SORTIR DE L’ARMARI

La Joana s’acaba d’enamorar com si tornés a tenir quinze anys. Des que ho va deixar amb el Kevin ara fa dos mesos, no tenia clar el que sentia perquè estava molt confusa. Creia que la nova relació d’amistat que ha sorgit a la feina era això, només una relació d’amistat. Fins i tot, el Kevin estava gelós d’aquesta nova relació. En la sessió de psicoteràpia d’avui, s’acaba d’adonar que un dels motius inconscients de la seva ruptura ha estat els seus sentiments cap a la Marta, la seva nova companya de feina. Seré lesbiana? Seré bisexual? es pregunta mentre surt de la consulta sense tenir una resposta clara.

Què vol dir sortir de l’armari?

Sortir de l’armari fa referència a la declaració voluntària i pública de l’orientació homosexual. També es refereix a la bisexualitat o a la identitat de gènere d’una persona transgènere. És una expressió que s’utilitza habitualment quan es manté en secret o es nega la pròpia orientació sexual a les altres persones, malgat hi hagi una vida afectiva i/o sexual activa i amagada.

Això és el que ha fet recentment el cantant Pablo Alborán a les xarxes socials. Ha estat notable la repercussió social que ha tingut en molts mitjans de comunicació que, fins i tot, han utilitzat l’expressió de confessió, com si estiguéssim parlant d’un pecat o un crim. El fet més destacat és que s’ha convertit en una notícia.

Aquesta expressió prové de la cultura anglosaxona i combina dos conceptes:

  • SORTIR designa la participació pública i social en actes que reivindiquen la visibilitat i els drets del col·lectiu lgbtiq+. L’origen del terme es remonta al debut al ball de dones joves que es presentaven en la societat.
  • ARMARI parla l’associació irracional entre ser homosexual i un esquelet que existia als anys 60, com si hi hagués un esquelet a l’armari. Un armari és un moble que permet amagar el seu interior a qui el mira des de fora.

L’amor i el desig són massa bonics per tancar-los en un armari

Què els hi passa a les persones que viuen la seva sexualitat en un armari?

Un estudi realitzat a la Universitat de Mont-real va revelar que les persones que vivien la seva sexualitat de forma amagada tenien més nivells d’estrès (major presència de l’hormona del cortisol després de despertar-se) amb símptomes d’ansietat i depressió. Això significa que la salut mental es veu afectada per aquesta realitat. Viure en una mentida provoca que les persones hagin d’empresonar-se en la seva pròpia vida.

La lgbtifòbia interioritzada és una de les raons que porten a una persona a viure la seva sexualitat de forma aïllada

Hi ha persones que no han pogut verbalitzar-ho en l’entorn laboral perquè escolten comentaris i bromes homofòbes massa sovint. En l’entorn familiar, apareix la por al rebuig després d’haver viscut una vida heterosexual o sense haver sabut res de parelles en una vida aparentment soltera.

He conegut a homes gais que han arribat a la consulta amb més de 40 anys i que no sabien com gestionar la seva sortida de l’armari després de separar-se o dones lesbianes que no entenien per què havien de dir-ho a la feina si forma part de la seva intimitat quan estan a punt de ser mares.

La nostra orientació sexual la manifestem constantment en moltes ocasions quan parlem del que hem fet el cap de setmana, amb qui vivim o qui ens atrau quan estem al carrer. El problema rau en que massa vegades existeix una pressumpció d’heterosexualitat i, per això, les persones heterosexual no han de sortir de l’armari. En aquest sentit, cal facilitar que les persones amb qui ens relacionem prenguin consciència dels seus prejudicis i estereotips per visibilitzar la diversistat afectiva i sexual real.

No hi ha una millor edat per fer-ho ja que és una decisió íntima i personal

Quin és el millor moment per fer-ho?

  • No hi ha una millor edat per fer-ho ja que és una decisió íntima i personal. Parteix d’un procés d’autoacceptació, autoestima i superar la por d’un possible rebuig. No és el mateix sortir de l’armari en un pais que aprova el matrimoni entre persones del mateix sexe que castiga amb pena de mort la seva orientació sexual.
  • Cada persona ha de viure-ho al seu ritme i, sobretot, que ningú ho decideixi per tu. Això fa referència a quan algú et treu de l’armari i fa pública la teva orientació homosexula o bisexual. Hi ha persones que poden estar a l’armari en un àmbit i, en canvi, fora de l’armari en d’altres.
  • Actualment, aquest procés es dóna normalment a l’adolescència, durant l’època de l’institut. En la primera dècada del 2000, la mitjana d’edat estava més enllà dels 20 anys. Això és una diferència significativa que visibilitza una major acceptació social al tenir més referències i legislacions.

Per què val la pena sortir de l’armari?

Sortir de l’armari pot tenir els seus riscos, però els beneficis són tan grans que, per això, val la pena assumir i afrontar aquest procés. Sortir de l’armari permet viure la teva vida de forma digna i lliure, a més de poder establir vincles amb major autenticitat i intimitat. Els sentiments de soledat i aïllament que experimenten moltes persones es resolen quan es fa aquest pas tan necessari.

Val la pena!

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, terapeuta sexual i de parella

danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

ESTÀS O HAS ESTAT EN UNA RELACIÓ TÒXICA?

Les relacions tòxiques es caracteritzen perquè una de les persones té comportaments inapropiats que poden suposar una situació de vulnerabilitat psicològica per l’altra persona. Hi han relacions tòxiques amb amistats, pares i mares, germans/es, companys/es de feina…

Però en aquest article em centraré en les relacions tòxiques de parella. Les relacions de parella són gairebé sempre complicades ja que hi han molts factors en aquestes relacions, a vegades és difícil saber si estàs o no en una relació tòxica de parella. I com a tot a la vida hi han barems, hi han relacions una mica tòxiques que poden anar a més i relacions molt tòxiques. Hi ha una sèrie de característiques que ens poden ajudar a veure si estem en una relació tòxica de parella.

Quins factors determinen una possible relació tòxica de parella?

• A l’altra persona li molesta que passis temps a la teva familia o grup d’amics.

• Et mira el mòvil i les teves xarxes socials.

• Et menysprea quan fas algun comentari davant d’altres persones.

• La teva parella no et deixa o es molesta massa si pases temps amb algú que sospita que li pots agradar o bé si quedes amb algun ex.

• Intenta canviar la teva manera de vestir, pentinar-te, el teu estil…

• Li treu importància quan et queixes d’alguna cosa dient que “ no es per tant”

• Evites explicar-li certes coses per por a que es molesti.

• La teva parella pren decisions importants sense consultar-te però a la inversa no és possible.

• La teva parella et compara amb altres parelles sexuals del seu passat.

Encara que al llegir aquests factors ho vegis molt clar quan estàs dintre d’una relació tòxica no ho veus tan clar. També és cert que en algun moment qualsevol de nosaltres podem tenir alguna actitut tòxica, però com tot té un barem, una cosa és a vegades i altra cosa és gairebé sempre. És més fàcil veure des de fora el problema que hi ha que des de dintre. Familiars o amics poden dir-te que no veuen bé certs comportaments però tu els justifiques i penses que no és per tant. La millor por que tenim les persones és la solitud, tenir por a sentir-nos soles. Per això, moltes persones aguanten aquest tipus de relacions. Jo quan sento algú que diu que va fent amb la seva parella, que porten anys aguantant-se… m´esgarrifo, aguantar no és una bona relació. Moltes vegades aquestes parelles tòxiques continuen perquè es forma un cercle viciós, primer estar l´enamorament que tothom veiem l´altra persona com la millor, això està bé però després ja passem a una altra fase que és quan ja hi han desacords, negociacions i conflictes i aquí en una relació tòxica sortiran els factors anteriorment expossats. Però el cercle continua per que l´altra persona es mostra molt atenta, demana perdó, es penedeix i explica que no està bé… és la fase de Lluna de mel que fa que continuem amb l´enamorament una altra vegada i així seguim si no trenquem el cercle.

Què podem fer si veiem que la nostra relació pot convertir-se en tòxica?

• Donar valor a les nostres opinions i que es tinguin en compte.

• Possar límits davant de les mostres de desvalorització de la nostra parella.

• Seguir amb el nostre estil de roba si és el que ens agrada, no canviar per l’altra persona.

• No deixar de banda relacions familiars, amics o exparelles en les que ens estem bé.

• No permetre que ens controlin el mòvil o les xarxes socials

• Tenir temps per nosaltres mateixos no estar sempre pendent de la parella

• No t’oblidis de tu per estar només pensant i fent coses per la parella.

• Tingues en compte el que et diuen les persones que t’estimen sobre el que veuen de la teva parella.

• Explica tot allò que sents a algú de confiança

• Si necessites demana ajuda psicològica.

Lola Guerra, psicòloga col. 11389





ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

ENAMORAMENT: ALQUÍMIA, MÀGIA O QUÍMICA?

Igual que a la bona cuina es barregen la química, l’experiència i l’amor, en les relacions amoroses hi ha un conjunt d’ingredients que es combinen generant allò que anomenem enamorament … aquell plat exquisit que inunda els nostres sentits, que s’assembla a una droga , que ens impregna de plaer.

Si bé no podem reduir a una recepta el que ens passa quan ens enamorem, podem intentar entendre quins són els ingredients que es barregen donant com a resultat aquest elixir embriagador que ens fa sentir-nos feliços, amb molta energia, obsessionats per aquesta persona especial i amb un fort desig sexual i de connexió emocional cap a ell o ella.

Aquest va ser l’encàrrec que li va fer l’empresa Match.com, propietària de Meetic i de tinder (famoses webs i aplicacions de cites), a Helen Fisher, investigadora de l’MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) biòloga i antropòloga, perquè investigués per què ens enamorem d’unes persones i no d’altres.

Amb l’ajuda de les neurociències, Fisher i el seu equip van realitzar mesuraments de les substàncies que operen en el nostre cervell davant estímuls romàntics. Es va realitzar l’estudi a una àmplia mostra de persones, mitjançant escàners cerebrals de ressonància magnètica que van atorgar precisió i un nou coneixement sobre la influència de la química en la manera de ser i de sentir de les persones.

Sobre la base dels resultats obtinguts en aquesta investigació, Fisher i el seu equip van idear un test científic per classificar els diferents perfils de personalitat, anomenats perfils sinàptics, i quins són els perfils que s’atrauen entre si de manera romàntica. Aquest test es va realitzar en més de quaranta cultures heterogènies, en diferents ètnies, edats, nivells socioeconòmics i estrats socials.

Els perfils sinàptics es diferencien per les substàncies, ja siguin neurotransmissors o hormones, que interactuen en el nostre cervell o fisiologia, i que afecten la nostra personalitat. De la mateixa manera, aquesta configuració química influeix en l’atracció que sentim cap a certes persones i no unes altres, depenent de l’perfil sinàptic a què corresponguin.

Fisher va descobrir que hi ha quatre sistemes al cervell relacionats amb un conjunt de trets de personalitat, aquests són els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens.

D’acord al sistema cerebral preponderant Fisher va donar un nom a cada perfil sinàptic.

Explorador: tenen el sistema de dopamina alt i són persones enèrgiques, que se senten atretes per la novetat, els agrada córrer riscos, són curioses, creatives, espontànies i són mentalment flexibles. Els exploradors se senten atrets per exploradors i poden formar parelles estables.

Constructor: són persones amb serotonina alta, també se senten atretes per persones amb el mateix perfil sinàptic, és a dir per constructors. Són tradicionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, són convencionals, planifiquen horaris i rutines, i solen ser religiosos.

Director: aquestes persones, ja siguin homes o dones, tenen la testosterona alta, es caracteritzen per ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços i escèptics. Es relacionen i senten atracció per persones amb estrògens alts, és a dir pels negociadors.

Negociador: hi ha una majoria de dones amb aquest sistema, són persones que busquen la connexió emocional en les relacions, se’ls dóna bé llegir la postura, els gestos, el to de veu, saben escoltar, pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, són afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.

Les combinacions entre aquests quatre sistemes neuronals predominants donen per resultat 12 perfils sinàptics, entre alguns d’ells es produeix una alta afinitat i entre d’altres una clara incompatibilitat.

Aquests factors relacionats amb la nostra biologia, i que tenen lloc en el nostre cervell quan ens enamorem és el que Fisher va denominar la Bío. La bona notícia és que al voltant del 25% de la població mundial pertany a un d’aquests quatre perfils principals, i que estan distribuïts per tot el planeta, així tenim més possibilitats de trobar una parella afí.

Encara que la Bío sigui molt important en el moment d’enamorar-se, segons Fisher hi ha altres tres ingredients que són imprescindibles a l’hora de triar una persona per establir una relació duradora.

El mapa: són indicadors relacionats a la nostra experiència, com el nivell socioeconòmic, el sociocultural, els valors i creences, la idea sobre la família i la vida. Aquests es van construint al llarg de la nostra vida i estan d’acord amb el nostre entorn.


El còdec: es refereix al grau de desenvolupament aconseguit del nostre potencial com a persones, pot resumir-se com el grau de realització personal assolit, el que comporta un nivell de satisfacció. Haver assolit el mateix nivell de desenvolupament personal que l’altra persona, és un punt a favor a l’hora d’establir una relació amorosa, que ens permetrà créixer com a parella.

El matx: a les aplicacions quan es produeix la coincidència entre dues persones es diu que s’ha aconseguit el matx, quan dos que s’atrauen es troben. Aquí es tracta de les estratègies que es fan servir per acostar-se i iniciar contactes amb la persona que ens interessa i que es produeixi una primera trobada.

Així veiem que, si bé la química és dominant en el moment de l’enamorament, serà l’alquímia entre els quatre ingredients la que generi la màgia d’un amor profund i durador.

Laura López Galarza
Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia
Fisher, H. «Per què estimem: naturalesa i química de l’amor romàntic». Santitlana Edicions Generals, S.L. Madrid, 2004.

Iglesias, M. Urdinguio, N. «La fórmula de l’amor». Plataforma Editorial, Barcelona, ​​2017.

QUÈ VOL DIR SEPARAR-SE BÉ?

Hem decidit separar-nos. Segurament no haurà estat fàcil, però per fi hem arribat a una conclusió. Per molts seria ideal que a partir d’aquí la cosa fos tant senzilla com cancel·lar la subscripció del gimnàs o donar-se de baixa de la companyia de telèfon. Lamentablement i sent realistes: no és així.

Hi ha moltes experiències i emocions compartides involucrades (bones i dolentes), canvis en estils de vida i lligams indissolubles: fills, hipoteques, mascotes, amics en comú. Precisament per aquests vincles que ens seguiran unint més enllà de la relació és especialment important escollir bé el camí pel que volem conduir la nostra separació.

Gestionar les emocions

La ràbia i la tristesa solen ser les primeres en actuar. Potser estem decepcionats amb l’altre o percebem una clara sensació d’injustícia per la situació en que ens trobem. És fàcil que l’instint d’autopreservació ens tempti a discutir amb l’altre per corroborar que el nostre punt de vista és el correcte, buscar culpables o pitjor encara: venjar-nos i que es faci justícia. És natural sentir-se així, però cal que ens preguntem si és útil la forma que escollim de respondre a aquestes emocions. Ens serveix? Ens ajuda? I sobretot: com afecta a les persones que ens envolten? Què passarà si l’hi expliquem al nostre fill que el seu pare/mare és un irresponsable que no es fa càrrec de les seves obligacions? L’adequada gestió emocional és la que no actua en calent i ens permet reconèixer el que sentim, valorar totes les possibilitats i responsabilitzar-nos de les respostes.

Comunicar-ho

És un pas inevitable, tard o d’hora caldrà explicar-ho als que ens envolten i caldrà tenir en compte les característiques i la posició del que rep la noticia. No és el mateix dir-ho a aquell amic de l’ànima que sempre ens ha recolzat, que a la família que tenia unes expectatives i una relació determinada amb la nostre parella o els fills de diferents edat i opinió respecte al que significa la separació.

Per molt que el principal afectat en aquesta situació sigui un mateix, aquesta decisió també afecta als altres i cal que fem un treball empàtic i assertiu a l’hora de transmetre la noticia de la millor manera possible.

Pactar i cedir

Quants més pactes siguem capaços d’assolir, més senzill serà navegar la post-ruptura. No només és convenient negociar què passarà amb els tangibles: nens, vivenda i acords econòmics. També podem parlar de com volem que sigui a partir d’ara la relació amb els amics comuns, el model educatiu que preferim pels fills o la distància que posarem entre ambdues parts.

La principal recomanació és que intentem discutir cada punt de manera aïllada i individual, punt per punt i mantenint al marge les emocions que obstaculitzin o ens allunyin d’objectius prioritaris com el benestar dels fills.

En tot el procés caldrà fer un esforç important per ser flexibles, raonables, pràctics, generosos i honestos. Que qualsevol de les parts quedi en una situació insatisfactòria o precària no beneficiarà a ningú.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691



ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

AMOR EN TEMPS DE TINDER

L’Àlex i el Rafa es van conèixer avui justament fa dos anys a través del Grindr, malgrat haver-se intercanviat mirades en diferents festes on havien coincidit a Girona. Acaben de signar el contracte de lloguer del seu nou pis. La seva amiga Carlota els hi acaba d’enviar un whatsapp per felicitar-los i els hi ha explicat que s’ha instal·lat el Tinder perquè li han recomenat. Afirma que ja està preparada per conèixer a altres persones després de la ruptura amb la Cynthia. Per altra banda, la Cynthia comença a estar cansada de tenir tantes cites a través de l’app Wapa perquè, després de dues cites, els nois amb qui queda desapareixen sense saber-ne el motiu i no li agrada sempre tenir la iniciativa per quedar de nou.

Lligar mai ha estat una tasca fàcil perquè posa a prova habilitats socials, l’autoestima, la pròpia confiança i, sobre tot, la por al rebuig quan no agrades a la persona desitjada.

Actualment, les noves tecnologies han modificat el patró per lligar gràcies a l’aparició de pàgines web i aplicacions que posen més fàcil el camí per conèixer persones noves sense moure’t de casa i amb l’ajuda del teu smartphone. Lligar a través d’Internet ja ha superat lligar en bars i discoteques, així com als contactes que arriben a través d’amistats. Per una part, això ha facilitat poder tenir disponible un catàleg d’opcions molt ampli on pots explicitar el tipus perfil de persona que vols conèixer de forma ràpida reduint la por al rebuig perquè la quantitat de candidats/es és enorme. Per altra banda, aquesta forma d’establir vincles ha provocat que la forma d’establir els vincles sigui més superficial i sense compromís, com li passa a la Cynthia.

El primer que cal fer quan una persona s’instal·la una app per lligar o es crea un perfil en una página web és saber què és el que busca. Això és el que li pot ajudar més a la Carlota ara que ha pres aquesta decisió. Què busco en aquests moments? Busco tenir relacions sexuals sense compromís? En quin moment vital estic? Estic obert/a a tenir una relació de parella? No és el mateix tenir cites just quan m’he separat que quan la meva última relació de parella ja no està present en la meva ment. Tampoc és el mateix si estic vivint una crisi personal que m’ha portat a iniciar un procés de psicoteràpia o si la meva necessitat d’agradar als demés confon als demés per la meva dificultat d’estar bé amb mi. Respondre a aquestes preguntes és fonamental per evitar culpar las demés del que no sabem ni nosaltres.

El mateix que cal fer en una cita és saber escoltar i, al mateix temps, preguntar què és el que està buscant l’altra persona. L’assertivitat és una habilitat de la intel·ligència emocional que permet identificar si les expectatives de les dues persones encaixen en aquest moment.

Agradar-se és necessari, però no és suficient per plantejar-se una relació de parella amb l’altra persona.

Per això, les preguntes que heu trobat en el paràgraf anterior s’han de poder fer a l’altra persona per evitar situacions de confusió i frustració. En cas d’obtenir resposta a aquestes preguntes i veure que no hi ha coherència entre el que es diu i el que es fa, és important identificar aquesta incoherència posant èmfasi en el comportament.

El que ens trobem sovint a la consulta és que aquest tipus de contactes tan fàcils d’assolir i que no impliquen un gran esforç com lligar de forma presencial generin addicció. El cervell es veu estimulat de forma ràpida a través de la dopamina, l’hormona del plaer, de la mateixa forma que ho fa qualsevol altra droga. La necessitat d’aprovació, el desig d’agradar, alimentar l’ego i la gratificació immediata són alguns dels mecanismes que activen aquesta dependència provocant més ansietat i inseguretat en les persones usuàries.

L’atracció inicial d’una trobada casual s’ha substituit pel desig de trobar parella esperant que arribi l’amor com a producte de consum.

Et pots mostrar tal i com ets sense màscares? Observes que hi ha intimitat quan apareixen pors, aspiracions i secrets en els temes de conversa? Hi ha interès en quedar o, de cop i volta, només hi ha obstacles per tenir la següent cita? T’escriu un whatsapp perquè si o desapareix de forma misteriosa unes setmanes sense saber-ne el motiu? Podeu parlar del que feu la resta de la setmana de forma natural? Penses en presentar-li a les teves amistats? Aquestes preguntes són alguns indicadors que et permeten orientar-te en forma de brújula cap a on es dirigeix aquesta relació i si és això el que estàs cercant. Tenint en compte el que estàs buscant, observa si les respostes a aquestes preguntes et permeten satisfer les teves necessitats en aquests moments.

Honestedat, determinació i autoestima són ingredients per conjugar el flirteig amb l’ansietat que pot generar la incertesa de relacions que estan en procés de definir-se. Ah… recorda que també hi ha oportunitats excitants de conèixer persones noves fora de la pantalla i que just estan davant teu. Aprofita-les, potser fas un match!

Daniel Borrell Giró, psicòleg general sanitari col·legiat núm. 12866, terapeuta sexual i de parella

RECONÈIXER PER COOPERAR

En el moment actual, amb un gran repte amb el medi ambient i per això amb nosaltres mateixos/es, llegint sobre l’amor trobo la següent afirmació de la biòloga Lynn Margulis: la cooperació i no la competència ha sigut la responsable de l’evolució. En els orígens de la vida els bacteris es traspassaven gens per sobreviure en el medi hostil. És a dir que per sobreviure calia cooperar.

Lligat amb això, segons el biòleg i filòsof Humberto Maturana, els humans som fruit de la cooperació i la solidaritat per a la conservació i no de la lluita per la supervivència. 

Si pensem en les relacions afectives, en l’amor, perquè aquests llaços siguin forts i sans ens cal empatitzar, escoltar i veure a l’altre i viceversa. Segons Maturana, estimar, el plaer d’estar junts és el que fonamenta la supervivència de l’individu i de l’espècie. Cooperar implica sentir-se part d’un grup (família, amistats, feina, oci…), cobrir la necessitat de reconeixement i sentir que tenim presència, som vistos/es i escoltats/des. El plaer de ser tinguts en compte pels altres dóna bona part del sentit a la nostra vida. Estem parlant de la necessitat de pertinença i reconeixement.

Un dels malestars de la societat actual va lligat amb el valor de la competència que ens aporta més soledat que no pas reconeixement i amor. Per això, tant en el món personal com en el laboral i social és important que ens procurem relacions i espais on ser vistos/es, estimats/des i reconeguts/des (en lloc de negats).  Un exemple: una empresa funcionarà millor si a més d’una bona tecnologia compta amb un bon equip que coopera: prendrà les millors decisions. 

Seguint amb el pensament de Maturana, ell opina que la necessitat de reconeixement és ancestral i és la que ha fet possible l’origen de l’espècie i el motor que ens fa sentir vius i vives. La necessitat de sentir-nos estimats és un mandat biològic. I amb aquests ingredients, allà on ens sentim que formem part, perquè hi tenim un bon lloc reconegut és on podem ser creatius/ves, productius/ves i on podem conviure amb satisfacció. 

Per poder ser reconeguts primer ens cal reconèixer-nos nosaltres mateixos/es i reconèixer a l’altre. És a dir, que de res serveix esperar que ens reconeguin si nosaltres no ens coneixem i acceptem amb les nostres virtuts i limitacions. I també cal saber reconèixer als altres i acceptar-los amb allò que ens agrada i ens desagrada. Reconèixer i reconèixer-nos dóna pas a sentir-nos reconeguts i reconegudes. La saludable espiral de donar i rebre.

Ens podem preguntar amb quines persones ens sentim reconeguts/des i on, en quins espais de la nostra vida ens sentim reconeguts/des. També ens podem preguntar a quines persones reconeixem en la nostra vida i en quins espais oferim la nostra presència, implicació i responsabilitat.

Pensar que quan ens sentim reconeguts i reconegudes podem cooperar i això ens apropa amorosament als altres: si davant el conflicte puc analitzar el meu punt de vista, relativitzar-lo i puc posar-me en el lloc de l’altre (empatia), estaré aprenent i sent cooperatiu/va en lloc de competitiu/iva.

Els temps presents ens conviden a treballar per la consciència i el desig en la cooperació amb un/a mateix/a, els i les altres i el medi ambient: escoltar, respectar i cuidar!

Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?