T’ESTIMO O ET NECESSITO?

Sabies que som l’espècie més social que existeix a la terra? Això significa que no entenem la vida sense vincles, som éssers totalment interdependents. Si recordes el que va ocórrer a l’inici del confinament, la necessitat d’establir contacte amb les nostres relacions interpersonals va ocupar un paper protagonista a través de videotrucades fent-nos experts en noves tecnologies per satisfer aquesta necessitat relacional. Quan som persones adultes, transformem la dependència amb els nostres progenitors que tenim durant la nostra infància per la independència adulta; però, realment són independents quan arribem en aquesta etapa?

El que passa quan som persones adultes és que modifiquem el tipus de dependència

Existeixen dos tipus de dependència:

  • Dependència vertical: es refereix a la dependència que s’estableix durant la criança amb els nostres progenitors perquè els necessitem per créixer. És imprescindible per la nostra supervivència, és una etapa que s’allarga en el temps perquè no tenim autonomia suficient com quan passa quan som persones adultes. Per això, s’anomena vertical.
  • Dependència horitzontal: es refereix a la interdependència entre dues persones en el moment de cercar algú a qui estimem perquè ens cuidi o a qui cuidar, ens proveeixi o a qui proveir. Ja no és necessària l’anterior dependència vertical perquè ja som persones autònomes.

El problema sorgeix quan, en una relació de parella, apareixen altres necessitats que promouen de nou una dependència vertical. La necessitat de salvar, complaure o de dominar a algú altre són ingredients per establir de nou una relació de dependència emocional.

La intimitat, una bona autoestima i l’autonomia individual són les bases per establir una relació de parella sana i feliç

Quins són els elements que afavoreixen una dependència horitzontal?

  • Regulació emocional és un element clau perquè una parella funcioni adequadament i, sobretot, que sigui feliç. Es refereix a la combinació entre tot allò que puc fer per mi per gestionar les meves emocions (autoregulació) amb el que necessito dels demés per ajudar-me a gestionar el que estic sentint (co-regulació). Quan una persona no disposa d’aquests recursos, té dificultats en resoldre els conflictes que apareixen en la parella o els evita perquè s’aïlla de forma individual.
  • Seguretat emocional és un altre element clau que es pot observar quan una persona té capacitat per gestionar els seus sentiments de soledat de forma autònoma i té les habilitats suficients per establir relacions amb intimitat expressant les seves emocions, realitzar peticions, acceptar les crítiques o mostrar la seva vulnerabilitat.

Em trobo molt sovint a la consulta relacions de dependència emocional on, per una banda, hi ha un membre de la parella que té por a l’abandonament i por de deixar de ser estimat/da oblidant-se de les seves pròpies necessitats per complaure a la parella amb un comportament submís i, per altra banda, l’altre membre de la parella té por a perdre la seva individualitat posant distància emocional en el seu vincle amb un comportament evitatiu i/o dominant. Aquests dos perfils que, aparentment semblen oposats, encaixen perquè sigui possible un vincle. El problema apareix perquè el vincle no es satisfactori per cap d’ambdues persones.

Com puc saber si estic en una relació depenent?

La incapacitat per posar fi a una relació que no em fa feliç com si es tractés d’una addicció, la no correspondència entre el que dono i rebo, la dificultat en créixer a nivell personal, laboral i social, l’aïllament social i el maltractament físic i psicològic (insults, menyspreu, poca validació, etc.) són alguns dels indicadors que em poden ajudar a reconèixer que estic amb tu perquè et necessito, no perquè t’estimo.

La parella ideal és aquella que sap treure el millor de tu, no el pitjor

En moltes ocasiones, m’agrada oferir analogies quan parlo de determinats conceptes quan estic en psicoteràpia. Per explicar què significa la dependència emocional, exposo la situació d’anar al supermercat amb gana. Què succeeix quan anem al supermercat amb la sensació de fam? El nostre criteri segurament és diferent ja que, amb molta probabilitat, buscaré satisfer de forma immediata la gana, més enllà d’escollir algun aliment que em nodreixi realment. Això també pot passar a l’hora d’escollir una parella. Quan la por a la soledat o la incapacitat d’identificar quan una relació no funciona es converteix en el que m’uneix a tu, la necessitat de seguretat emocional i la capacitat de regulació emocional no està ben coberta.

Si et sents identificat/da amb alguns d’aquest trets o tens dubtes sobre la teva relació de parella, el millor que pots fer és parlar-ne amb algú del teu entorn més proper. Prendre consciència del que estàs vivint és el primer pas. En cas que no sigui suficient per sortir-te’n i te’n adones que ho estàs vivint com una addicció, pots demanar ajuda professional per recuperar-te i, sobretot, sortir-ne reforçat/da.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg sanitari i psicoterapeuta

danielborrell@quantumpsicologia.com

IG @danielborrellgiro

Aquest article ha estat possible gràcies a la conferència TEDx Talks «Dependencia emocional» (2019) d’Arun Mansukhani i a la conversa «Claves para evitar la dependencia emocional» (2020) de BBVA amb Sílvia Congost.

ESTARÉ DEPRIMIT?

No sé què em passa últimament, no tinc ganes de fer res, em falta energia i estic trist, estaré deprimit?

Qui no s’ha sentit així alguna vegada? quan sembla que hem perdut l’interès per tot i no som capaços de gaudir de res.

Ens sentim pessimistes respecte el nostre futur i tot se’ns fa una muntanya.

Qui més qui menys tots hem passat per situacions vitals adverses que ens han afectat en el nostre estat d’ànim. Qui més qui menys tots hem passat per la pèrdua d’un ésser estimat, per tenir problemes a la feina, o per una separació, entre altres coses.

O, simplement, hem perdut aquella energia i sembla que sempre estiguem cansats.

Si aquestes sensacions no desapareixen durant al menys dues setmanes podem començar a pensar que estem deprimits i no està de més buscar ajuda professional, sobretot si vénen acompanyades d’alteracions de la son, de la gana, o de la concentració.

Però no cal posar-nos nerviosos, no sempre es tracta d’una depressió. La majoria de vegades aquestes sensacions duren pocs dies i anem recuperant el nostre benestar habitual.

Com distingir la depressió d’altres estats?

Podríem dir que la depressió és un estat que es caracteritza per l’absència d’una emoció específica, per tenir la sensació precisament de no sentir res. També de funcionar mecànicament, sense motivació per funcionar. I pot anar acompanyada de diferents graus d’ansietat.

Aquí algunes claus per distingir-la d’altres estats:

● La tristesa és una emoció real que es dóna com a resposta natural davant situacions que ens generen dolor emocional. I, naturalment, pot provocar plor, que és l’expressió pròpia d’aquesta emoció.

Si sentim tristesa per causes que s’estiguin produint o s’hagin produït recentment no té per què ser sinònim de depressió. Aquestes causes poden ser un moment de solitud, una decepció, problemes laborals, una mala notícia,…

Així com la tristesa pot donar-se en molts moments puntuals de la nostra vida quotidiana, l’estat depressiu suposa una alteració general del nostre equilibri emocional.

● El fet d’estar passant un dol també ens porta a sentir algunes de les sensacions abans anomenades, però a diferència de l’estat depressiu, el dol és l’estat psicòlogic natural que pot donar-se davant la pèrdua d’un ésser estimat o també davant de canvis importants en la nostra situació vital i que acostuma a durar un temps limitat.

El temps de dol, tot i que és molt variable segons la persona i les circumstàncies, és un temps que s’ha de viure per poder anar assimilant les nostres pèrdues.

● La pèrdua de la vitalitat o la sensació permament de fatiga, és també atribuïble a les depressions, però no sempre és la seva causa. Pot ser deguda a molts motius, aquí anomenem uns quants que farien descartar-la:

  • Una situació d’estrés excessiu.
  • Preocupacions de salut o econòmiques.
  • Un excés de treball o d’activitat física.
  • Per insomni persistent.
  • Una gran frustració.

El més habitual és que quan la situació millora tornem a recuparar la vitalitat perduda. En el cas que no fos així i continués la reducció de l’activitat, sobretot de l’activitat social, no descartaríem que es tractés d’una veritable depressió.

● També podem passar per moments en que per alguna cisrcumstància estem tenint baixa autoestima, segurament amb fort sentiment de culpabilitat. Són moments en que ens costa més prendre decisions i passar a l’acció. Acostumem a veure més fosc el nostre futur.

Si aquests moments semblen que no acaben de passar mai o han format sempre part de nosaltres, potser també pot tractar-se d’un tret de la nostra personalitat a millorar.

Sergi Palma

Psicòleg Col. Núm. 10621

I ARA, QUÈ FAIG AMB MI?

Aquest any hem viscut molts canvis en diferents àrees de la nostra vida fruit de l’aparició d’un virus que ja coneixem amb totes les seves sigles. Hem passat de la por del contagi el mes de març a la ràbia actual per totes les mesures que hem d’adoptar per protegir la nostra salut i la dels demés. Ara hem d’estar a casa a les 22h i no podem sortir els caps de setmana del nostre municipi, així com hem après a conviure amb una mascareta al nostre rostre que ens dificulta comunicar-nos i, fins i tot, reconèixer-nos pel carrer.

En sabem molt dels aerosols, de la distància de seguretat i de la prova PCR; però, no se’ns parla gaire de com ens està afectant a nivell emocional tot el que estem vivint.

La preocupació per estar en contacte amb una persona que ha donat positiu i confinar-se a casa, l’aïllament social al que estem sotmesos/es, els problemes econòmics derivats de negocis que no han aixecat la persiana, treballadors/es que estan cobrant d’un ERTO de forma irregular, el dol complicat per haver perdut a un/a familiar sense poder-se acomiadar o la incertesa del futur que ens espera són alguns dels aspectes que deterioren el nostre benestar psicològic i del que cal parlar amb claredat, rigorositat i transparència.

Estem vivint una realitat que no és fàcil de gestionar i els estudis preliminars realitzats fins ara només fan que confirmar-ho. La taxa dels trastorns d’ansietat s’ha multiplicat per quatre, així com els trastorns depressius que s’han triplicat. Encara no tenim estadístiques sobre el nombre de suïdicis perquè continua sent un tema del que no se’n vol parlar per por al mimetisme. L’augment de psicofàrmacs s’ha disparat per poder conciliar la son i reduir els sentiments d’angoixa. Tot això succeeix en un context social amb altra prevalença de problemes de salut mental.

No hi ha salut sense salut mental!

No podem concebre la salut sense una bona salut mental. Segons una investigació recent realitzada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el 46% de la població està en risc de patir simptomatologia ansiògena que comporta deteriorament cognitiu amb dificultats de concentració, més irritabilitat, major dificultat en prendre decisions i unes emocions que apareixen amb més intensitat. En un altre estudi sobre la salut de treballadors/es realitzat a diferents universitats espanyoles durant els mesos d’abril i juny del 2020, s’ha identificat que el 41,9% presenta símptomes d’ansietat i un 27,3% considera que la seva salut ha empitjorat durant les últimes setmanes.

La pandèmia ens ha regalat la oportunitat de poder visitar de forma virtual amb la mateixa eficàcia que una sessió presencial.

Des del desconfinament, hem notat que el nombre de consultes s’ha duplicat en el nostre centre de forma directa o indirecta amb el que estem vivint, és a dir, que no tothom necessita gestionar la por al contagi del virus. La salut mental està ocupant més importància i major atenció en la vida de les persones sigui per dificultats de regulació emocional, situaciones traumàtiques no resoltes, problemes de parella, conflictes familiars que han sortit a la llum, dols no elaborats o disfuncions sexuals enterrades en el passat.

A qui està afectant més?

  • Afecta més a dones que a homes. La major càrrega de les cures de familiars i fills/es, el repartiment de les tasques domèstiques de forma poc equitativa i les exigències del teletreball són alguns dels factors que expliquen que les dones sentin que ha empitjorat la seva vitalitat i energia. Les desigualtats de gènere i actituds masclistes continuen estan present en moltes de les nostres llars.
  • Joves de 18 a 25 anys són el grup d’edat que presenta més símptomes d’estrès fruit de la precarietat laboral, l’aïllament social, el trencament de les seves perspectives de futur i la renúncia a la llibertat de viure la seva joventut com els hi pertocaria.
  • Professionals sanitaris i socials que han estat en contacte directe amb el virus, familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, persones amb un trastorn mental previ o les persones que han perdut la seva feina també són les persones a qui els hi està afectant més.

Què podem fer davant de tot això?

Després de tot el que has llegit en aquest article, potser s’ha activat el teu malestar, t’has sentit identificat/da experimentant alleugeriment o potser pensaràs erròniament que no hi podem fer res per gestionar aquesta muntanya russa emocional. Si aquesta última creença fos certa, la nostra tasca professional no tindria massa sentit. No vull acabar sense donar-te 6 recursos que pots incorporar avui mateix en la teva farmaciola:

  • Diferenciar entre el que em puc ocupar i el que em puc preocupar. Quan només m’instal·lo en el que no puc canviar i el que no està a les mans, entro en la preocupació despertant sentiments d’impotència i inseguretat. Per això, cal preguntar-me: Què puc fer? Què depen de mi?
  • Mesurar bé el nivell d’informació que vull rebre cada dia per part dels mitjans de comunicació. Estar infoxicat/da augmenta significativament la prevalença de símptomes d’ansietat i depressió. Per això, cal mesurar de forma honesta quin és el nivell d’informació que estàs disposat/da a absorbir.
  • Entendre que el dolor és inevitable i que el patiment és evitable. El dolor forma part de la vida i lluitar contra la realitat no és una bona solució. Enfadar-nos de manera excessiva, culpabilitzar-nos o resistir ens desgasta. Recorda’t cada dia que el que persisteix, resisteix.
  • Agafar perspectiva del que està passant. El que si sabem és que la pandèmica té data de caducitat, encara que no la sabem avui mateix. Pensar que això no s’acabarà mai és una trampa mental que cal evitar. Pregunta’t cada dia què és el que realment importa la vida? Quins són els meus valors?
  • Compartir el que estic sentint amb les persones que tinc al meu voltant, sigui de forma presencial o virtual. Posar nom a les teves emocions, expressar-les en veu alta, donar-lis veu i demanar que algú les escolti són estratègies saludables de regulació emocional.
  • Realitzar diàriament pràctiques formals o informals de Mindfulness ens permet prendre consciència del que estàs sentint en el moment present allunyant-te del passat i del futur incert. És un entrenament que et permet acollir el que estàs experimentant, sigui agradable o desagradable sense jutjar-ho.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules que acabes de llegir es converteixin en un bàlsam pel teu malestar. Confia en els teus recursos personals i, en cas que s’esgotin, no oblidis que sempre n’hi ha al teu abast sigui amb ajuda professional o amb les persones que tens més a prop.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari col·legiat núm. 12.866 danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrelgiro

LES EMOCIONS EN TRES COMPASSOS

Surto al carrer i veig els parcs on tant he jugat, tancats. Crido a la mare i li dic per vintena vegada si fem una carrera. Em diu que esperi una mica. Està ocupada. Quin rotllo. No puc esperar, li torno a preguntar. Escridassa dient que un moment que està parlant amb la tieta per telèfon que quan parla m’haig d’esperar. Fa molt temps que espero. Estic fart. El parc tancat, el cole tancat, els amics i les amigues, on s’han posat? I me mare sembla tenir el cap molt lluny, a vegades. Mare, fem una carrera? No vull portar la mascareta, vull un gelat. Per fi em deixa menjar gelat. Què passa amb aquest virus, està fins i tot als gelats? Tinc por, no toco el terra per si de cas no el veig el virus, i està esperant-me. No em vull posar malalt. Odio prendre xarops amargs. Fa tant que no veig als avis…diuen que aquest virus els ataca a ells i elles sobretot, somio amb l’avi. L’estimo taaaaant, i ell a mi. Jo els protegiré, amb els meus dinosaures faré tanta força que mataré al virus. Mare, a qui estimes més, al pare o a mi? Mama… Papa… 

Estic tan content, avui he vist i he jugat amb la meva amiga Lucía. Hem fet totes les carreres del món. Ara som a la platja. Fem un forat a la sorra per trobar el tresor. Lucía, vine, mira que bona que està l’aigua. Poso els peus a l’aigua i quin gust, em vull ficar sencer a l’aigua!!!!! No em deixen. Vine, vine, vine a trobar el tresor. No vull marxar a casa!!! Perquè s’ha acabat el temps? Si encara fa sol i és de dia? L’hora dels avis? No entenc res i la meva mare s’enfada amb mi perquè no li faig cas. Ploro. Arribem a casa i com no he tingut prou escalo pel sofà, per la taula i salto el més lluny que puc. Que bé que això sí que m’ho deixen fer a casa. Em sento tan agust…vull dormir amb el pare i la mare. 

Ja puc sortir de casa. Uf, que fort, després de 50 dies sense sortir ni al replà de casa. Em fa por sortir, aniré prou protegida? I la meva família, va ben protegida? Uf, vinga, surto. La pau del carrer, la buidor de soroll, cotxes i gent, em tranquil·litza. Tot i així no toco res, respiro poc i em netejo les mans amb gel cada dos per tres. També les mans de la meva filla i les del meu company. Estarem bé obrint-nos de nou al món i al contacte amb l’exterior? Me n’adono que he formulat frases que mai hagués pensat i que no vull seguir pronunciant com: encara no es pot tocar a la gent. La por estava instal·lada en la meva pell i ànima. Buff, ja no puc més. I poc a poc començo a reestructurar els pensaments, emocions i paraules missatgeres: Quan em trobi algú el tocaré amb la mirada, amb les paraules. Amb petons i abraçades en forma de mímica, gestos i expressions. No és possible seguir aïllada, sense contacte. Deixo la por per connectar-me amb un dels plaers més importants de la vida: les relacions humanes. Em reafirmo en el fet que el més important en la meva vida són els vincles afectius. Vull retrobar-me amb els amics, les amigues, germans, germanes, nebodes, nebots, cunyats i cunyades, cosines, cosins, el meu pare, la meva mare, la meva sogra… Amb prudència aniré fent.

Tornem als carrers, a les terrasses, a trepitjar la sorra de la platja. Quin plaer. Ens trobem cares d’amics i amigues amb mascaretes protectores de riscos, que amaguen pors i sospirs. Altres cares caminen lliures de pors i prudències. Criden al vent i al bronzejat total. Penso que ens protegim més o menys en funció de la nostra situació personal, de les nostres creences, de les nostres pors i fantasmes. De la nostra relació amb la malaltia, la mort, la vida, el plaer i tantes coses més. Un amic m’abraça i em clava dos petons amb tota la seva força, quina alegria pel cos! Quant ho necessitava! En algun moment tinc un amag de por… Però m’ha sentat tan bé que no hi ha por que valgui!!

 Reviso els meus vincles… 

Amistats de llarg recorregut, fa anys i panys que ens coneixem. Quants dies, experiències de tots colors i moments especials compartits. Estem sempre que ens necessitem i ho sabem. Han resistit el pas del temps, els conflictes i moments de distanciament. Acumulen tants records i bons moments i em fan suau i alegre la vida. De nou, han estat pilars per aquesta nova crisis, compartir el què ens passa profundament, la fa més fàcil. 

Amistats noves, m’aporten lleugeresa i aires nous. Alimenten el meu dia a dia més familiar i personal. Poder ser de nou, col·locar-me en altres llocs i rebre mirades diferents. M’ajuda a veure altres matisos de la vida i oferir noves mirades.

Amistats, familiars que trobo a faltar, per distància física. I altres per la distància emocional: fa temps, sense acabar de trencar-se el vincle aquest pendula entre la nostàlgia dels bons records i el dolor d’allò mal encaixat del passat que fa que en el present alguna cosa s’hagi perdut. Potser arribarà el dia que en puguem parlar o simplement alguna cosa es mourà de nou.

També hi ha hagut alguna amistat que s’ha trencat. M’ha calgut temps per acceptar-ho. La tristesa s’ha convertit en ràbia, fins que he deixat anar.

He tingut alguna bona sorpresa amb l’aparició d’una amistat silenciada molt de temps. On només ha calgut un senyal per reprendre la connexió amb l’afecte com vencedor. Quina alegria compartir de nou! I que reparador tancar ferides del passat.

Després estan els vincles familiars. Amb la família d’origen. De nou poder comptar amb els germans, hi ha qui sempre està disposat a ajudar, qui demana protecció i intentant solucionar un cop més vells conflictes, aprenent de nou. Sonric pensant com les noves amistats, tenen similituds amb les velles i com aquestes amistats velles i noves s’assemblen en alguns aspectes amb la família d’origen. Aquesta etapa de pandèmia també ha comportat algun moviment en com em relaciono ara amb la família. Quan em trobo amb els meus pares, la mare i el pare, intento practicar molt l’actitud del “carpe diem”. Perquè ara sóc més conscient encara, que són grans i no infinits… També penso quines coses els hi vull dir, preguntar, transmetre…el temps que estem junts, juntes. Em costa valor dir-les i penso que seria bo.

Més temps amb la família construïda, ha donat lloc a noves coneixences, noves situacions, nous límits i a reafirmar el meu amor cap a ells i cap a mi mateixa. A casa, el refugi necessari per abordar la vida interior i exterior.

Això és pitjor que la segona Guerra Mundial. Vaig decidir anar a viure a una Residència per no viure sola i ara m’han deixat sola, totalment aïllada durant dues setmanes en una habitació, perquè he donat positiu en aquest virus que sento dir que és tan perillós. Sóc forta i em trobo bé, jo vull sortir, però no em deixen. No puc veure als meus fills, a la meva filla, ja farà 3 mesos que no els veig. És el pitjor moment de la meva vida. Em sento en una presó. M’aferro als meus records per respirar. Aviat tornarem a sortir i a veure’ns, estimats fills, estimada filla. 

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM D’AUTOCURA?

L’autocura abasta diversos aspectes de la persona, es tracta d’una cura integral del self (sí mateix). González, Mosquera, Knipe i Leeds (2012) diferencien tres aspectes fonamentals de l’autocura: “1) una actitud o estat mental de voler i valorar al self (postura que porta a l’individu al fet que cuidi bé de si mateix); 2) no barallar-se amb un mateix; i 3) desenvolupar accions específiques que aportin beneficis, creixement o valor a l’individu”.  

Llavors, en parlar d’autocura, es fa referència a portar un patró de conductes que inclou els següents elements:

1. Tenir una bona relació a un/a mateix/a[1]

Això significa ser amic d’un mateix, tractar-se amb afecte, compassió i empatia. De la mateixa manera en què es tractaria a un amic o a algú per qui se sent afecte i a qui es desitja ajudar, així hauria de ser el tracte amb un mateix. Mirar-nos amb bons ulls de manera incondicional.

Autocura física

Una bona relació amb un mateix implica realitzar accions per a cuidar la salut física, com anar al metge quan sigui necessari, dormir i descansar suficients hores, portar una alimentació sana i equilibrada, realitzar exercici físic regularment i mantenir unes pautes d’higiene personal i de l’entorn.

No fer-se mal

Aquest aspecte implica observar la qualitat de les relacions emocionals que es mantenen; si és amb individus que no són positius per a la persona; si s’aguanten relacions nocives o, simplement, insatisfactòries durant molt de temps; o si es duen a terme conductes perjudicials, com posar-se en situacions de perill, consumir drogues o alcohol, infligir-se mal físic (autolesions), maltractar-se quan es comet un error o s’està anímicament malament.

2. Tenir una visió realista d’un mateix

Reconèixer les pròpies equivocacions, que no s’és perfecte, sense auto castigar-se per això, amb una actitud compassiva cap a un mateix és un aspecte elemental per a tenir una bona relació amb un mateix, però també és important ser realista, sense exagerar o engrandir les pròpies virtuts i reparar en les necessitats dels altres com a vàlides i significants.

3. Reconèixer i respectar les necessitats pròpies

Es tracta de sintonitzar amb les pròpies emocions, reconèixer-les i validar-les per a així saber què necessitem. La comprensió de les pròpies necessitats ha d’anar acompanyada d’un respecte d’aquestes, és a dir, reparar en elles per a poder satisfer-les. 

No hi ha autocura si no hi ha satisfacció del que es necessita.

4. Saber protegir-se de manera adequada, entendre i establir límits 

Mantenir vincles sans 

Com deia en un ítem anterior, és fonamental mantenir relacions emocionals satisfactòries, en les quals hi hagi empatia, interès i respecte mutus, en les quals sigui possible ser un mateix sense haver d’adaptar-se als altres i ser valorat per qui i com s’és.

Rebre un tracte afectuós i respectuós, genera que la pròpia autoestima es vegi reforçada i fa que qui el rep se senti mereixedor d’aquest tracte.  

Dur a terme activitats positives

Per a les persones que estan molt orientades en deure o en fer sempre una cosa productiva, es tractaria que poguessin dedicar temps a l’oci o a fer activitats que els resultin plaents.

Per a les persones que solen dedicar tot el seu temps a estar actives, tenen agendes plenes, fins i tot amb activitats plaents, es tractaria que dediquessin temps al descans, a no fer res, ja que aquesta relaxació també és necessària.

Per això és tan important conèixer els propis límits, per a no auto exigir-se tant, saber parar o fer activitats que ajudin a recarregar les piles sense tenir la sensació que s’està perdent el temps.

Tenir la capacitat de demanar i acceptar ajuda

En molts moments de la vida, es necessita d’altres persones, però hi ha els qui viuen aquest fet com un senyal de feblesa. Es tractaria d’aprendre a demanar i acceptar ajuda quan sigui necessari, per a poder relaxar-se i permetre’s ser ajudat, sense que això impliqui una sensació de vulnerabilitat.

5. Mantenir un equilibri entre les necessitats pròpies i les dels altres 

Mantenir límits apropiats

Algunes persones exerceixen un exagerat rol de cuidador, anteposen el benestar dels altres enfront del seu propi, a través de la cura dels altres minimitzen o neguen les seves pròpies necessitats.

També, pot tractar-se de persones que necessiten complaure a uns altres per a ser acceptades i evitar que els facin mal.

En tots dos casos és necessari prendre consciència d’aquests comportaments per a poder reconèixer les pròpies necessitats i no extralimitar-se en cures i atenció als altres. Es tracta de girar la mirada, posada en un/s altre/s, cap a un mateix.

De la mateixa manera, les persones que tenen la tendència a carregar amb molt (treball, família, economia, etc.) o a aguantar massa, han de prendre consciència d’aquest patró de funcionament i fer canvis que els permetin reconèixer les pròpies necessitats i els propis límits per a saber parar a temps, deixar anar càrregues, allunyar-se de persones i relacions nocives i, en definitiva, acte cuidar-se.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

González, A. Mosquera, D. «EMDR i Dissociació. L’abordatge progressiu «. Edicions Plèiades, Madrid 2012.


[1] D’ara endavant s’usarà el masculí genèric per a facilitar la lectura.

RABIA DAVANT LA INCERTESA

La situació actual desperta sentiments d’ira i d’indefensió

Aquests dies estic veient molta ràbia desbordant-se: la d’aquells que ha perdut un familiar i en culpen als metges i polítics, els que no comparteixen les mesures del distanciament socials, els que han perdut la feina i tots els que ens haurem d’estrènyer el cinturó.

No és dolent ni estrany sentir ràbia

Hi ha molts motius per sentir-se així, ja que les injustícies i les amenaces, avui es multipliquen i les que ja existien s’agreugen per moments. Una de les funcions de la ira és precisament alertar-nos davant aquestes circumstàncies i per això té sentit que aparegui. Tot seguit, l’emoció genera una força o energia per reaccionar i resoldre aquesta situació.

El problema és que ara se’ns demana justament el contrari. El millor que podem fer és contra-intuïtiu: no reaccionar. Quedar-nos quiets, a casa. I aquest no és el mecanisme habitual de la ira.

Les emocions no són dolentes, són necessàries i apareixen per alguna raó. Entendre això i donar-nos permís per experimentar la ira ens permetrà deixar de lluitar contra nosaltres mateixos. 

És important entendre d’on prové aquesta ira

No controlem l’aparició de les emocions que ens envolten, però sí que podem trobar-ne els gatells. Entendre aquesta emoció ens permetrà relacionar-nos-hi d’una manera més calmada i adaptativa.

La ira que sentim és una primera fase del dol que ens està preparant per acceptar una pèrdua? És una via per gestionar la por que ens generen algunes incerteses? És un motor que ens anima a seguir lluitant?

Sense aquestes respostes correm el risc que la ira perdi el rumb i acabar pagant amb qui no ho mereix (normalment els més propers) les conseqüències d’una resposta emocional que no entenem prou bé.

Cal trobar una manera sana d’expressar aquestes emocions

Quedar-nos rumiant en pensaments cíclics o estancar-se en la queixa, són les millors maneres d’intoxicar-se i fer que el globus s’ompli més del que pot aguantar.

Trobar una manera sana i útil per a tu de donar sortida a aquesta emoció no és fàcil, però si t’hi poses a pensar, veuràs que hi ha un gran rang d’alternatives: des de l’activitat física (esport-ball-treball), passant per l’expressió artística (escriure, pintar, cantar), o fins i tot l’activisme social (impulsar alternatives constructives, ajudar als altres a través de la teva experiència, expressar la teva opinió en mitjans públics)

Gestionar la ira no vol dir reprimir-la

Distreure’s i buscar maneres de no pensar-hi poden ser bones estratègies puntuals per agafar perspectiva i calmar les aigües, però tard o d’hora caldrà confrontar aquesta emoció si no volem que aparegui per un altre costat o continuï emmetzinant-nos en algun racó amagat del nostre psiquisme. 

Si després de distreure’t et sents menys capaç de treballar aquesta emoció: fa més mandra, costa tornar a connectar-hi o potser tens ressaca i et sents culpable per haver gastat massa diners o està interferint en altres àmbits de la teva vida… ja tens un indicador que estàs aplicant una estratègia errònia i cal que canviïs de rumb.

Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

ENAMORAMENT: ALQUÍMIA, MÀGIA O QUÍMICA?

Igual que a la bona cuina es barregen la química, l’experiència i l’amor, en les relacions amoroses hi ha un conjunt d’ingredients que es combinen generant allò que anomenem enamorament … aquell plat exquisit que inunda els nostres sentits, que s’assembla a una droga , que ens impregna de plaer.

Si bé no podem reduir a una recepta el que ens passa quan ens enamorem, podem intentar entendre quins són els ingredients que es barregen donant com a resultat aquest elixir embriagador que ens fa sentir-nos feliços, amb molta energia, obsessionats per aquesta persona especial i amb un fort desig sexual i de connexió emocional cap a ell o ella.

Aquest va ser l’encàrrec que li va fer l’empresa Match.com, propietària de Meetic i de tinder (famoses webs i aplicacions de cites), a Helen Fisher, investigadora de l’MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) biòloga i antropòloga, perquè investigués per què ens enamorem d’unes persones i no d’altres.

Amb l’ajuda de les neurociències, Fisher i el seu equip van realitzar mesuraments de les substàncies que operen en el nostre cervell davant estímuls romàntics. Es va realitzar l’estudi a una àmplia mostra de persones, mitjançant escàners cerebrals de ressonància magnètica que van atorgar precisió i un nou coneixement sobre la influència de la química en la manera de ser i de sentir de les persones.

Sobre la base dels resultats obtinguts en aquesta investigació, Fisher i el seu equip van idear un test científic per classificar els diferents perfils de personalitat, anomenats perfils sinàptics, i quins són els perfils que s’atrauen entre si de manera romàntica. Aquest test es va realitzar en més de quaranta cultures heterogènies, en diferents ètnies, edats, nivells socioeconòmics i estrats socials.

Els perfils sinàptics es diferencien per les substàncies, ja siguin neurotransmissors o hormones, que interactuen en el nostre cervell o fisiologia, i que afecten la nostra personalitat. De la mateixa manera, aquesta configuració química influeix en l’atracció que sentim cap a certes persones i no unes altres, depenent de l’perfil sinàptic a què corresponguin.

Fisher va descobrir que hi ha quatre sistemes al cervell relacionats amb un conjunt de trets de personalitat, aquests són els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens.

D’acord al sistema cerebral preponderant Fisher va donar un nom a cada perfil sinàptic.

Explorador: tenen el sistema de dopamina alt i són persones enèrgiques, que se senten atretes per la novetat, els agrada córrer riscos, són curioses, creatives, espontànies i són mentalment flexibles. Els exploradors se senten atrets per exploradors i poden formar parelles estables.

Constructor: són persones amb serotonina alta, també se senten atretes per persones amb el mateix perfil sinàptic, és a dir per constructors. Són tradicionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, són convencionals, planifiquen horaris i rutines, i solen ser religiosos.

Director: aquestes persones, ja siguin homes o dones, tenen la testosterona alta, es caracteritzen per ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços i escèptics. Es relacionen i senten atracció per persones amb estrògens alts, és a dir pels negociadors.

Negociador: hi ha una majoria de dones amb aquest sistema, són persones que busquen la connexió emocional en les relacions, se’ls dóna bé llegir la postura, els gestos, el to de veu, saben escoltar, pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, són afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.

Les combinacions entre aquests quatre sistemes neuronals predominants donen per resultat 12 perfils sinàptics, entre alguns d’ells es produeix una alta afinitat i entre d’altres una clara incompatibilitat.

Aquests factors relacionats amb la nostra biologia, i que tenen lloc en el nostre cervell quan ens enamorem és el que Fisher va denominar la Bío. La bona notícia és que al voltant del 25% de la població mundial pertany a un d’aquests quatre perfils principals, i que estan distribuïts per tot el planeta, així tenim més possibilitats de trobar una parella afí.

Encara que la Bío sigui molt important en el moment d’enamorar-se, segons Fisher hi ha altres tres ingredients que són imprescindibles a l’hora de triar una persona per establir una relació duradora.

El mapa: són indicadors relacionats a la nostra experiència, com el nivell socioeconòmic, el sociocultural, els valors i creences, la idea sobre la família i la vida. Aquests es van construint al llarg de la nostra vida i estan d’acord amb el nostre entorn.


El còdec: es refereix al grau de desenvolupament aconseguit del nostre potencial com a persones, pot resumir-se com el grau de realització personal assolit, el que comporta un nivell de satisfacció. Haver assolit el mateix nivell de desenvolupament personal que l’altra persona, és un punt a favor a l’hora d’establir una relació amorosa, que ens permetrà créixer com a parella.

El matx: a les aplicacions quan es produeix la coincidència entre dues persones es diu que s’ha aconseguit el matx, quan dos que s’atrauen es troben. Aquí es tracta de les estratègies que es fan servir per acostar-se i iniciar contactes amb la persona que ens interessa i que es produeixi una primera trobada.

Així veiem que, si bé la química és dominant en el moment de l’enamorament, serà l’alquímia entre els quatre ingredients la que generi la màgia d’un amor profund i durador.

Laura López Galarza
Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia
Fisher, H. «Per què estimem: naturalesa i química de l’amor romàntic». Santitlana Edicions Generals, S.L. Madrid, 2004.

Iglesias, M. Urdinguio, N. «La fórmula de l’amor». Plataforma Editorial, Barcelona, ​​2017.

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?