• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

QUÈ VOL DIR SEPARAR-SE BÉ?

Hem decidit separar-nos. Segurament no haurà estat fàcil, però per fi hem arribat a una conclusió. Per molts seria ideal que a partir d’aquí la cosa fos tant senzilla com cancel·lar la subscripció del gimnàs o donar-se de baixa de la companyia de telèfon. Lamentablement i sent realistes: no és així.

Hi ha moltes experiències i emocions compartides involucrades (bones i dolentes), canvis en estils de vida i lligams indissolubles: fills, hipoteques, mascotes, amics en comú. Precisament per aquests vincles que ens seguiran unint més enllà de la relació és especialment important escollir bé el camí pel que volem conduir la nostra separació.

Gestionar les emocions

La ràbia i la tristesa solen ser les primeres en actuar. Potser estem decepcionats amb l’altre o percebem una clara sensació d’injustícia per la situació en que ens trobem. És fàcil que l’instint d’autopreservació ens tempti a discutir amb l’altre per corroborar que el nostre punt de vista és el correcte, buscar culpables o pitjor encara: venjar-nos i que es faci justícia. És natural sentir-se així, però cal que ens preguntem si és útil la forma que escollim de respondre a aquestes emocions. Ens serveix? Ens ajuda? I sobretot: com afecta a les persones que ens envolten? Què passarà si l’hi expliquem al nostre fill que el seu pare/mare és un irresponsable que no es fa càrrec de les seves obligacions? L’adequada gestió emocional és la que no actua en calent i ens permet reconèixer el que sentim, valorar totes les possibilitats i responsabilitzar-nos de les respostes.

Comunicar-ho

És un pas inevitable, tard o d’hora caldrà explicar-ho als que ens envolten i caldrà tenir en compte les característiques i la posició del que rep la noticia. No és el mateix dir-ho a aquell amic de l’ànima que sempre ens ha recolzat, que a la família que tenia unes expectatives i una relació determinada amb la nostre parella o els fills de diferents edat i opinió respecte al que significa la separació.

Per molt que el principal afectat en aquesta situació sigui un mateix, aquesta decisió també afecta als altres i cal que fem un treball empàtic i assertiu a l’hora de transmetre la noticia de la millor manera possible.

Pactar i cedir

Quants més pactes siguem capaços d’assolir, més senzill serà navegar la post-ruptura. No només és convenient negociar què passarà amb els tangibles: nens, vivenda i acords econòmics. També podem parlar de com volem que sigui a partir d’ara la relació amb els amics comuns, el model educatiu que preferim pels fills o la distància que posarem entre ambdues parts.

La principal recomanació és que intentem discutir cada punt de manera aïllada i individual, punt per punt i mantenint al marge les emocions que obstaculitzin o ens allunyin d’objectius prioritaris com el benestar dels fills.

En tot el procés caldrà fer un esforç important per ser flexibles, raonables, pràctics, generosos i honestos. Que qualsevol de les parts quedi en una situació insatisfactòria o precària no beneficiarà a ningú.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691



ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

AMOR EN TEMPS DE TINDER

L’Àlex i el Rafa es van conèixer avui justament fa dos anys a través del Grindr, malgrat haver-se intercanviat mirades en diferents festes on havien coincidit a Girona. Acaben de signar el contracte de lloguer del seu nou pis. La seva amiga Carlota els hi acaba d’enviar un whatsapp per felicitar-los i els hi ha explicat que s’ha instal·lat el Tinder perquè li han recomenat. Afirma que ja està preparada per conèixer a altres persones després de la ruptura amb la Cynthia. Per altra banda, la Cynthia comença a estar cansada de tenir tantes cites a través de l’app Wapa perquè, després de dues cites, els nois amb qui queda desapareixen sense saber-ne el motiu i no li agrada sempre tenir la iniciativa per quedar de nou.

Lligar mai ha estat una tasca fàcil perquè posa a prova habilitats socials, l’autoestima, la pròpia confiança i, sobre tot, la por al rebuig quan no agrades a la persona desitjada.

Actualment, les noves tecnologies han modificat el patró per lligar gràcies a l’aparició de pàgines web i aplicacions que posen més fàcil el camí per conèixer persones noves sense moure’t de casa i amb l’ajuda del teu smartphone. Lligar a través d’Internet ja ha superat lligar en bars i discoteques, així com als contactes que arriben a través d’amistats. Per una part, això ha facilitat poder tenir disponible un catàleg d’opcions molt ampli on pots explicitar el tipus perfil de persona que vols conèixer de forma ràpida reduint la por al rebuig perquè la quantitat de candidats/es és enorme. Per altra banda, aquesta forma d’establir vincles ha provocat que la forma d’establir els vincles sigui més superficial i sense compromís, com li passa a la Cynthia.

El primer que cal fer quan una persona s’instal·la una app per lligar o es crea un perfil en una página web és saber què és el que busca. Això és el que li pot ajudar més a la Carlota ara que ha pres aquesta decisió. Què busco en aquests moments? Busco tenir relacions sexuals sense compromís? En quin moment vital estic? Estic obert/a a tenir una relació de parella? No és el mateix tenir cites just quan m’he separat que quan la meva última relació de parella ja no està present en la meva ment. Tampoc és el mateix si estic vivint una crisi personal que m’ha portat a iniciar un procés de psicoteràpia o si la meva necessitat d’agradar als demés confon als demés per la meva dificultat d’estar bé amb mi. Respondre a aquestes preguntes és fonamental per evitar culpar las demés del que no sabem ni nosaltres.

El mateix que cal fer en una cita és saber escoltar i, al mateix temps, preguntar què és el que està buscant l’altra persona. L’assertivitat és una habilitat de la intel·ligència emocional que permet identificar si les expectatives de les dues persones encaixen en aquest moment.

Agradar-se és necessari, però no és suficient per plantejar-se una relació de parella amb l’altra persona.

Per això, les preguntes que heu trobat en el paràgraf anterior s’han de poder fer a l’altra persona per evitar situacions de confusió i frustració. En cas d’obtenir resposta a aquestes preguntes i veure que no hi ha coherència entre el que es diu i el que es fa, és important identificar aquesta incoherència posant èmfasi en el comportament.

El que ens trobem sovint a la consulta és que aquest tipus de contactes tan fàcils d’assolir i que no impliquen un gran esforç com lligar de forma presencial generin addicció. El cervell es veu estimulat de forma ràpida a través de la dopamina, l’hormona del plaer, de la mateixa forma que ho fa qualsevol altra droga. La necessitat d’aprovació, el desig d’agradar, alimentar l’ego i la gratificació immediata són alguns dels mecanismes que activen aquesta dependència provocant més ansietat i inseguretat en les persones usuàries.

L’atracció inicial d’una trobada casual s’ha substituit pel desig de trobar parella esperant que arribi l’amor com a producte de consum.

Et pots mostrar tal i com ets sense màscares? Observes que hi ha intimitat quan apareixen pors, aspiracions i secrets en els temes de conversa? Hi ha interès en quedar o, de cop i volta, només hi ha obstacles per tenir la següent cita? T’escriu un whatsapp perquè si o desapareix de forma misteriosa unes setmanes sense saber-ne el motiu? Podeu parlar del que feu la resta de la setmana de forma natural? Penses en presentar-li a les teves amistats? Aquestes preguntes són alguns indicadors que et permeten orientar-te en forma de brújula cap a on es dirigeix aquesta relació i si és això el que estàs cercant. Tenint en compte el que estàs buscant, observa si les respostes a aquestes preguntes et permeten satisfer les teves necessitats en aquests moments.

Honestedat, determinació i autoestima són ingredients per conjugar el flirteig amb l’ansietat que pot generar la incertesa de relacions que estan en procés de definir-se. Ah… recorda que també hi ha oportunitats excitants de conèixer persones noves fora de la pantalla i que just estan davant teu. Aprofita-les, potser fas un match!

Daniel Borrell Giró, psicòleg general sanitari col·legiat núm. 12866, terapeuta sexual i de parella

RECONÈIXER PER COOPERAR

En el moment actual, amb un gran repte amb el medi ambient i per això amb nosaltres mateixos/es, llegint sobre l’amor trobo la següent afirmació de la biòloga Lynn Margulis: la cooperació i no la competència ha sigut la responsable de l’evolució. En els orígens de la vida els bacteris es traspassaven gens per sobreviure en el medi hostil. És a dir que per sobreviure calia cooperar.

Lligat amb això, segons el biòleg i filòsof Humberto Maturana, els humans som fruit de la cooperació i la solidaritat per a la conservació i no de la lluita per la supervivència. 

Si pensem en les relacions afectives, en l’amor, perquè aquests llaços siguin forts i sans ens cal empatitzar, escoltar i veure a l’altre i viceversa. Segons Maturana, estimar, el plaer d’estar junts és el que fonamenta la supervivència de l’individu i de l’espècie. Cooperar implica sentir-se part d’un grup (família, amistats, feina, oci…), cobrir la necessitat de reconeixement i sentir que tenim presència, som vistos/es i escoltats/des. El plaer de ser tinguts en compte pels altres dóna bona part del sentit a la nostra vida. Estem parlant de la necessitat de pertinença i reconeixement.

Un dels malestars de la societat actual va lligat amb el valor de la competència que ens aporta més soledat que no pas reconeixement i amor. Per això, tant en el món personal com en el laboral i social és important que ens procurem relacions i espais on ser vistos/es, estimats/des i reconeguts/des (en lloc de negats).  Un exemple: una empresa funcionarà millor si a més d’una bona tecnologia compta amb un bon equip que coopera: prendrà les millors decisions. 

Seguint amb el pensament de Maturana, ell opina que la necessitat de reconeixement és ancestral i és la que ha fet possible l’origen de l’espècie i el motor que ens fa sentir vius i vives. La necessitat de sentir-nos estimats és un mandat biològic. I amb aquests ingredients, allà on ens sentim que formem part, perquè hi tenim un bon lloc reconegut és on podem ser creatius/ves, productius/ves i on podem conviure amb satisfacció. 

Per poder ser reconeguts primer ens cal reconèixer-nos nosaltres mateixos/es i reconèixer a l’altre. És a dir, que de res serveix esperar que ens reconeguin si nosaltres no ens coneixem i acceptem amb les nostres virtuts i limitacions. I també cal saber reconèixer als altres i acceptar-los amb allò que ens agrada i ens desagrada. Reconèixer i reconèixer-nos dóna pas a sentir-nos reconeguts i reconegudes. La saludable espiral de donar i rebre.

Ens podem preguntar amb quines persones ens sentim reconeguts/des i on, en quins espais de la nostra vida ens sentim reconeguts/des. També ens podem preguntar a quines persones reconeixem en la nostra vida i en quins espais oferim la nostra presència, implicació i responsabilitat.

Pensar que quan ens sentim reconeguts i reconegudes podem cooperar i això ens apropa amorosament als altres: si davant el conflicte puc analitzar el meu punt de vista, relativitzar-lo i puc posar-me en el lloc de l’altre (empatia), estaré aprenent i sent cooperatiu/va en lloc de competitiu/iva.

Els temps presents ens conviden a treballar per la consciència i el desig en la cooperació amb un/a mateix/a, els i les altres i el medi ambient: escoltar, respectar i cuidar!

Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

ENTRE EL DESIG I EL DEURE: EL BUIT FÈRTIL

Internament totes les persones tenim polaritats com la que es refereix a “el desig versus el deure”, o entre “l’autoritari i el manat”. En la teràpia Gestalt aquesta dualitat s’anomena “perro de arriba y perro de abajo” i és un dels seus temes centrals, doncs la lluita pel control que exerceix cada un dels pols, en les relacions amb un/a mateix/a i amb les altres persones i realitat exterior, pot donar origen a una gran dosis de patiment psicoemocional.

El “perro de arriba” es crea a partir de l’autoimatge idealitzada. És qui mana i funciona en termes de “Tu deus”. Es basa en la moral, les lleis, és la nostra veu crítica i la que ens mira des de dalt i ens diu el que hauríem de fer.

El “perro de abajo” es crea en el despreci de la nostra imatge rebutjada, és a dir, en no voler acceptar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos/es. És el manat i no expressa amb claredat el seu “No vull”. Es la nostra part més impulsiva, flexible, que vol tenir una recompensa immediata i es basa en el nostre plaer i disfrute, en el “Jo desitjo”.

I aleshores amb que ens trobem? Amb una lluita entre el “jo vull – jo dec”. I com sortir de la lluita? Integrant les dues polaritats, buscant un punt on em senti bé, entre el que vull i el que puc fer: rebaixant les exigències excesives del mandat, tenint clar el meu desig, les meves preferències i en la negociació desapareix el patiment. Com ho puc fer? Establint un diàleg entre els dos pols, entre el que vull fer i el que crec que haig de fer.

Quan aconsegueixo estar en pau amb els dos pols es pot obrir espai per l’acció creativa, per al buit fèrtil, aquell buit on hi ha lloc i llum per estar amb mi mateix/a, amb les coses que faig i amb la relació amb les altres persones i el món sentint-me agust i lliure.

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part I

Et pot sorprendre descobrir la quantitat de vegades que ens hem vist jugant jocs de poder, ja sigui perquè seguim el joc d’altres o perquè nosaltres mateixos els plantegem, i en moltes ocasions sense ser-ne conscients. Entendre què són aquests jocs posa una mica de llum a la manera en què ens relacionem, i a partir de llavors podem decidir de manera conscient si volem seguir o deixar de jugar.

Per començar és important saber que les persones que juguen jocs de poder ho fan perquè anteriorment algú els va sotmetre a aquests jocs, i va ser quan van aprendre a jugar. Si en la infància nostres pares jugaven jocs de poder entre ells i / o amb els fills, és lògic que el nen o la nena aprengui a jugar sense ser-ne conscient, i que continuï amb aquesta manera d’interacció en la seva vida adulta.

 

Steiner declara que «difícilment notem com treballa la dominació, ja que estem immersos en ella des del naixement».

Els jocs de poder, que són transaccions entre les persones, s’utilitzen en diferents nivells: en les relacions personals, laborals, en la política, en la publicitat, etc.

Però … què és un joc de poder?

Claude Steiner diu que quan volem alguna cosa d’una altra persona i pensem que no ho aconseguirem si ho demanem de manera directa, o que l’altra persona es resistirà, llavors juguem un joc de poder per obtenir allò que volem a través d’altres mitjans i sense resistència .

 

«Els jocs de poder estan dedicats a deshabilitar a una altra gent forçant els nostres desitjos sobre ells (Steiner)».

Els jocs de poder poden ser actius o passius. Els primers fan referència a allò que fem quan esperem resistència de l’altra persona. Els jocs de poder passius s’utilitzen per resistir els desitjos d’altres.

Steiner divideix els jocs de poder en quatre quadrants classificant-los en Físics o Psicològics i Bastos o Subtils.

1) Físics i Bastos: són evidents a simple vista per la seva violència o crueltat, per exemple: assassinat, violació, empresonament, segrest, tortura, cops, empentes, cops de porta, etc.

2) Físics i Subtils: són maniobres de control no tan visibles a simple vista però també depenen de mitjans físics per provocar la submissió, per exemple: tocar, abalançar, envair l’espai, prendre del braç, fer algú seure o aixecar-se, ocupar un espai visible, usar entonacions agressives de la veu, estrènyer els punys o mandíbules, altres gestos facials com estrènyer els llavis, etc.

Psicològics: estan dirigits a superar la resistència sense utilitzar mitjans físics. Això s’aconsegueix persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.

3) Psicològics i Bastos: insultar, elevar la veu, mirar i / o parlar amb to amenaçador, enutjar, ignorar clarament, interrompre mentre algú parla, mentir descaradament, etc.

4) Subtils i Psicològics: gestos gairebé desapercebuts, lògica falsa, humor sarcàstic, mentides hàbils, mentides per omissió, xafardeig, publicitat, propaganda, etc.

Vegem un exemple senzill: un nen li demana a un altre durant l’esbarjo que li doni el seu esmorzar, l’altre es nega a fer-ho i llavors el nen ho amenaça que li donarà una pallissa al sortir de l’escola ja que sap que ningú va a buscar-lo, llavors el nen davant la por cedeix i li lliura l’esmorzar. En aquest cas el nen aconsegueix vèncer la resistència de l’altre utilitzant un joc de poder psicològic. Si el nen s’hagués negat a lliurar l’esmorzar segurament la situació hagués escalat cap a un joc de poder físic i bast, és a dir que el nen podria haver rebut intimidacions físiques com empentes, cops, etc.

La tendència dels jocs de poder és a escalar del subtil al bast i del psicològic al físic, per tal de guanyar la partida fins que un o l’altre es rendeixi.

En el proper article descriuré les diferents maniobres de poder a nivell psicològic que es poden dur a terme i com tractar-les. La comprensió dels jocs de poder ens dóna la possibilitat de prendre consciència d’ells i saber com usar-los. Per Steiner una vegada iniciat el joc, el receptor té quatre opcions: sotmetre’s, escalar en el joc responent amb un altre joc de poder, fer servir una antítesi i respondre cooperant.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies