• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL TEMPS ÉS COM LA MULA, NO RECULA?

Qui no ha tingut la sensació que la seva vida transcorre a un ritme frenètic? Qui no ha pensat que va accelerat/da? Qui no s’ha lamentat d’alguna decisió presa en el passat? Qui no s’ha sentit en algun moment ofegat/da per la proximitat d’un esdeveniment de gran importància?

Vivim en un maremàgnum d’experiències que sovint ens absorbeix. Cada dia hem de realitzar activitats i enllestir tasques, mentre atenem a les novetats (i fins i tot urgències) que arriben de manera irrefrenable. Els mitjans de comunicació ens informen de notícies (sovint, males notícies) que ens corprenen i ens fan adonar-nos d’una part de les problemàtiques que es viuen en aquest món; potser carreguem amb elles. Revisem les nostres agendes o calendaris d’aplicatius per reservar dates en les que programarem algun esdeveniment. Quan ens adonem d’algun error comès mirem d’esmenar-lo, de disculpar-nos, o fins i tot dediquem temps a retreure’ns l’equivocació, o a haver pres una mala decisió.

I després de tot plegat, arriba el moment de reposar i recuperar energies. Per tornar a navegar l’endemà en aquest maremàgnum.

És ben fàcil que compromisos, obligacions, exigències, anhels, preocupacions, tragèdies i lamentacions ens arrosseguin. El que no és tan fàcil és adonar-nos-en, o posar-hi fre.

Deia Ortega y Gasset, en el seu cèlebre aforisme: “Yo soy yo y mi circunstancia, si no la salvo a ella, no me salvo yo”. Cadascú de nosaltres està envoltat per les seves circumstàncies, que són les que poden acabar emportant-nos. Ara bé, puc intentar decidir fins a quin punt serà així. Ningú millor que nosaltres pot valorar aquestes circumstàncies, si bé en ocasions el remolí que aquestes han generat ens xucla i ens impedeix allunyar-nos-en i agafar perspectiva, amb el subseqüent risc d’acabar ofegant-nos.

És impossible anar endarrere en el temps, però podem aprendre de les experiències passades. Podem valorar si el ritme frenètic viscut fins ara ens ha compensat, i si cal que sigui així d’ara endavant. Podem reflexionar sobre la utilitat dels compromisos i (auto)exigències que han guiat les nostres accions, i sobre si encara segueixen essent útils en l’actualitat. Podem entendre que ens hem equivocat en el passat, que les nostres decisions s’han pogut demostrar desencertades una vegada preses, però que en el moment que les vam prendre potser ens semblaven les úniques, les millors o les menys dolentes, i que ara n’hem de prendre de noves, amb el bagatge que hem après. Perquè malgrat aquestes noves decisions puguin veure’s condicionades per d’altres del passat, no tenen pas perquè ser determinades per elles.    

En definitiva, podem revisar què és necessari i què és superflu. Podem valorar què és urgent, què és prioritari i què és accessori. Podem reflexionar sobre què és nuclear i central en les nostres vides, i que és prescindible. Que el que ha estat, no té perquè seguir estant o essent, ni de la mateixa manera. Això ens permetrà quedar-nos amb el que és essencial, descartar allò que està de més, o ajudar-nos a tolerar allò de què no ens en puguem desempallegar. Perquè algunes càrregues són irrenunciables, però podem aprendre a (so)portar-les amb fermesa.

Per poder fer això cal que ens aturem. Que agafem aire profundament i que l’expirem prolongadament. Que ens centrem en una respiració ben feta. Podem pensar en com voldríem estar en el present. Podem projectar-nos en el futur, posem uns cinc anys, per ajudar-nos a identificar-ho. També podem intentar veure amb uns altres ulls les nostres circumstàncies. Podem imaginar-nos què dirien les nostres persones més properes (importants i no tant importants) si les veiessin, i descobrir que hi ha més possibilitats de les que no ens pensàvem. Així podrem construir amb el que hem après.

En alguns casos podem plantejar-nos canvis de consideració. Pensem en petit, però. Preguntem-nos: quina petita cosa podria treure o afegir avui que em mostrés que el canvi ha començat?  

A ON NO HI HA FOC, NO POT CREMAR?

Aquest refrany fa referència a la idea que no podem proposar-nos ni demanar el que és extremadament ambiciós o impossible perquè aquest plantejament irrealitzable ens portarà al desencís, el desànim i la desmotivació.

D’altra banda, és clar que si no hi ha flama, no és possible escalfar l’olla dels propòsits ni trobar un sentit a la vida. En altres paraules, ens cal trobar motivacions o il·lusions que ens activin i ens posin en funcionament per formular-nos objectius i treballar i esforçar-nos per assolir-los, i poder així sentir-nos realitzar.

 

És habitual trobar-se amb persones que funcionen per inèrcia, que es troben en pilot automàtic. Segueixen una programació que ha esdevingut rutinària: es lleven, esmorzen, es dutxen, es vesteixen, marxen a realitzar alguna activitat que varia poc, tornen a casa, veuen la TV, sopen i van a dormir.

En d’altres casos, tenim persones que es desperten, veuen que no tenen res (motivador) a fer, i romanen al llit. O persones que amb el pas del temps saben que es troben malament o a disgust però no es plantegen alternatives.

Les conductes repetides generen hàbit. En un estudi de l’any 2010 es va determinar que aquestes solien esdevenir un hàbit en un termini de 66 dies (tot i que en funció de la complexitat de la conducta, el rang oscil·lava entre els 18 i els 254 dies). I això és molt positiu en comportaments saludables, com practicar esport, meditar, estudiar, etc. Però també té el seu risc quan parlem de comportaments no saludables o sense interès. Si cada dia és una repetició del dia anterior, tenim risc de desconnectar-nos de la nostra consciència en períodes de temps progressivament més amplis, i entrar en una existència rutinària que lluny d’omplir-nos (realitzar-nos), ens arrossega. Podem recordar la pel·lícula protagonitzada per en Bill Murray, “Atrapat en el temps” (1993), en el que un reporter és forçat a viure i reviure el mateix dia, el Dia de la Marmota.

 

Així doncs, és convenient trobar motivacions que donin sentit al nostre quotidià, perquè aquest no esdevingui rutinari i aliè a la nostra existència.

Hi ha dos grans tipus de motivació. La motivació intrínseca és aquella que parteix essencialment de nosaltres mateixos/es, quan el que fem contribueix a fer-nos sentir realitzats/des i ens fa sentir bé. La motivació extrínseca apareix quan el que fem és un mitjà per sentir-nos bé. Per exemple, apareix quan la nostra feina no ens agrada ni ajuda a desenvolupar-nos però a causa del sou o de l’horari ens permet gaudir d’activitats agradables i enriquidores, com viatjar, conèixer altres persones, estar en contacte amb la natura, etc.

En ambdós casos, som nosaltres qui assignem un valor a allò que fem. Aquest valor o significat és el que ens dóna l’energia necessària per comprometre’ns en una activitat. Per tant, si sentim que el que fem no té cap valor significatiu, no té cap sentit, podem dedicar un temps a buscar-lo i/o a construir alternatives.

Per recuperar (o trobar) la motivació vital/laboral podem provar a:

  • Pensar en petit: en lloc de formular-nos objectius ambiciosos, busquem com gaudir de petites coses: la companyia d’altres persones/animals/natura, la possibilitat d’escoltar música,
  • Desplaçar la font de satisfacció: a curt o mig termini pot ser difícil trobar quelcom que ens motivi en un determinat entorn. Aleshores ens podem premiar amb detalls o experiències personalment enriquidores.
  • Desenvolupar la curiositat: explorar el nostre entorn per trobar oportunitats i/o alternatives que ens ajudin a sentir-nos en major contacte amb nosaltres mateixos, i per què no, amb la nostra comunitat/família.
  • Proposar-nos (petits) reptes: l’autosuperació és molt estimulant, ens dona vitalitat i empenta per adoptar un rol més actiu i participatiu en les nostres vides.

Forjant el sentit d’agència (també anomenada agentivitat), és a dir, d’implicar-nos i comprometre’ns en les nostres activitats, estant més presents en les diferents facetes de les nostres vides, trobarem la motivació per dur endavant el nostre curs vital.

VÈNCER LA PREOCUPACIÓ

És normal preocupar-se, forma part de la naturalesa humana: la família, les relacions, els diners, la salut, etc. Si no ens preocupéssim del cotxe que es salta el semàfor a l’altre costat de la carretera, la nostra vida podria estar en perill. Així doncs, la preocupació pot ser fins i tot adaptativa. Però què passa quan traspassem la no-tant-fina línia del que és adaptatiu? Quan tot ens preocupa? La política internacional, les mirades de la gent pel carrer, l’esperança de vida, la contaminació, el patiment animal… apareix l’ansietat.

Per tal de vèncer les preocupacions o prevenir-les abans de que es converteixin en patològiques, proposo dues mesures que si bé són de aparença simple i escueta, poden comportar una considerable lluita i dificultat.

1- Prendre consciència del nostre estat emocional.

Moltes vegades al analitzar les nostre preocupacions, ens n’adonem que: Ens preocupem per coses que estan fora del nostre abast.

Això ho veig especialment en les mares d’adolescents. Els és difícil assumir que els seus fills comencen a ser individus independents que prenen les seves pròpies decisions, i per més que es preocupin i es desvisquin per ells, moltes vegades això no afectarà de manera decisiva al resultat final. Les preocupacions aquí giren en torn a situacions fora del seu abast: provarà les drogues? Tornarà tard a casa? Triarà la carrera que espero? Sortirà amb la persona que l’hi convé?

Una vegada haguem detectat què ens preocupa, còm ens afecta i si aquesta preocupació és adaptativa o desmesurada, sota el nostre control o fora, podrem passar al següent pas.

 

2- Exposar-se a la incertesa.

Les persones que viuen estats de preocupació poc saludables tenen molt poca tolerància a la incertesa. Això és degut a que han realitzat un llarg aprenentatge (potser de tota una vida) on la millor manera de sentir-se tranquils és minimitzant al màxim les incerteses: tenint-ho tot sota control.

Tot i que en un primer moment sembla que la preocupació desaparegui, paradoxalment el que estem fent al intentar controlar-ho tot, és reforçar la creença: Benestar=Control i seguint la lògica matemàtica: Malestar=Incertesa. Una creença altament nociva tenint en compte que vivim en un món ple d’incerteses.

Per tant la recomanació per disminuir les preocupacions és enfrontar-se amb incerteses. Acceptant-les sense intentar dominar-les. Quan ens n’adonem que podem viure situacions incertes i no en sortim malparats, estem creant el contra-aprenentatge que ens permetrà abandonar progressivament els pensaments desmesurats sobre el futur que tant ens castiguen, i en conseqüència podrem viure el present amb plenitud.

 

Esteve Planadecursach Soler, psicòleg col·legiat nº 21.691

Per por a patir

Et limiten les teves pors? T’has plantejat alguna vegada quines coses faries si no tinguessis por a perdre, al que diran, a equivocar-te i en definitiva a passar-ho malament i patir? Ara potser pensaràs en l’excusa que els psicòlegs defensem freqüentment; sí,  allò de que “la por és necessària” i que sense por ens hauríem exposat a riscos desmesurats que posen en perill la nostra supervivència i benestar. Però resulta que entre aquesta por adaptativa i la por limitant hi ha un gran repertori de possibilitats on situar-nos a nosaltres mateixos i les fronteres del que considerem acceptable.

El que he observat és que la por te una gran influència en la majoria de decisions que prenem en el nostre dia a dia, i curiosament m’atreviria a dir que poques vegades aquesta por quotidiana es podria considerar adaptativa, bona i saludable. Però ja que és una opinió personal, et convido a fer l’experiment per tu mateix: pensa en aquelles decisions que has pres últimament, les més importants podrien girar entorn a l’amor (la parella, la família, els amics) o la feina, però també pensa en aquelles decisions que has pres de manera quasi automàtica com el camí que has escollit per arribar a un lloc, el menú que has menjat la última setmana o fins i tot els canals de tv, llibres o blogs que has decidit consultar. Hi ha algun residu de por en alguna d’aquestes decisions?

La por és una motivació amagada extremadament poderosa. Tenim por d’admetre les nostres pors, i això fa que passin desapercebudes, que tinguem por de mirar a la por als ulls i confrontar-la. Llavors com ho hem de fer per vèncer-les? Primer de tot indentificant-les tal i com has fet al analitzar les decisions que has pres recentment; i després acostant-nos-hi a poc a poc, sense defugir-ne les conseqüències.

Si a alguna cosa hauríem de tenir por és a les limitacions que ens generen les mateixes pors, ja que restringeixen la nostra experiència vital i ens allunyen de les possibilitats d’aprenentatge que ofereix el patiment; perquè el patiment productiu és una eina diametralment oposada a les pors limitants, és una experiència que ens ajuda a créixer, a madurar i a viure.

I és que, tal com deia el gran pensadors alemany del S.XIX:

“Viure és patir, sobreviure és trobar alguna cosa significativa en el patiment” F. Nietzsche

 

Esteve Planadecursach

Psicòleg col. núm. 21.691

AJUDANT ALS FILLS I FILLES EN LES SEPARACIONS DELS PARES

Milers de nens i nenes s’enfronten cada any a situacions de separació i divorci entre els seus pares. Pels adults és una situació estressant, en la que han d’afrontar nombrosos canvis i és important que tinguin en compte també als seus fills i filles, el que significa per ells, i les seves necessitats. És fàcil que aquesta situació pugui desbordar a la persona adulta, i per aquest motiu resulta més necessari comptar amb suport, professional i no professional, per tal de mantenir l’equilibri en un moment turbulent. No busqui el suport dels seus fills i filles, tot hi que aquests es mostrin disposats a oferir-lo.

Els conflictes i les diferencies entre els adults, que abans s’estimaven, formen part del procés. Molts adults aconsegueixen resoldre i arribar a acords acceptables per ambdues parts, altres, mantenen els conflictes tot hi la separació.

Com gestionen els pares i mares separats els vincles entre ells i els seus fills i filles?

Intentarem descriure alguna de les situacions en les que ens podem trobar, tenint en compte que les separacions i divorcis són situacions difícils per els adults, i per aquest motiu han de ser més conscients d’elles per no afectar més del compte a persones encara més vulnerables:

Els que intenten que el fill o filla es posicioni al seu favor: Per tal d’aconseguir-ho no dubten en compartir confidències, llençar crítiques i desvaloracions sobre l’altre part, en desqualificar-la. Això resulta devastador per els fills i filles, fins i tot per aquells que es mostren disposats a assumir el paper de confident, encara que hi hagi motius per fer-ho. Són mares i pares que es senten sols, insegurs, dolguts per el que ha pogut passar i busquen aliats en els seus fills. Poden arribar a “castigar-los” amb l’indiferència, el desinterès o l’enuig quan mostren sentiments d’amor per la persona que ara s’ha convertit amb “l’enemic”.  Cal tenir present que això és un tema de persones adultes i ha de ser compartit amb altres persones adultes. El ressentiment i la negativitat contra l’altre, expressat als fills i filles, ÚNICAMENT ELS PERJUDICA.

Els que depositen la seva responsabilitat en els seus fills i filles, situant-los en el rol de mediador: En aquests casos, els adults renyen, es barallen i discuteixen davant els seus fills/es, o els utilitzen en les seves disputes legals. Els fills i filles en aquesta situació es veuen abocats a dilemes de traïció i lleialtat entre els seus progenitors, amb un ELEVAT GRAU DE PATIMENT. Els nens i nenes que els seus pares mantenen relacions plenes d’hostilitat i ressentiment solen tenir problemes emocionals que duren més enllà de l’infància És important que siguin els adults els que prenguin les decisions pertinents en comptes de depositar-les en els seus fills i filles.

Els adults que utilitzen els seus fills/es de missatgers: Són progenitors que tenen una comunicació molt deficient entre ells i utilitzen els fills/es per fer arribar missatges a l’altre part, “digues-li a la teva mare…” o “pregunta-li al teu pare…”. Aquesta és una responsabilitat que no els hi pertoca. Si resulta difícil parlar amb la ex-parella, s’han de trobar altres solucions, com per exemple els professionals de la mediació.

Els adults que intenten “compensar-los”: Els adults implicats en una separació poden sentir-se culpables i intentar restaurar aquesta culpabilitat amb accions inapropiades, com comprar-li coses constantment, malcriar-los permetent que incompleixin les normes o límits establerts, etc. Hi han adults als que els costa tolerar i acompanyar en el dolor i per aquest motiu busquen estratègies d’evitació i distracció. No obstant, que el seu fill o la seva filla faci i desfaci al seu gust no és el que més li convé. Tanmateix, aquest plantejament acostuma a provocar conseqüències negatives en quan es vol recuperar l’autoritat quan es restableix certa normalitat.

Els que pateixen de gelosia i enveja davant la relació entre els seus fills/es amb la seva ex-parella: Recordi que ningú pot substituir-lo en la vida dels seus fills/es, el seu paper és fonamental en el seu creixement com a persona, i és molt important per ells que tots dos progenitors estiguin involucrats en la seva educació i desenvolupament. Els nens i nenes poden manifestar més afecte a un dels dos, no s’ho prengui com una cosa personal, no és quelcom “contra seu”. Procuri comprendre i respectar les necessitats dels seus fills/es en aquest moment.

Què poden fer els adults implicats en un procés de separació?

  • Busqui ajuda per acceptar i afrontar els seus propis sentiments. Ser conscient dels nostres sentiments és el primer pas per no reaccionar davant d’ells de forma impulsiva, i per no involucrar a altres persones, en aquest cas, als fills/es.
  • Tingui paciència amb un mateix i amb els seus fills i filles durant el procés. L’adaptació als canvis no segueix el mateix ritme per a tots
  • Aprengui a reconèixer les senyals d’estres en un mateix i en els seus fills, entenent que és natural en aquestes situacions de pèrdua i canvis, i busqui les maneres més adequades per gestionar-ho.
  • Mantingui la seva vida quotidiana, és la millor manera de que, tot hi que tot canviï, res hagi canviat.

FER POSSIBLE EL TREBALL EN EQUIP

 

Què és necessari per a que el treball en equip sigui possible? Quins elements afavoreixen un equip d’alt rendiment? Què facilita que una feina sigui produïda amb bons resultats? Una resposta plausible és que els seus integrants estiguin formats per a la tasca encomanada; aquesta és una condició necessària però no suficient. Sovint podem observar grups de persones, altament qualificades tècnicament, que no creen sinergies entre elles i que quan comparteixen temps,com ara les reunions d’equip, aquestes es converteixen en espais plens de tensió. Un altre ingredient que podem citar es definir un objectius compartits, que cohesionen el grup entorn a una finalitat. És el que anomenem la missió, o allò que dota de sentit i propòsit la feina quotidiana. Pot succeir que els objectius no estiguin clarament definits i que les persones de l’equip funcionin amb supòsits o objectius implícits, que generen confusió entre el grup.

Cal doncs, un treball d’explicitar el propòsit de l’equip de treball i alinear-se conjuntament amb aquesta finalitat. Però moltes vegades el que podem observar que dificulta el treball conjunt és el com ho fem, la manera d’organitzar, distribuir i avaluar el treball. Aquí és quan el coneixement, i l’aprenentatge tradicional es queden curts.

Per treballar en equip hem d’aprendre a SER, ja no és una qüestió de tenir (tenir feina, tenir coneixements, tenir beneficis…), és una qüestió de desenvolupar qui som.

Seguint a Stephen Covey, una primera habilitat a desenvolupar es la proactivitat. Segons aquest autor és l’habilitat que farà possible el desenvolupament de la resta de competències. Podem descriure la proactivitat com l’elecció del nostre comportament més enllà de la situació. És un exercici de llibertat en el que no reaccionem als esdeveniments de forma automàtica, sinó en el què triem la nostra resposta des del nostre interior. No es tracta únicament de prendre l’iniciativa, sinó que com a éssers humans som responsables de la nostra vida. En les persones proactives la seva conducta és una elecció conscient, basada en els valors i no és producte de les circumstàncies ni està basada en el sentiment. La força que impulsa a les persones proactives són els valors i si el seu valor es fer un treball de bona qualitat no dependrà de la conducta dels altres, de les condicions, o de l’ambient. La proactivitat està lligada a prendre la iniciativa, entesa com la responsabilitat de fer que les coses succeixin. Però quantes vegades podem escoltar-nos fent queixes que no van acompanyades de cap acció, i ens trobem amb persones que esperen que algú es faci càrrec “de les feines”. Aquesta postura fa que d’altres membres de l’equip es sobrecarreguin de treball, perquè d’altres no es fan corresponsables.

L’altre cara de la moneda és la reactivitat, que podem definir com deixar que els altres o les circumstàncies actuïn per nosaltres. És quan neguem la nostra responsabilitat, per exemple quan hem assumit un encàrrec de l’equip, no ho portem a terme i ho neguem amb frases com “es que a mi això no em toca”, o “que ho faci un altre”. Podem descobrir la nostra reactivitat en frases com: És que jo sóc així, per tant no puc fer res, o la meva vida està fora del meu control, o bé, no puc fer-ho, no tinc temps, o bé si el meu company de feina fos més efectiu…En totes aquestes frases trobem la creença de «no soc responsable i no puc triar la meva resposta».

 

Quan estem amb una actitud reactiva, centrem l’ energia, les paraules i el temps en coses que estan fora de la nostra influència, sobre les que no tenim cap control, per exemple fixar-nos en els errors dels demés, en els problemes del medi, o en els problemes d’altres parts de l’organització.

Per tant, una altre resposta per fer possible el treball en equip és treballar des de la proactivitat.

De quina manera pots ser més proactiu amb el teu equip de treball?

SUPERAR ELS BLOQUEIGS PER AFRONTAR EXÀMENS I PROVES

La Sílvia s’està preparant oposicions i cada vegada que pensa en l’entrevista davant el tribunal, el seu estómac es queixa i una opressió li tanca la gola. Pensa que no podrà dir res, que l’avaluaran de forma negativa i aquest pensaments fan que eviti i postergui la preparació de l’entrevista. En Marc presentarà la seva tesi doctoral en uns mesos, però ara que s’aproxima el final de la tasca es troba paralitzat i no sap com continuar, s’entreté en tasques que no tenen a veure amb el seu objectiu i la sensació d’estrès s’incrementa sense tenir control sobre ella. La Roser estudia per examinar-se de les tres últimes assignatures i no pot concentrar-se, les hores passen i els continguts de les matèries semblen relliscar i diluir-se abans de ser capturats pels seus ulls.

Aquestes situacions exemplifiquen algunes respostes front a situacions de pressió, en les que es precisa d’un alt rendiment acadèmic per assolir l’èxit en la meta fixada: aprovar l’oposició, presentar la tesi, superar els exàmens finals.

A Quantum treballem amb un conjunt de tècniques i procediments enfocats a l’alt rendiment acadèmic, com ara l’EMDR, la visualització, la respiració conscient i connectada i la relaxació per tal d’acompanyar a les persones en el camí cap als seus objectius. Es tracta d’un procés curt, de 4 a 8 sessions de durada, en el que s’aconsegueix modificar els aspectes cognitius, emocionals i físics de com la persona està construint i anticipant la situació a la que ha d’enfrontar-se.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?