestes vies és el respecte i la consideració envers altres persones. Mentre que l’expressió agressiva violenta l’interlocutor, menystenint el seus drets i sense tenir en compte els danys colaterals que poden generar-se, l’expressió assertiva l’interpel·la per desencadenar efectes directes i colaterals sense atemptar contra els seus drets.

L’apoderament més terapèutic és aquell que s’expressa assertivament, perquè és el més honest amb les pròpies necessitats i els propis desitjos. I malgrat pugui generar desacords en un primer moment, no corre el risc de centrar-se en el soroll de la discrepància, sinó en la discrepància en si mateixa.

L’apoderament comença en la persona, quan aquesta comença a reconèixer un valor i estima a si mateixa per ser qui és. Això li permet donar importància a les seves aspiracions i als seus drets, a la seva veu i a les seves decisions. El següent pas és ampliar la capacitat d’observació, per veure altres maneres de fer i de ser, contemplant una diversitat d’opcions i alternatives. D’aquesta manera s’enforteix la capacitat per seleccionar i triar. Així, darrera de cada elecció hi ha la creença en les pròpies possibilitats, i amb cadascuna d’elles es construeix l’espai personal, adquirint progressivament una major grandària i fermesa.

En un futura publicació aprofundirem en l’apoderament i ampliarem els continguts sobre com dur-lo a terme. Mentrestant, destaquem el rol que pot arribar a jugar el grup com a potenciador d’aquest enfortiment individual, refermant el moviments que l’individu realitza en aquesta direcció. Per tant, quan engeguis aquest camí, envolta’t d’aquelles persones que et puguin recolzar i animar a seguir aquesta via, d’una manera conciliadora i integrada, més que no pas rupturista.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies