• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EINES BÀSIQUES D’HIGIENE PSICOLÒGICA

Allò que tots podem fer per mantenir una bona salut mental

Segurament no t’estigui descobrint res de nou. Tens raó, són conceptes bàsics. Però el cert és que molts dels pacients que arriben a consulta no han estat capaços d’adaptar, trobar o mantenir aquestes senzilles estratègies que no són únicament preventives, sinó que ens poden ajudar moltíssim a millorar en la gestió dels conflictes i les emocions del dia a dia.

Per tant, anem a fer un recordatori dels que en la meva opinió, són els millors hàbits de conducta per viure equilibradament.

La tríada dormir-menjar-exercici és bàsica no només per la salut mental, també és de les més recomanades per experts en medicina general per una gran diversitat de quadres clínics.

Dormir

No em refereixo a dormir moltes hores o despertar-se com si haguéssim tornat a néixer (aquestes expectatives poden dificultar més del que ens ajuden). Jo parlo simplement de valorar el descans nocturn: siguin 4, 6 o 10 hores. Per tant, cuidar que l’espai on passarem la nit sigui confortable, assegurar-se d’evitar interrupcions, establir una rutina per anar a dormir, reservar el llit únicament pel son, etc.

Dormir millor o pitjor moltes vegades no depèn de nosaltres, però que el descans sigui sagrat si que és una decisió que prenem de manera conscient.

Menjar bé

L’alimentació és la gasolina que ens fa funcionar i per tant, la nostra maquinària treballarà molt millor si està ben nodrida. No només hem de pensar en les sensacions físiques de cansament, pesadesa estomacal o fatiga, que evidentment tindran una repercussió en el nostre estat d’ànim. Mantenir una alimentació saludable i equilibrada també té efectes en el sistema nerviós central i les nostres capacitats cognitives: concentració, atenció, rapidesa de processament, memòria, etc. 

Fer exercici

Quan fem esport segreguem endorfines i es regula la producció de norepinefrina, és a dir que s’activa una química similar a la que s’utilitza de manera farmacològica per tractar trastorns com la depressió o l’ansietat. És un element de prevenció del deteriorament cognitiu (l’exercici físic redueix el risc de patir demència i alzheimer) i si tot això no et convenç, recorda que l’esport és una alternativa saludable a conductes de risc com el joc o altres addiccions, una via de socialització i una manera de cuidar-se a un mateix que en molts casos té una repercussió positiva en l’autoestima i l’autoconfiança.

Relacionar-se

Necessitem atenció i interacció amb els altres per sentir-nos compresos, validats i estimats. Tenir contacte amb els altres ens permet sortir dels pensaments circulars, agafar perspectiva i reforça un sentiment de pertinença imprescindible per formar-nos una identitat forta i estable.

Practicar la compassió

Fer un esforç per mantenir una actitud bondadosa d’afecte i respecte pels altres i per un mateix és una eina que podem arribar a interioritzar a còpia de repetir-la i que ens ajudarà a millorar la nostra capacitat empàtica i a no castigar-nos tant pels nostres errors. Afavoreix una actitud positiva i pot millorar el nostre rendiment general, tant pel que fa a la gestió emocional, com la dels conflictes interpersonals. Les persones compassives són capaces de deixar anar els retrets i els remordiments del passat, per viure el present amb major plenitud.

Meditar o parlar amb un mateix

No m’estendré a prodigar els beneficis de la meditació, potser això no és lo teu o no fa per a tú. Diga’n d’una altra manera: parlar amb un mateix, mindfulness, fer un «break»… la cosa és que et puguis dedicar uns minuts del dia a tu mateix sense fer res en particular ni haver de ser productiu o útil, només per a reflexionar i agafar aire. La millora en l’estrès i l’ansietat quan s’instaura aquest hàbit és més que evident.

Ser honest

Molts dels problemes psicològics als quals ens enfrontem al llarg de la vida es generen per contradiccions internes: quan la nostra conducta no es correspon amb els valors que tenim. Ens auto-enganyem i enganyem als altres per poder trampejar aquestes incoherències i es va embolicant la troca cada vegada més.

No és fàcil, però sent honestos, sincers i amb la veritat per davant, podem estalviar-nos molts conflictes amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Llegir

També pot servir escoltar música, veure una pel·lícula, escriure poesia, fer un puzle… en definitiva qualsevol activitat d’oci o cultural que activi el nostre cervell. «Ment sana i cos sa.»

Jo m’he decantat per la lectura perquè a molts dels meus pacients els ha servit llegir llibres d’auto-ajuda. És una manera de reflexionar sobre les pròpies vivències al mateix temps que es fa una activitat intel·lectual.

Les persones que en llegeixen, segueixen treballant més enllà de les sessions de psicoteràpia i poden arribar a treure’ls més rendiment.


Així doncs, podríem dir que aquestes poques eines bàsiques estan relacionades entre elles i tenen una cosa en comú: l’autocuidar-se.

Quan ens fixem en què mengem, ens importa el nostre descans i el nostre estat físic i mental, estem sent honestos i compassius amb nosaltres mateixos. És com dir-se a un mateix «m’importo» i això té un gran efecte en com ens sentim.

Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

T’AGRADA EL NADAL?

 S’apropa el Nadal, amb les seves festes, reunions familiars i d’amics, regals, tradicions… El Nadal arriba per tothom però no arriba igual per tothom. Hi han persones que gaudeixen d’aquestes festes, que tenen allò que diem esperit nadalenc. Persones que gaudeixen de decorar les seves cases, de trobar-se amb les seves families, de comprar regals, viuen amb alegria aquestes dates. En canvi, a altres persones no els hi agraden, desitgen que s’acabin perquè ho passen malament. El Nadal és de contrastos, de persones que l’estimen i persones que més aviat l’odien. De persones que els agradava de petites i ara d’adultes ja no i de persones que els ha tornat a agradar al tenir als seus fills.

Sigui com sigui, El Nadal mou les emocions.

Existeixen dades que indiquen que aproximadament un 44% de la població pateix el que s´anomena “depressió blanca” que és la tristesa que moltes persones senten al Nadal i que és semblant als símptomes depressius comuns.

Quines són les causes de la tristesa al Nadal?

La tristesa en aquestes dates s’associa a diferents motius.

  • Reunions familiars: Per moltes famílies no hi ha excusa és Nadal i ens hem de reunir si o si. El problema és quan hi han persones que no s’aguanten que no es veuen durant tot l’any i tenen l’obligació de trobar-se aquests dies. Això genera tensió, incomoditat i possiblement esclatarà en conflictes.
  • Nostàlgia del passat: El Nadal activa els records de persones importants que ja no estan, sentim el buit i enyorem Nadals feliços que ja no tornaran.
  • La soledat: hi han persones que no tenen a prop a la seva família i no poden passar aquests dies junts. Persones que no tenen família per reunir-se aquests dies.
  • L’economia: El Nadal suposa una despesa econòmica, dinars, regals, trobades amb amistats. No poder portar el ritme d’aquestes festes pot generar tristesa a moltes persones.
  • La feina: No totes les persones tenen vacances al Nadal i això fa que no puguin gaudir del temps com voldrien.

Què podem fer per viure millor aquestes dates?

  • Com t’agradaria que fos el teu Nadal? Fes el Nadal que tu vols no el Nadal establert. Pot ser difícil fer canvis i anar contracorrent a les costums establertes, però viure un Nadal rere d’un altre de forma trista passa factura.
  • Viu el Nadal amb les persones que vulguis. Escull quines són les persones amb les que et sents bé i disfruta aquests dies d’aquestes trobades.
  • Valora si és beneficiós parlar de segons quins temes aquests dies. Hi han famílies que ho tenen clar ni política, ni futbol… Pensa si et va bé treure o discutir sobre segons quins temes aquests dies. No vull dir que has d’evitar resoldre temes, però possiblement no siguin els millors dies per fer-ho, tenint en compte que mengem i bevem més que la resta de dies de l’any.
  • No et sentis obligat/da a ser feliç aquestes dates. Ens bombardegen amb missatges de felicitat per Nadal, no podem ser felices per obligació, ho sents o no ho sents. No et sentis culpable per no sentir allò que es suposa que has de sentir, escolta’t i dóna’t el permís per sentir el que necessitis.

Si no t’agrada el Nadal o et posa trist/a pensa que això si que són uns dies i passen, saber que té una data límit sempre ajuda. I si gaudeixes del Nadal no pensis que s’acaben aviat, gaudeix-les sense dates.

Lola Guerra Ruiz. Psicològa nº Col 11389

AMOR EN TEMPS DE TINDER

L’Àlex i el Rafa es van conèixer avui justament fa dos anys a través del Grindr, malgrat haver-se intercanviat mirades en diferents festes on havien coincidit a Girona. Acaben de signar el contracte de lloguer del seu nou pis. La seva amiga Carlota els hi acaba d’enviar un whatsapp per felicitar-los i els hi ha explicat que s’ha instal·lat el Tinder perquè li han recomenat. Afirma que ja està preparada per conèixer a altres persones després de la ruptura amb la Cynthia. Per altra banda, la Cynthia comença a estar cansada de tenir tantes cites a través de l’app Wapa perquè, després de dues cites, els nois amb qui queda desapareixen sense saber-ne el motiu i no li agrada sempre tenir la iniciativa per quedar de nou.

Lligar mai ha estat una tasca fàcil perquè posa a prova habilitats socials, l’autoestima, la pròpia confiança i, sobre tot, la por al rebuig quan no agrades a la persona desitjada.

Actualment, les noves tecnologies han modificat el patró per lligar gràcies a l’aparició de pàgines web i aplicacions que posen més fàcil el camí per conèixer persones noves sense moure’t de casa i amb l’ajuda del teu smartphone. Lligar a través d’Internet ja ha superat lligar en bars i discoteques, així com als contactes que arriben a través d’amistats. Per una part, això ha facilitat poder tenir disponible un catàleg d’opcions molt ampli on pots explicitar el tipus perfil de persona que vols conèixer de forma ràpida reduint la por al rebuig perquè la quantitat de candidats/es és enorme. Per altra banda, aquesta forma d’establir vincles ha provocat que la forma d’establir els vincles sigui més superficial i sense compromís, com li passa a la Cynthia.

El primer que cal fer quan una persona s’instal·la una app per lligar o es crea un perfil en una página web és saber què és el que busca. Això és el que li pot ajudar més a la Carlota ara que ha pres aquesta decisió. Què busco en aquests moments? Busco tenir relacions sexuals sense compromís? En quin moment vital estic? Estic obert/a a tenir una relació de parella? No és el mateix tenir cites just quan m’he separat que quan la meva última relació de parella ja no està present en la meva ment. Tampoc és el mateix si estic vivint una crisi personal que m’ha portat a iniciar un procés de psicoteràpia o si la meva necessitat d’agradar als demés confon als demés per la meva dificultat d’estar bé amb mi. Respondre a aquestes preguntes és fonamental per evitar culpar las demés del que no sabem ni nosaltres.

El mateix que cal fer en una cita és saber escoltar i, al mateix temps, preguntar què és el que està buscant l’altra persona. L’assertivitat és una habilitat de la intel·ligència emocional que permet identificar si les expectatives de les dues persones encaixen en aquest moment.

Agradar-se és necessari, però no és suficient per plantejar-se una relació de parella amb l’altra persona.

Per això, les preguntes que heu trobat en el paràgraf anterior s’han de poder fer a l’altra persona per evitar situacions de confusió i frustració. En cas d’obtenir resposta a aquestes preguntes i veure que no hi ha coherència entre el que es diu i el que es fa, és important identificar aquesta incoherència posant èmfasi en el comportament.

El que ens trobem sovint a la consulta és que aquest tipus de contactes tan fàcils d’assolir i que no impliquen un gran esforç com lligar de forma presencial generin addicció. El cervell es veu estimulat de forma ràpida a través de la dopamina, l’hormona del plaer, de la mateixa forma que ho fa qualsevol altra droga. La necessitat d’aprovació, el desig d’agradar, alimentar l’ego i la gratificació immediata són alguns dels mecanismes que activen aquesta dependència provocant més ansietat i inseguretat en les persones usuàries.

L’atracció inicial d’una trobada casual s’ha substituit pel desig de trobar parella esperant que arribi l’amor com a producte de consum.

Et pots mostrar tal i com ets sense màscares? Observes que hi ha intimitat quan apareixen pors, aspiracions i secrets en els temes de conversa? Hi ha interès en quedar o, de cop i volta, només hi ha obstacles per tenir la següent cita? T’escriu un whatsapp perquè si o desapareix de forma misteriosa unes setmanes sense saber-ne el motiu? Podeu parlar del que feu la resta de la setmana de forma natural? Penses en presentar-li a les teves amistats? Aquestes preguntes són alguns indicadors que et permeten orientar-te en forma de brújula cap a on es dirigeix aquesta relació i si és això el que estàs cercant. Tenint en compte el que estàs buscant, observa si les respostes a aquestes preguntes et permeten satisfer les teves necessitats en aquests moments.

Honestedat, determinació i autoestima són ingredients per conjugar el flirteig amb l’ansietat que pot generar la incertesa de relacions que estan en procés de definir-se. Ah… recorda que també hi ha oportunitats excitants de conèixer persones noves fora de la pantalla i que just estan davant teu. Aprofita-les, potser fas un match!

Daniel Borrell Giró, psicòleg general sanitari col·legiat núm. 12866, terapeuta sexual i de parella

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

ETS UNA PERSONA FORTA

A vegades, he escoltat i també he dit «Ets una persona forta, jo no hagués pogut amb aquesta situació». Crec que moltes vegades, dividim les persones en dos tipus: les persones débils i les persones fortes. És com si algunes persones haguéssin desenvolupat recursos que les fan més fortes davant situacions i altres no. Però, què pensem quan diem que una persona és forta? Normalment, l’atribuim característiques com la capacitat de superació, de sortir endavant, de no venir-se a baix, mantenir la calma i la fermesa.

Els trets de les persones emocionalment fortes no tenen res a veure amb la duresa del caracter, la inflexibilitat o la tendencia a imposar-se a la resta de persones. Tot el contrari. Les persones emocionalment fortes tendeixen a ser moderades i a estar en equilibri. L’autocontrol és la clau per la fortalesa emocional, l’autocontrol no és la repressió, l’autocontrol és tenir l’habilitat per identificar les emocions i saber expresar-les.

Sentir tristesa forma part de la vida de les persones, la persona forta plora, clar que plora i expressa aquesta tristesa perquè així és la manera que pogui sortir la emoció i s’alliberi.

A vegades penso que estem invaits per una tendencia al positivisme irreal i a mostrar sempre que estem feliços i això limita la nostra necessitat d’estar tristos.

Quines són les característiques de les persones emocionalment fortes?

1. Són emocionalment intel.ligents. Són persones que saben mantenir la calma en les situacions díficils, tenen equilibri emocional i estan preparades davant el canvi.

2. No depenen de la opinió de les altres persones. A tothom ens agrada caure bé, però aquestes persones no depenen d’això, una cosa és el desig i una altra diferent és la necessitat, la necessitat ens fa aferrar-nos i això és el que fa mal.

3. Accepten bé les crítiques constructives. Comenten errors com tothom i davant les crítiques constructives aprenen d´això.

4. Assumeixen les equivocacions tenint compassió d´elles mateixes i empatia amb les altres persones

5. Tenen objectius clars que els motiven sempre a seguir per aquests camins

6. Mantenen la calma davant de situacions díficils, poden estar tristes, rabioses, engoixades però sense desbordar-se davant de les situacions.

7. Creuen en les seves capacitats de superació, recorden que han pogut sortir d´altres situacions i això els ajuda a tirar cap endavant.

8. Encara que tinguin por fan les coses amb por.

És cert que hi han persones que sembla que de forma innata tinguin aquestes característiques però també és veritat que les poden desenvolupar. Per la meva experiència com a psicol.loga he vist persones que s´han enfortit emocionalment al haver passat per diferents situacions de la vida. Crec que en general les persones aprenem de les situacions i quan es repeteixen o tenim situacions semblants ja tenim més recursos del que teniem al principi.

Lola Guerra

RECONÈIXER PER COOPERAR

En el moment actual, amb un gran repte amb el medi ambient i per això amb nosaltres mateixos/es, llegint sobre l’amor trobo la següent afirmació de la biòloga Lynn Margulis: la cooperació i no la competència ha sigut la responsable de l’evolució. En els orígens de la vida els bacteris es traspassaven gens per sobreviure en el medi hostil. És a dir que per sobreviure calia cooperar.

Lligat amb això, segons el biòleg i filòsof Humberto Maturana, els humans som fruit de la cooperació i la solidaritat per a la conservació i no de la lluita per la supervivència. 

Si pensem en les relacions afectives, en l’amor, perquè aquests llaços siguin forts i sans ens cal empatitzar, escoltar i veure a l’altre i viceversa. Segons Maturana, estimar, el plaer d’estar junts és el que fonamenta la supervivència de l’individu i de l’espècie. Cooperar implica sentir-se part d’un grup (família, amistats, feina, oci…), cobrir la necessitat de reconeixement i sentir que tenim presència, som vistos/es i escoltats/des. El plaer de ser tinguts en compte pels altres dóna bona part del sentit a la nostra vida. Estem parlant de la necessitat de pertinença i reconeixement.

Un dels malestars de la societat actual va lligat amb el valor de la competència que ens aporta més soledat que no pas reconeixement i amor. Per això, tant en el món personal com en el laboral i social és important que ens procurem relacions i espais on ser vistos/es, estimats/des i reconeguts/des (en lloc de negats).  Un exemple: una empresa funcionarà millor si a més d’una bona tecnologia compta amb un bon equip que coopera: prendrà les millors decisions. 

Seguint amb el pensament de Maturana, ell opina que la necessitat de reconeixement és ancestral i és la que ha fet possible l’origen de l’espècie i el motor que ens fa sentir vius i vives. La necessitat de sentir-nos estimats és un mandat biològic. I amb aquests ingredients, allà on ens sentim que formem part, perquè hi tenim un bon lloc reconegut és on podem ser creatius/ves, productius/ves i on podem conviure amb satisfacció. 

Per poder ser reconeguts primer ens cal reconèixer-nos nosaltres mateixos/es i reconèixer a l’altre. És a dir, que de res serveix esperar que ens reconeguin si nosaltres no ens coneixem i acceptem amb les nostres virtuts i limitacions. I també cal saber reconèixer als altres i acceptar-los amb allò que ens agrada i ens desagrada. Reconèixer i reconèixer-nos dóna pas a sentir-nos reconeguts i reconegudes. La saludable espiral de donar i rebre.

Ens podem preguntar amb quines persones ens sentim reconeguts/des i on, en quins espais de la nostra vida ens sentim reconeguts/des. També ens podem preguntar a quines persones reconeixem en la nostra vida i en quins espais oferim la nostra presència, implicació i responsabilitat.

Pensar que quan ens sentim reconeguts i reconegudes podem cooperar i això ens apropa amorosament als altres: si davant el conflicte puc analitzar el meu punt de vista, relativitzar-lo i puc posar-me en el lloc de l’altre (empatia), estaré aprenent i sent cooperatiu/va en lloc de competitiu/iva.

Els temps presents ens conviden a treballar per la consciència i el desig en la cooperació amb un/a mateix/a, els i les altres i el medi ambient: escoltar, respectar i cuidar!

Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

SABER DIR ADÉU

SABER DIR ADÉU

Perdre una persona estimada és una situació que ens connecta amb la tristesa com a emoció primària. També apareix quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, l’acomiadament d’una feina, tancar un negoci que no ha funcionat, l’emancipació de fills/es, la salut perduda com a conseqüència de l’edat o el dolor, una amistat que ha marxat a viure a una altra ciutat, un avortament o una primera cita amb qui no hi hagut connexió malgrat dues setmanes parlant amb el mòbil. Totes aquestes experiències comparteixen el denominador comú de perdre quelcom que se sent com a valuós.

«Si no vols viure un dol, no estableixis relacions»

Eric Fromm

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, sent tristesa i aquesta emoció necessita ser escoltada. El consol és una forma de donar permís a l’expressió de la tristesa. Sentir que algú està a prop teu, present i de forma comprensiva és una forma de respectar el que et demana la tristesa. Una de les conseqüències de no elaborar un dol és patir un dol crònic que no arriba a una conclusió satisfactòria o un dol emmascarat a través de símptomes psicosomàtics que no es relacionen amb la pèrdua. Hi ha persones que se senten tan desbordades davant la pèrdua que recorren a conductes desadaptatives com adiccions a l’alcohol o la feina, atacs d’ansietat o conductes fòbiques.

En cas que hi hagi una dificultat per gestionar l’emoció de la tristesa sigui per obstacles per connectar-hi o sigui per una reacció molt intensa en altres situacions, és probable que la dinàmica interna d’aquesta persona sigui la de no acceptar les separacions com a part de la naturalesa humana. Per això, és interessant prendre consciència de com em relaciono amb la tristesa. Et proposo que reflexionis sobre aquestes preguntes que fan referència al grau de connexió que experimentes amb l’emoció de la tristesa:

  • Em permeto moments de tranquil·litat per estar en soledat?
  • Em resisteixo als canvis quan apareixen?
  • Li dones la mateixa importància a saludar que acomiadar-te?
  • M’acomiado d’una persona que sé que no tornaré a veure més?
  • Em sento més còmode dient Fins aviat que Adéu?
  • Postergo el que tinc pendent de fer per no quedar-me sense res a fer?
  • Acabo el que començo o ho deixo a mitges?
  • Quin sentit li atorgo a les pèrdues viscudes?
  • Em dono el permís de plorar si ho necessito?
  • M’enfado amb mi mateix/a quan em sento trist/a?
  • Necessito canviar de tema quan algú està expressant tristesa?

Tal i com comenta Alba Payàs (2010), les respostes d’afrontament que té cada persona són intents homoestàtics de gestionar el dolor emocional i protegir-se de la fragmentació. Per això, és necessari respectar les necessitats que té cada persona sigui parlar-ne constantment, treballar molt, no moure cap objecte relacionat amb la pèrdua durant un temps o, fins i tot, parlar-li a les cendres. Des de la compassió, cal recordar que cada persona fa el que pot ja que són reaccions naturals i comprensives davant del dolor.

Des del Mindfulness, es busca prendre consciència del que estic sentint en les diferents fases del dol acollint la ràbia, la culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la soledat o la confusió. La pràctica de Mindfulness és l’eina que permet observar les emocions i la seva regulació. També permet observar quines són les creences i els pensaments que apareixen, el significat de la pèrdua, els conflictes que deixa sense resoldre la pèrdua i la naturalesa de l’aferrament.

Elaborar el dol a través del Mindfulness implica identificar quina emoció estic sentint i acceptar-la sense judicis ni crítiques, sense esperar que sigui diferent a la que és i sense fugir d’ella, malgrat pugui resultar dolorós connectar-hi.

Les investigacions realitzades ens confirmen que aquest tipus de pràctiques aporten:

  • Major consciència de la mort i la impermanència
  • Claredat mental i equilibri interior
  • Disminució dels estats mentals negatius
  • Alliberació dels pensaments i emocions que generen patiment
  • Major discriminació d’un/a mateix/a i de l’entorn

La pràctica de Mindfulness en un procés d’elaboració del dol acompanya a la persona en el seu camí de cicatrització de la ferida integran tota la xarxa de sentiments i emocions que sorgeixen al llarg de les diferents etapes que cal atravessar per la seva resolució. Permet que la persona pugui viure-ho tal i com és respectant les seves necessitats i els seus mecanismes de defensa. Observar, atravessar, fluir, autoreconèixer-se, acceptar, connectar amb l’autocompassió, perdonar i perdonar-se i integrar són algunes de les eines que faciliten una sana integració de la pèrdua en la vida de la persona. A més, és important estar en atenció plena en les sensacions corporals perquè permet la connexió entre l’hemisferi esquerre amb el dret del cervell amb el propi cos.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i col·legiat núm. 12.866

ENTRE EL DESIG I EL DEURE: EL BUIT FÈRTIL

Internament totes les persones tenim polaritats com la que es refereix a “el desig versus el deure”, o entre “l’autoritari i el manat”. En la teràpia Gestalt aquesta dualitat s’anomena “perro de arriba y perro de abajo” i és un dels seus temes centrals, doncs la lluita pel control que exerceix cada un dels pols, en les relacions amb un/a mateix/a i amb les altres persones i realitat exterior, pot donar origen a una gran dosis de patiment psicoemocional.

El “perro de arriba” es crea a partir de l’autoimatge idealitzada. És qui mana i funciona en termes de “Tu deus”. Es basa en la moral, les lleis, és la nostra veu crítica i la que ens mira des de dalt i ens diu el que hauríem de fer.

El “perro de abajo” es crea en el despreci de la nostra imatge rebutjada, és a dir, en no voler acceptar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos/es. És el manat i no expressa amb claredat el seu “No vull”. Es la nostra part més impulsiva, flexible, que vol tenir una recompensa immediata i es basa en el nostre plaer i disfrute, en el “Jo desitjo”.

I aleshores amb que ens trobem? Amb una lluita entre el “jo vull – jo dec”. I com sortir de la lluita? Integrant les dues polaritats, buscant un punt on em senti bé, entre el que vull i el que puc fer: rebaixant les exigències excesives del mandat, tenint clar el meu desig, les meves preferències i en la negociació desapareix el patiment. Com ho puc fer? Establint un diàleg entre els dos pols, entre el que vull fer i el que crec que haig de fer.

Quan aconsegueixo estar en pau amb els dos pols es pot obrir espai per l’acció creativa, per al buit fèrtil, aquell buit on hi ha lloc i llum per estar amb mi mateix/a, amb les coses que faig i amb la relació amb les altres persones i el món sentint-me agust i lliure.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?