PARLEM DEL SENTIMENT DE BUIT

Escultor Albert Gyorgy

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, el buit fa referència a cosa “mancada de contingut físic o mental”.

Al llarg de la història nombrosos pensadors, filòsofs, psicòlegs i psiquiatres han parlat del buit donant diferents conceptualitzacions d’aquest, tot i així el buit no ha estat estudiat en profunditat i és difícil de definir.

El buit existencial

N’hi ha que descriuen el buit com una existència sense sentit. Es tractaria d’un buit existencial que pot relacionar-se amb el propòsit de la vida. En aquest sentit s’entén el buit que senten algunes persones davant d’una vida superficial on no hi ha un propòsit més gran, o quan ja s’han aconseguit certes metes i no hi ha noves motivacions, es percep la vida com avorrida, supèrflua o acompanyada d’un sense sentit generalitzat .

També pot associar-se aquest sentiment a unes certes pèrdues o dols, en els quals les persones entren en contacte amb l’absència de sentit al no tenir a aquelles persones o activitats que les feien sentir útils, amb metes i gratificacions. Alguns exemples d’aquestes situacions serien el niu buit, la pèrdua de la parella, la jubilació o un acomiadament laboral. Enfront d’aquest tipus de buit existencial, el Víctor Frankl proposa que la cerca de sentit vital podria donar forces a les persones i conferir-los una identitat que els permeti una vida satisfactòria i fructífera.

El buit emocional

Existeix, no obstant això, un altre sentiment relacionat al buit, ja no existencial, sinó més emocional que pot fins i tot sentir-se en el cos. A les sessions de psicoteràpia algunes persones refereixen sentir una sensació de buit intern, el descriuen de diferents maneres, com una cosa intensa que no poden calmar o omplir, que sempre està present o que mai se’n va. Hi ha els qui senten que els anul·la o paralitza; altres ho descriuen com el no res, un estat que no els permet sentir emocions; i, a vagades, ho descriuen com un forat que ho ocupa tot.

El sentiment de buit també pot associar-se amb trets depressius com el tedi, l’apatia, la solitud, l’angoixa o l’anhedonia, però no és cap de les emocions anteriors, és una cosa diferent.

Llavors, per poder definir si el buit està o no relacionat amb una malaltia o un quadre més gran és molt important observar si es tracta d’un sentiment transitori, vinculat amb el moment vital que s’està travessant, o si és permanent.

En el primer cas pot tractar-se d’una crisi vital, com l’adolescència, el moment en què els fills marxen de casa dels pares o la jubilació, per exemple. També pot tractar-se d’una situació que irromp en la vida de la persona com un canvi o una pèrdua inesperats.

En el segon cas, és a dir, el de buit permanent, és necessari considerar aquest sentiment al costat d’un conjunt de símptomes. Al mateix temps es fa imprescindible tenir present la història de vida de qui ho pateix. Així mateix, cal considerar des de quan la persona té aquest sentiment i altres emocions pertorbadores, en quins moments o situacions apareix amb més intensitat i, per descomptat, en quina mesura afecta a la persona i si és generador de sofriment.

El sentiment de buit com alguna cosa que es desitja tapar, omplir, adormir o anestesiar, ha portat a algunes persones a:

– tenir comportaments autodestructius com autolesionar-se o abusar del consum de substàncies tòxiques;

– assumir conductes de risc com conduir a altes velocitats o practicar esports extrems;

– jugar de manera patològica;

– mantenir conductes sexuals compulsives;

– tenir relacions de dependència afectiva;

– i, en casos extrems, ha portat al suïcidi.

També hi ha persones que, davant de la incapacitat de sentir, exerceixen violència sobre uns altres.

Hi ha els qui intenten omplir aquest buit a través del menjar, ja sigui deixant de menjar, com en l’anorèxia, o ingerint més de la necessaria i/o de la qual es considera saludable, com en els casos de sobreingesta o bulímia.

La teràpia psicològica compta amb marcs teòrics i tècniques que poden ajudar les persones a fer front i sanar aquest sentiment, i les conductes associades abans esmentades, tant si es tracta d’un sentiment de buit passatger o d’un permanent, i sempre que generi un malestar que la persona senti difícil de gestionar per si mateixa.

Laura López Galarza
Psicòloga Sanitària. Col·legiada 17148

Referències

Mosquera, D. i Seijo, N. Curs treballant amb el buit. Institut Intra-tp. Març de 2021.

Palomares, N. Tesi doctoral. El sentiment de buit en el trastorn límit de la personalitat: construcció d’un qüestionari sobre el sentiment de buit en TLP. Universitat Complutense de Madrid, 2016.

5 RECURSOS PER GESTIONAR EMOCIONS DIFÍCILS

Com et sents? Què estàs sentint en aquests moments? Indagar en aquesta pregunta tan sàvia de forma curiosa et permet saber com et sents i, sobretot, el que necessites fugint del bé, malament o anar tirant. Cada emoció ens convida a explorar el món que ens envolta, protegir-nos dels perills, afrontar una pèrdua o compartir guanys assolits. Prendre consciència de l’emoció que ha sorgit dins meu em permet relacionar-me amb mi de forma amable, bondadosa i sense esperar que sigui diferent del que estic vivint.

Qualsevol emoció que puguis estar sentint dura aproximadament 90 segons

Quan una emoció es dispara, es pot convertir en una experiència difícil de gestionar i pot superar aquesta durada. Quan el que estic sentit és molt intens i freqüent, es transforma en quelcom difícil. Quines són les emocions difícils? Qualsevol emoció pot ser difícil. El que hem descobert és que, si li dediquem la nostra atenció a les emocions difícils sense fer res diferent, el que succeeix és que s’intensifica i el dolor augmenta. A més, pot arribar a ser traumàtica l’experiència si no posem els recursos adequats per calmar la seva intensitat. Per això, et parlaré en aquest article de com gestionar aquelles emocions que són considerades difícils a través de 5 senzills passos.

Ho pots fer de forma formal o informal perquè ho puguis incorporar en qualsevol moment de la teva vida.

No és necessari passar per totes aquestes fases, encara que és recomanable seguir aquest ordre:

  1. ETIQUETAR L’EMOCIÓ

Dóna’t permís per recordar una situació de dificultat mitja o moderada que estiguis experimentant en aquests moments com, per exemple, un problema de salut, una conflicte de parella o un aspecte de la teva personalitat que no t’agradi. Visualitza la situació amb les persones implicades, imatges, paraules i successos. Seguidament, observa quines emocions sorgeixen dins teu i nombra l’emoció que sigui més significativa. Per exemple, tristesa, por, confusió, preocupació o ira.

Un cop l’hagis identificat, repeteix el nom de l’emoció com si estiguessis validant el que pogués estar sentint una amistat teva “això és tristesa” o “el que sento és tristesa”. Nombrar el que estic sentint en forma de paraula permet que es disminueixi el tamany de l’amígdala i la reactivitat. La primera fase que cal superar és la resistència que ens bloqueja reconèixer el que estic sentint.

2. IDENTIFICAR L’EMOCIÓ EN EL COS

Un cop he identificar l’emoció que estic sentint, la següent fase consisteix en explorar amb curiositat obrint la consciència a tot el cos. El que busca aquest segon pas és fer un recorregut des del cap fins als peus aturant uns instants en aquelles parts on sentis tensió o incomoditat. Pren consciència del que és capaç de sentir el teu cos ara sense jutjar-hi ni esperar que sigui diferent del que és.

Escull un lloc concret del teu cos on sentis que aquesta emoció difícil s’expressi amb més força i, mentalment, inclina’t suaument cap aquest indret sense fer res més que despertar la teva curiositat.

3. SUAVITZAR

Aquesta fase ajuda a tolerar el que estic sentint. El que et proposa és suavitzar corporalment aquesta zona del cos que has identificat. Permet que els músculs s’afluixin, com si estiguessin en aigua calenta. És important recordar que l’objectiu no és deixar de sentir el que estàs experimentant, sinó relacionar-te amb l’emoció difícil de forma amorosa i curiosa. Pots utilitzar el sentit del tacte per sostenir aquesta part del procés amb la teva mà que es situa allà on sentis el malestar de forma càlida i suau.

4. CALMAR

Quan estem vivint una emoció difícil, el que necessito és també poder calmar la meva ment. Imagina què li diries a una amistat si tingués un problema similar. Quines paraules li diries? Quin missatge li faries arribar davant del seu malestar? Seguidament, es tracta de dir-te a tu aquest mateix missatge amb una veu compassiva. Pots repetir mentalment “calma… calma… calma…” de forma reconfortant. En aquesta part, el que estem fent és utilitzar les emocions per sostenir el patiment, de la mateixa manera que ho hem fet amb el cos en l’anterior fase.

5. PERMETRE

Si has arribat en aquest moment del procés, és bona senyal perquè denota que has començat a acceptar allò que no toleraves a l’inici. Ara el que et proposo és que permetis que el malestar estigui aquí. Dóna-li espai abandonant qualsevol necessitat de que desaparegui. Acull el que estiguis experimentant convertint el patiment en un aliat acceptant-te, tal i com ets. La ment et pot ajudar a donar-te permís comprenent que les emocions són missatgeres i que estan aquí amb tu per algun motiu que cal descobrir.

Aquest procés et pot recordar quan et relaciones amb algú que et cau malament, el mateix passa amb les emocions difícils

Aquest recurs autocompassiu l’he extret de la formació online MINDFUL SELF-COMPASION que he estat realitzant durant les últimes setmanes. Desitjo de tot cor que et sigui útil per tenir una eina pràctica per aprendre a relacionar-te de forma diferent amb les teves emocions.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i psicoterapeuta Instagram @danielborrellgiro danielborrell@quantumpsicologia.com

ESTIC ESTRESSAT/DA

Porto uns dies que no paro, a la feina, a casa…, estic estressat.

Les situacions del nostre dia a dia, els canvis que vivim, ja siguin intensos o ràpids, ens obliguen a adaptar-nos constantment. Moltes vegades, hem d’augmentar el nostre nivell d’activació, posant a prova la nostra capacitat d’adaptació.

A vegades, els grans canvis, com un acomiadament de feina, la pèrdua d’un ésser estimat, una separació de parella,…, ens porten a viure circumstàncies intenses de la vida que ens produeixen estrès, sovint estrès emocional.

Però també els petits canvis que es produeixen de forma sostinguda o ràpida, cosa bastant habitual a la feina, ens obliguen a estar més alerta, més concentrats, a anar més depressa, a tenir més temes dins del cap,…

També els objectius importants que perseguim o ens esforcem en mantenir poden incloure tensions excessives que poden portar-nos a sentir estrès.

Estratègies

Les estratègies per afrontar l’estrès són el ventall de pensaments i comportaments que podem utilitzar per gestionar-lo, formen part de les nostres respostes adaptatives. La manera en fer-ho depèn de cada persona.

La majoria de vegades les nostres respostes adaptatives es produeixen amb naturalitat i sense conseqüències. És quan podem estar vivint situacions que ens produeixen un bon estrès, entenent-lo com el que ens permet adaptar-nos i progressar.

Altres vegades, les nostres respostes adaptatives s’han d’afrontar a circumstàncies més intenses o prolongades que poden superar les nostres capacitats de resistència i d’adaptació. Si aquesta situació es manté massa temps podem acabar vivint un mal estrès (també anomenat distrés), podent veure’s afectada la nostra salut física, mental i afectiva.

La paradoxa de l’estrès consisteix en que mentres és útil que en les fases inicials el nostre organisme activi les estratègies d’adaptació, aquestes es tornen perjudicials quan s’allarguen de forma excessiva en el temps. És aquesta situació d’activació sostinguda la responsable de les alteracions que es poden produir tant en l’àmbit psicològic, en l’orgànic, com en tots dos.

També hem de tenir present que ens podem estar acostumant a un cert nivell d’estrès que ja considerem normal i que se’ns passa desapercebut, però això no vol dir que a la llarga no ens pugui estar perjudicant.

El Ritme biològic

Quan parlem d’estrès també estem parlant de ritme. Per exemple, no és al mateix haver de fer vuit informes en un dia que haver de fer-los en una setmana, la primera situació ens obliga a anar a un ritme molt més ràpid, amb més estrès, que la segona.

El ritme biològic és el ritme d’activitat natural del nostre organisme. Tots tenim clar que hi ha moments del dia en que ens sentim més actius que d’altres, moments de més activitat i d’altres de menys.

L’estrès pot acabar pertorbant el nostre ritme biològic, afectant així les constants biològiques de l’organisme. És quan apareixen els símptomes, orgànics o psicològics, que ens parlen de que alguna cosa comença a no anar bé, com pot ser l’excessiva fatiga, la irritibilitat, les alteracions de la son, la disminució de la concentració, així com transtorns digestius, cutanis,…

No hem d’oblidar que la manera d’afrontar l’estrès depèn en gran mesura de les particularitats individuals, és per això que algú pot mantenir de forma agradable o tolerable un determinat nivell d’activitat diària, mentres que per algú altre la mateixa activitat li pot resultar estressant. Així veiem que el ritme biològic és individual i tenint-lo present, fugint de seguir models externs, ens ajuda a no allunyar-nos dels nostre nivell de benestar òptim.

Si dediquem uns moments al dia a sentir-nos, a revisar el nostre estat interior, podrem detectar fàcilment el nostre nivell d’estrès. Aquest petit gest per retrobar el contacte amb nosaltres ens ajuda a prendre consciència del nivell d’activació en què ens trobem i així poder decidir si posem en pràctica alguna mesura conscient per recuperar el nostre benestar.

Sergi Palma

Psicòleg Col. Núm. 10621

I ARA, QUÈ FAIG AMB MI?

Aquest any hem viscut molts canvis en diferents àrees de la nostra vida fruit de l’aparició d’un virus que ja coneixem amb totes les seves sigles. Hem passat de la por del contagi el mes de març a la ràbia actual per totes les mesures que hem d’adoptar per protegir la nostra salut i la dels demés. Ara hem d’estar a casa a les 22h i no podem sortir els caps de setmana del nostre municipi, així com hem après a conviure amb una mascareta al nostre rostre que ens dificulta comunicar-nos i, fins i tot, reconèixer-nos pel carrer.

En sabem molt dels aerosols, de la distància de seguretat i de la prova PCR; però, no se’ns parla gaire de com ens està afectant a nivell emocional tot el que estem vivint.

La preocupació per estar en contacte amb una persona que ha donat positiu i confinar-se a casa, l’aïllament social al que estem sotmesos/es, els problemes econòmics derivats de negocis que no han aixecat la persiana, treballadors/es que estan cobrant d’un ERTO de forma irregular, el dol complicat per haver perdut a un/a familiar sense poder-se acomiadar o la incertesa del futur que ens espera són alguns dels aspectes que deterioren el nostre benestar psicològic i del que cal parlar amb claredat, rigorositat i transparència.

Estem vivint una realitat que no és fàcil de gestionar i els estudis preliminars realitzats fins ara només fan que confirmar-ho. La taxa dels trastorns d’ansietat s’ha multiplicat per quatre, així com els trastorns depressius que s’han triplicat. Encara no tenim estadístiques sobre el nombre de suïdicis perquè continua sent un tema del que no se’n vol parlar per por al mimetisme. L’augment de psicofàrmacs s’ha disparat per poder conciliar la son i reduir els sentiments d’angoixa. Tot això succeeix en un context social amb altra prevalença de problemes de salut mental.

No hi ha salut sense salut mental!

No podem concebre la salut sense una bona salut mental. Segons una investigació recent realitzada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el 46% de la població està en risc de patir simptomatologia ansiògena que comporta deteriorament cognitiu amb dificultats de concentració, més irritabilitat, major dificultat en prendre decisions i unes emocions que apareixen amb més intensitat. En un altre estudi sobre la salut de treballadors/es realitzat a diferents universitats espanyoles durant els mesos d’abril i juny del 2020, s’ha identificat que el 41,9% presenta símptomes d’ansietat i un 27,3% considera que la seva salut ha empitjorat durant les últimes setmanes.

La pandèmia ens ha regalat la oportunitat de poder visitar de forma virtual amb la mateixa eficàcia que una sessió presencial.

Des del desconfinament, hem notat que el nombre de consultes s’ha duplicat en el nostre centre de forma directa o indirecta amb el que estem vivint, és a dir, que no tothom necessita gestionar la por al contagi del virus. La salut mental està ocupant més importància i major atenció en la vida de les persones sigui per dificultats de regulació emocional, situaciones traumàtiques no resoltes, problemes de parella, conflictes familiars que han sortit a la llum, dols no elaborats o disfuncions sexuals enterrades en el passat.

A qui està afectant més?

  • Afecta més a dones que a homes. La major càrrega de les cures de familiars i fills/es, el repartiment de les tasques domèstiques de forma poc equitativa i les exigències del teletreball són alguns dels factors que expliquen que les dones sentin que ha empitjorat la seva vitalitat i energia. Les desigualtats de gènere i actituds masclistes continuen estan present en moltes de les nostres llars.
  • Joves de 18 a 25 anys són el grup d’edat que presenta més símptomes d’estrès fruit de la precarietat laboral, l’aïllament social, el trencament de les seves perspectives de futur i la renúncia a la llibertat de viure la seva joventut com els hi pertocaria.
  • Professionals sanitaris i socials que han estat en contacte directe amb el virus, familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, persones amb un trastorn mental previ o les persones que han perdut la seva feina també són les persones a qui els hi està afectant més.

Què podem fer davant de tot això?

Després de tot el que has llegit en aquest article, potser s’ha activat el teu malestar, t’has sentit identificat/da experimentant alleugeriment o potser pensaràs erròniament que no hi podem fer res per gestionar aquesta muntanya russa emocional. Si aquesta última creença fos certa, la nostra tasca professional no tindria massa sentit. No vull acabar sense donar-te 6 recursos que pots incorporar avui mateix en la teva farmaciola:

  • Diferenciar entre el que em puc ocupar i el que em puc preocupar. Quan només m’instal·lo en el que no puc canviar i el que no està a les mans, entro en la preocupació despertant sentiments d’impotència i inseguretat. Per això, cal preguntar-me: Què puc fer? Què depen de mi?
  • Mesurar bé el nivell d’informació que vull rebre cada dia per part dels mitjans de comunicació. Estar infoxicat/da augmenta significativament la prevalença de símptomes d’ansietat i depressió. Per això, cal mesurar de forma honesta quin és el nivell d’informació que estàs disposat/da a absorbir.
  • Entendre que el dolor és inevitable i que el patiment és evitable. El dolor forma part de la vida i lluitar contra la realitat no és una bona solució. Enfadar-nos de manera excessiva, culpabilitzar-nos o resistir ens desgasta. Recorda’t cada dia que el que persisteix, resisteix.
  • Agafar perspectiva del que està passant. El que si sabem és que la pandèmica té data de caducitat, encara que no la sabem avui mateix. Pensar que això no s’acabarà mai és una trampa mental que cal evitar. Pregunta’t cada dia què és el que realment importa la vida? Quins són els meus valors?
  • Compartir el que estic sentint amb les persones que tinc al meu voltant, sigui de forma presencial o virtual. Posar nom a les teves emocions, expressar-les en veu alta, donar-lis veu i demanar que algú les escolti són estratègies saludables de regulació emocional.
  • Realitzar diàriament pràctiques formals o informals de Mindfulness ens permet prendre consciència del que estàs sentint en el moment present allunyant-te del passat i del futur incert. És un entrenament que et permet acollir el que estàs experimentant, sigui agradable o desagradable sense jutjar-ho.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules que acabes de llegir es converteixin en un bàlsam pel teu malestar. Confia en els teus recursos personals i, en cas que s’esgotin, no oblidis que sempre n’hi ha al teu abast sigui amb ajuda professional o amb les persones que tens més a prop.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari col·legiat núm. 12.866 danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrelgiro

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM D’AUTOCURA?

L’autocura abasta diversos aspectes de la persona, es tracta d’una cura integral del self (sí mateix). González, Mosquera, Knipe i Leeds (2012) diferencien tres aspectes fonamentals de l’autocura: “1) una actitud o estat mental de voler i valorar al self (postura que porta a l’individu al fet que cuidi bé de si mateix); 2) no barallar-se amb un mateix; i 3) desenvolupar accions específiques que aportin beneficis, creixement o valor a l’individu”.  

Llavors, en parlar d’autocura, es fa referència a portar un patró de conductes que inclou els següents elements:

1. Tenir una bona relació a un/a mateix/a[1]

Això significa ser amic d’un mateix, tractar-se amb afecte, compassió i empatia. De la mateixa manera en què es tractaria a un amic o a algú per qui se sent afecte i a qui es desitja ajudar, així hauria de ser el tracte amb un mateix. Mirar-nos amb bons ulls de manera incondicional.

Autocura física

Una bona relació amb un mateix implica realitzar accions per a cuidar la salut física, com anar al metge quan sigui necessari, dormir i descansar suficients hores, portar una alimentació sana i equilibrada, realitzar exercici físic regularment i mantenir unes pautes d’higiene personal i de l’entorn.

No fer-se mal

Aquest aspecte implica observar la qualitat de les relacions emocionals que es mantenen; si és amb individus que no són positius per a la persona; si s’aguanten relacions nocives o, simplement, insatisfactòries durant molt de temps; o si es duen a terme conductes perjudicials, com posar-se en situacions de perill, consumir drogues o alcohol, infligir-se mal físic (autolesions), maltractar-se quan es comet un error o s’està anímicament malament.

2. Tenir una visió realista d’un mateix

Reconèixer les pròpies equivocacions, que no s’és perfecte, sense auto castigar-se per això, amb una actitud compassiva cap a un mateix és un aspecte elemental per a tenir una bona relació amb un mateix, però també és important ser realista, sense exagerar o engrandir les pròpies virtuts i reparar en les necessitats dels altres com a vàlides i significants.

3. Reconèixer i respectar les necessitats pròpies

Es tracta de sintonitzar amb les pròpies emocions, reconèixer-les i validar-les per a així saber què necessitem. La comprensió de les pròpies necessitats ha d’anar acompanyada d’un respecte d’aquestes, és a dir, reparar en elles per a poder satisfer-les. 

No hi ha autocura si no hi ha satisfacció del que es necessita.

4. Saber protegir-se de manera adequada, entendre i establir límits 

Mantenir vincles sans 

Com deia en un ítem anterior, és fonamental mantenir relacions emocionals satisfactòries, en les quals hi hagi empatia, interès i respecte mutus, en les quals sigui possible ser un mateix sense haver d’adaptar-se als altres i ser valorat per qui i com s’és.

Rebre un tracte afectuós i respectuós, genera que la pròpia autoestima es vegi reforçada i fa que qui el rep se senti mereixedor d’aquest tracte.  

Dur a terme activitats positives

Per a les persones que estan molt orientades en deure o en fer sempre una cosa productiva, es tractaria que poguessin dedicar temps a l’oci o a fer activitats que els resultin plaents.

Per a les persones que solen dedicar tot el seu temps a estar actives, tenen agendes plenes, fins i tot amb activitats plaents, es tractaria que dediquessin temps al descans, a no fer res, ja que aquesta relaxació també és necessària.

Per això és tan important conèixer els propis límits, per a no auto exigir-se tant, saber parar o fer activitats que ajudin a recarregar les piles sense tenir la sensació que s’està perdent el temps.

Tenir la capacitat de demanar i acceptar ajuda

En molts moments de la vida, es necessita d’altres persones, però hi ha els qui viuen aquest fet com un senyal de feblesa. Es tractaria d’aprendre a demanar i acceptar ajuda quan sigui necessari, per a poder relaxar-se i permetre’s ser ajudat, sense que això impliqui una sensació de vulnerabilitat.

5. Mantenir un equilibri entre les necessitats pròpies i les dels altres 

Mantenir límits apropiats

Algunes persones exerceixen un exagerat rol de cuidador, anteposen el benestar dels altres enfront del seu propi, a través de la cura dels altres minimitzen o neguen les seves pròpies necessitats.

També, pot tractar-se de persones que necessiten complaure a uns altres per a ser acceptades i evitar que els facin mal.

En tots dos casos és necessari prendre consciència d’aquests comportaments per a poder reconèixer les pròpies necessitats i no extralimitar-se en cures i atenció als altres. Es tracta de girar la mirada, posada en un/s altre/s, cap a un mateix.

De la mateixa manera, les persones que tenen la tendència a carregar amb molt (treball, família, economia, etc.) o a aguantar massa, han de prendre consciència d’aquest patró de funcionament i fer canvis que els permetin reconèixer les pròpies necessitats i els propis límits per a saber parar a temps, deixar anar càrregues, allunyar-se de persones i relacions nocives i, en definitiva, acte cuidar-se.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

González, A. Mosquera, D. “EMDR i Dissociació. L’abordatge progressiu “. Edicions Plèiades, Madrid 2012.


[1] D’ara endavant s’usarà el masculí genèric per a facilitar la lectura.

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia “sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència”. S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

FARMACIOLA DE PRIMERS AUXILIS PSICOLÒGICS PER AFRONTAR LES CONSEQÜÈNCIES DEL COVID-19

Estem vivint un moment excepcional i nou com humans, l’arribada del coronavirus ha alterat tota la nostra vida, i ha generat noves situacions per a les que no estaven preparats. És un moment per posar en marxa tota la nostra capacitat d’adaptació i d’autocura. 

Com podem tenir cura de la nostra salut mental?

Estructurar el nostre temps

La nostra activitat ha canviat, les criatures no van a l’escola, les persones adultes estem sumides en el teletreball, moltes persones estan afectades per un ERTE o han perdut la seva feina, tots el plans d’oci han quedat en suspens almenys de forma presencial. Per això és fonamental desenvolupar una rutina diària, i una gestió del temps que vingui marcada per lo important. I lo important, ja ho sabem ara, és la salut. Marcar-se un horari per despertar-se, portar a terme activitats per aconseguir que l’espai que habitem sigui agradable, tenir cura de nosaltres i dels altres, marcar-se un horari destinat a la feina, a l’activitat física, a l’aprenentatge, a les relacions i també a estones per gaudir i descansar. Cal evitar destinar massa temps a la informació sobre la pandèmia, evitar estar connectats tot el dia a les notícies, això només ajudarà a incrementar la por, que pot convertir-se en pànic.

Cuidar les nostres relacions En aquests moments, hi ha persones que estan passant soles el confinament, és el moment d’enfortir la nostra xarxa d’amistats, d’estar en contacte amb els altres de la forma que és possible. D’altre banda, les famílies i nuclis de convivència, ens veiem obligades a compartir tot el temps i l’espai en situacions estressants. És fàcil enredar-se en discussions inútils. Per això és l’ocasió perfecta per ser conscients de la dificultat  del moment -per cadascú de nosaltres- i intentar aportar des del millor que tenim, amb amor, molt humor i molta paciència.  Ser conscients de les nostres dificultats i de les del demés, dels nostres límits. 

Sabem que moltes dones estan en situació d’especial vulnerabilitat en les seves relacions. Si algun membre de la teva família o nucli de convivència exerceix violència sobre tu o d’altres pots demanar ajuda mitjançant el telèfon d’atenció 900 900 120 (Línia d’atenció contra la violència masclista) o al 016.

Tenir cura de l’alimentació i de la son

Aquests són dos dels pilars de la salut física i psíquica, i quan es trastoquen acaben generant símptomes a tots els nivell i afectant la nostra salut mental. Cal respectar els horaris dels àpats, i que aquests siguin equilibrats. 

La fruita, els fermentats o la fruita seca (de manera moderada) són bones opcions per combatre les baixades anímics. L’ideal és optar per aliments que poden tenir un efecte positiu en l’estat d’ànim: peixos grassos (rics en àcids grassos omega-3 i associats a un menor risc de depressió),xocolata negra (conté compostos relacionats amb el benestar) o peix blau.

I de la mateixa manera cal dormir bé. Practicar exercici físic també contribueix al fet que el cervell realitzi els processos de regulació dels ritmes dels cicles de la son i la vigília. Una dutxa amb aigua calenta abans d’anar a dormir pot contribuir-hi, ja que augmenta la temperatura del cos. El cervell interpreta que s’ha fet un esforç i activa mecanismes per a la recuperació del cos.

A més, fixar un ritual relaxant abans d’anar a dormir resulta beneficiós. Llegir o escoltar música tranquil·la mitja hora abans d’anar a dormir ajuda a eliminar tensions. Aquestes activitats ajuden a la nostra escorça cerebral a sincronitzar els seus patrons d’activació, de manera que és més fàcil la inducció de la son.

Gestionar les nostres emocions 

Moltes persones han perdut algú en aquesta pandèmia, o han estat hospitalitzats o encara ho estan a la UCI, sense possibilitats de contacte ni visites de la família o de les seves amistats. Estem travessant un moment de dol com a societat i algunes vegades de forma traumàtica. Ens hem de poder permetre sentir i acollir les emocions i alhora no quedar-nos atrapats per elles. Això té a veure amb la intensitat de l’emoció i no amb quina emoció és. Quan tenim una emoció intensa, en el nostre cervell pren el comandament el nostre sistema límbic o cervell emocional, i en aquell instant perdem la possibilitat d’utilitzar també el nostre còrtex, reduint els nostres recursos mentals. Com ja he anat exposant en d’altres escrits, sabem que la pràctica de l’Atenció Plena ajuda a reduir la reactivitat i la impulsivitat, fruit d’una intensitat emocional molt elevada. Podem aprofitar moltes activitats del dia a dia,  per convertir-les en una pràctica de Mindfulness, com ara la dutxa -portant la nostra atenció a la informació dels sentits: olors, temperatura, el contacte de l’aigua i sortint de la “ment que divaga o el pilot automàtic”-, rentar-se les dents -d’igual manera concentrem l’atenció en les sensacions del cos, de la boca quan ens rentem les dents- o l’atenció a la informació interoceptiva, es a dir, a les sensacions físiques del nostre cos en aquest moment. També podem fer pràctiques de Mindfulness utilitzant guies, com les que pots trobar al nostre canal de Youtube: https://www.youtube.com/feed/my_videos.

I també moments per relaxar-nos amb alguna activitat que ens produeixi calma. Però si vols també pot utilitzar alguna relaxació guiada: 

 

Saber demanar ajuda

Potser no pots seguir aquestes recomanacions, i ets conscient que et costa dormir, o potser estàs bevent més alcohol, o fumes més, o la teva alimentació s’ha trastocat o notes el teu estat d’ànim alterat, o tens més conflictes en les teves relacions. És el moment de demanar ajuda a professionals de la psicologia. L’atenció precoç millora el pronòstic de les malalties en salut mental. Ara hem traslladat les consultes al format on-line, que també té els seus avantatges, com eliminar els desplaçaments i per això et podem atendre visquis on visquis.

Soledad Calle Fernández Psicóloga Col. núm. 13.541

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: “Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc”.

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

SABER DIR ADÉU

SABER DIR ADÉU

Perdre una persona estimada és una situació que ens connecta amb la tristesa com a emoció primària. També apareix quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, l’acomiadament d’una feina, tancar un negoci que no ha funcionat, l’emancipació de fills/es, la salut perduda com a conseqüència de l’edat o el dolor, una amistat que ha marxat a viure a una altra ciutat, un avortament o una primera cita amb qui no hi hagut connexió malgrat dues setmanes parlant amb el mòbil. Totes aquestes experiències comparteixen el denominador comú de perdre quelcom que se sent com a valuós.

“Si no vols viure un dol, no estableixis relacions”

Eric Fromm

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, sent tristesa i aquesta emoció necessita ser escoltada. El consol és una forma de donar permís a l’expressió de la tristesa. Sentir que algú està a prop teu, present i de forma comprensiva és una forma de respectar el que et demana la tristesa. Una de les conseqüències de no elaborar un dol és patir un dol crònic que no arriba a una conclusió satisfactòria o un dol emmascarat a través de símptomes psicosomàtics que no es relacionen amb la pèrdua. Hi ha persones que se senten tan desbordades davant la pèrdua que recorren a conductes desadaptatives com adiccions a l’alcohol o la feina, atacs d’ansietat o conductes fòbiques.

En cas que hi hagi una dificultat per gestionar l’emoció de la tristesa sigui per obstacles per connectar-hi o sigui per una reacció molt intensa en altres situacions, és probable que la dinàmica interna d’aquesta persona sigui la de no acceptar les separacions com a part de la naturalesa humana. Per això, és interessant prendre consciència de com em relaciono amb la tristesa. Et proposo que reflexionis sobre aquestes preguntes que fan referència al grau de connexió que experimentes amb l’emoció de la tristesa:

  • Em permeto moments de tranquil·litat per estar en soledat?
  • Em resisteixo als canvis quan apareixen?
  • Li dones la mateixa importància a saludar que acomiadar-te?
  • M’acomiado d’una persona que sé que no tornaré a veure més?
  • Em sento més còmode dient Fins aviat que Adéu?
  • Postergo el que tinc pendent de fer per no quedar-me sense res a fer?
  • Acabo el que començo o ho deixo a mitges?
  • Quin sentit li atorgo a les pèrdues viscudes?
  • Em dono el permís de plorar si ho necessito?
  • M’enfado amb mi mateix/a quan em sento trist/a?
  • Necessito canviar de tema quan algú està expressant tristesa?

Tal i com comenta Alba Payàs (2010), les respostes d’afrontament que té cada persona són intents homoestàtics de gestionar el dolor emocional i protegir-se de la fragmentació. Per això, és necessari respectar les necessitats que té cada persona sigui parlar-ne constantment, treballar molt, no moure cap objecte relacionat amb la pèrdua durant un temps o, fins i tot, parlar-li a les cendres. Des de la compassió, cal recordar que cada persona fa el que pot ja que són reaccions naturals i comprensives davant del dolor.

Des del Mindfulness, es busca prendre consciència del que estic sentint en les diferents fases del dol acollint la ràbia, la culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la soledat o la confusió. La pràctica de Mindfulness és l’eina que permet observar les emocions i la seva regulació. També permet observar quines són les creences i els pensaments que apareixen, el significat de la pèrdua, els conflictes que deixa sense resoldre la pèrdua i la naturalesa de l’aferrament.

Elaborar el dol a través del Mindfulness implica identificar quina emoció estic sentint i acceptar-la sense judicis ni crítiques, sense esperar que sigui diferent a la que és i sense fugir d’ella, malgrat pugui resultar dolorós connectar-hi.

Les investigacions realitzades ens confirmen que aquest tipus de pràctiques aporten:

  • Major consciència de la mort i la impermanència
  • Claredat mental i equilibri interior
  • Disminució dels estats mentals negatius
  • Alliberació dels pensaments i emocions que generen patiment
  • Major discriminació d’un/a mateix/a i de l’entorn

La pràctica de Mindfulness en un procés d’elaboració del dol acompanya a la persona en el seu camí de cicatrització de la ferida integran tota la xarxa de sentiments i emocions que sorgeixen al llarg de les diferents etapes que cal atravessar per la seva resolució. Permet que la persona pugui viure-ho tal i com és respectant les seves necessitats i els seus mecanismes de defensa. Observar, atravessar, fluir, autoreconèixer-se, acceptar, connectar amb l’autocompassió, perdonar i perdonar-se i integrar són algunes de les eines que faciliten una sana integració de la pèrdua en la vida de la persona. A més, és important estar en atenció plena en les sensacions corporals perquè permet la connexió entre l’hemisferi esquerre amb el dret del cervell amb el propi cos.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i col·legiat núm. 12.866

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?