“El més fàcil és no fer res.” És la conclusió a la que havia arribat la meva pacient incapaç de prendre una important decisió vital, i segurament tenia tota la raó del món al formular aquestes paraules. Per què hauríem de comprometre’ns si això implica riscos i responsabilitats quan podem quedar-nos de braços creuats?
És una decisió econòmica:
La societat del benestar i el cotó fluix ens ampara i difícilment hi haurà conseqüències catastròfiques davant la falta de compromís. Això implica que a l’hora de fer balanç, el pes de prendre decisions no compensa els possibles riscos de no fer-ho. Els esforços no compensen els resultats.
Si perdo la feina, l’estat s’ha d’ocupar de buscar-me alternatives. Si suspenc els exàmens, hi haurà recuperacions. Si no trobo parella, puc viure amb els pares…
Per tant, si independentment del que fem, els resultats són bons, no cal esforçar-se ni invertir en prendre decisions.
Comprometre’s és perdre llibertat:
Hi ha moltes alternatives i en un món intercomunicat sóm més conscients que mai de totes les opcions que perdem quan ens comprometem amb una única elecció. El cost d’oportunitat:
Si escullo anar a la muntanya, estic perdent l’oportunitat d’estar en qualsevol altre lloc que no sigui la muntanya. Si escullo casar-me amb tu, perdo la possibilitat de fer-ho amb la resta de persones que poblen el planeta.
Aquesta sensació de tancar-se portes fa que ens aferrem a la indecisió i no volem comprometre’ns.
Rebutgem la responsabilitat:
Si tot falla, al menys no serà culpa meva. Aquest podria ser el pensament que hi ha darrera de les personalitats evitatives. Equivocar-se ens fa por a tots i si no prenem decisions i no ens comprometem, segur que tampoc la pifiem.
En el moment que no prenem decisions, les conseqüències negatives que podem viure, seran resultat de la sort, l’atzar o el destí, però al menys no carregarem amb el pes de la responsabilitat ni el remordiment que ens pugui causar haver apostat pel cavall perdedor.
Més d’un s’ha equivocat, per por a equivocar-se
Gotthold Ephraim Lessing – dramaturg alemàny
La conclusió és que tot i entendre perfectament aquesta por al compromís i totes les variables que la societat líquida de la immediatesa i la comunicació promouen, segueixo plenament convençut de que sense compromís, no hi ha maduresa.
- Són les decisions importants, a vegades els errors, i els grans compromisos els que ens permeten aprendre i crèixer a nivell personal.
- Que sigui econòmic no significa que ens faci rics: Per viure no cal prendre grans decisions, però per aconseguir els objectius que un es proposa i autorrealitzar-se, si.
- I si la sensació de llibertat ens priva de prendre decisions, sóm realment lliures? Jo crec que és més lliure el que s’atreveix i escull, que qui te totes les portes obertes però mai les traspassa.
Per tant queda a elecció de cadascú optar pel camí fàcil de Peter Pan, o madurar i comprometre’s amb totes les conseqüències que això comporta.
Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691
