• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

CURES EN TEMPS DE QUARANTENA PER COVID19. ALGUNES REFLEXIONS.

Quan escric aquest article, just encetem la tercera setmana de confinament de la població a casa decretat a causa de la pandèmia del COVID19. A dia d’avui sabem que en tenim com a mínim per dues setmanes més.

La situació que estem vivint és excepcional, nova per a tothom i sense precedents que ens serveixin de referència. Estem gestionant i adaptant-nos a una gran incertesa. Ademés, durant els primers moments d’aquesta crisi pensàvem -jo la primera- que aquesta seria una alerta sanitària més ordinària, com una grip. Gairebé de sobte ens hem trobat que estem en confinament i en quarantena, noms nous que hem hagut d’incorporar al nostre vocabulari a marxes forçades. A la incertesa hi hem de sumar la sorpresa. I després de la sorpresa, moltes altres sensacions i emocions que ens han assaltat: inquietud, tristesa, de vegades ansietat, de vegades hiperactivitat, de vegades apatia, potser ira i afartament, de vegades una enorme soledat i d’altres unes grans ganes d’estar sol/a. Algunes sensacions ens estàn desbordant, altres les estem trobant moltíssim a faltar.

Cadascú sap de sobres com li està afectant aquesta situació, no puc dir res sobre cap en particular perquè cadascun de nosaltres som els veritables experts en la nostra vida. Per tant, des del coneixement d’algunes coses i la ignorància de moltíssimes altres, voldria fer algunes reflexions i recomanacions que espero que siguin útils, tant per posar a lloc els dies que hem passat com per a dur els que tenim pel davant.

On som, què ens està passant

Estem enmig d’una situació extranya, que ens ha canviat les rutines i l’estil de vida, el seu origen és extern a nosaltres i ademés tenim una sèrie d’instruccions rígides a seguir també externes que hem de seguir per obligació. La nostra reacció és la més humana que hi ha: l’adaptació. Ens estem acomodant i adaptant cada dia i a cada instant. Això requereix un gran esforç constant, que cadascú fa a la seva manera i de la millor manera que sap des de les seves pròpies habilitats.

Ademés, venim de dues setmanes en que per tendència general, ens hem dedicat a fer moltes coses per distreu-re’ns i a omplir el temps. Pel que estic veient, en aquesta 3a setmana estem tenint la baixada després del «subidón». La gent estem més inactius, potser més tristos.

Amb tota la prudència, sembla ser una fase més d’aquest procés nou que anem transitant. Si tens la percepció de que la situació no està bé, el més saludable és reaccionar no sentint-se del tot bé. Reconèixer aquest estat i donar-li un espai és també cuidar-se. Lluitar contra nosaltres mateixos ens pot fer més mal que bé.

Estic reaccionant com toca?

Baixem l’exigència de “fer-ho bé”. Ningú ho està fent del tot bé perquè tothom ho està fent com pot i sap i això, ara mateix, és suficient. Més que mai cal fer certa aquella dita catalana: qui dia passa, any empeny. Estem en això. Exigir-se fer-ho tot bé és massa a assumir. Exigir-se estar “sempre bé” pot ser excessiu i poc sostenible. Si de “normal” tenim canvis d’humor, ara tenir diferents estats d’ánim en un mateix dia és símptoma de que s’està viu i reacciones al que passa a l’entorn. Toca donar-se permís de no estar sempre bé. Sentir-se desbordat no és senyal de feblesa, sino d’haver sigut capaç d’aguantar i sostenir. Si avui no s’estava bé, demà potser s’estarà millor. Acceptar el com ens sentim no és rendir-se, és donar-nos afecte, acollida i comprensió.

Puc fer alguna cosa específica?

Estem tenint molta por, el que és molt coherent amb la situació d’incertesa actual i del futur. Si negem la por, aquesta creixerà. Si l’alimentem massa amb excés d’informacions, se’ns desbordarà perquè el pànic creix de manera exponencial. En aquest sentit son útils algunes recomanacions:

1.- Intentar restringir el estar tot el dia pendent de les xarxes socials i de les notícies. Fer dieta informativa. Limitar les notícies a informar-te en canals oficials de les recomanacions a seguir i de mesures que afectin per si cal fer tràmits o gestions. La resta del temps és millor dedicar espai a altres coses: altres converses, potser la feina si serveix per desconnectar, potser alguna afició que es pugui fer a casa, potser una mica d’exercici o simplement posar-te música i ballar.

2.- Fer una mica d’assaig i error de qué ens fa sentir bé i fomentar-ho. No té perquè ser el mateix que a qualsevol persona que vegis per xarxes socials. Amb tantes coses que no podem controlar podem perdre el focus de les coses que sí. Pots dedicar un moment cada tant per fer una pausa i reflexió, preguntar-t’ho i si et cal fer-te una llista del que pots controlar i el que no. Centrar la nostra atenció en les coses que estan al nostre abast ens retorna l’agència, la sensació de ser capaços.

3.- Quan es parli amb altra gent intentar parlar d’altres coses, que el problema no sigui l’únic present. Potser costa, però de vegades cal fer l’esforç per guanyar espai i encabir-hi altres coses diferents.

4.- Fer un ús responsable de la informació. Estan circulant moltes informacions falses i alarmistes aprofitant que les crisis criden al millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Una manera de cuidar-se i cuidar la nostra gent és també filtrant. No compartir informacions que no tinguin una font fiable i contrastada. Demanar que no t’enviïn porqueria. D’altra banda també circulen molts memes i acudits. L’humor és una eina contra l’ansietat i la por. És molt més útil enviar acudits que informació falsa.

5.- Cuidar-se però seguint la tendència que t’apuntava més amunt: no per exigir-se fer moltes coses sinò fer un manteniment d’allò que et fa sentir bé i et sosté. Potser no té sentit imposar-se dietes estrictes si no serveix més que per estressar-se per no complir-les, potser no cal exigir-se dormir 8 hores. Cuidar-se pot ser sentir-se bé sense exigència, ara cal limitar la culpa per “no complir”.

6.- Si se li dona moltes voltes a les idees dins del cap, qui em coneix sap que recomano molt escriure-les. Agafar una llibreta i boli. Escriure sense filtre el que passa i allò que amoïna. Donar-li sortida al hàmster dins la roda que en ocasions és la nostra ment. Una bona idea també pot ser acabar aquestes anotacions amb una idea d’alguna cosa que agradaria fer quan això s’acabi. Ajuda a tenir una visió “fora del túnel”.

No sabem quan aquesta situació acabarà i com. Avui una persona em deia: «no tenim data oficial, cadascú anem fent amb la idea al calendari que cadascú té al cap». M’ha semblat una reflexió molt encertada: l que sí sabem és que cada dia passat és un menys fins arribar-hi.

Espero que aquestes reflexions siguin útils. Cuidem. Cuidem-nos. Ajudem a que ens cuidin. I si el desbordament és excessiu, no dubtis en demanar ajuda.

Imatge de Markus Distelrath a Pixabay  

QUÈ FEM AMB L’ESTRÈS

En Santi camina ràpid pel centre de Barcelona mentre arriba tard a una cita. Va amoïnat: acaba el seu contracte en 2 setmanes i encara no li han dit res de renovar. No és la feina de la seva vida, però de moment no té res més i no paguen malament. Tan sols li alegraria no continuar per la seva cap, que és bastant tirana quan té un mal dia i això passa sovint. I ademès ha de buscar company de pis, que la Laura marxa d’aquí res i ell sol no pot amb totes les despeses gaire temps…

De sobte, s’espanta i surt dels seus pensaments: un noi amb un patinet elèctric li ha passat per davant a tota velocitat quan estava a punt de creuar un semàfor. Ha anat d’un pèl que no topen. Instintivament ha fet un salt enrera. Sort. S’enràbia de cop i crida insultant al noi, tot i que sap que ja ni el pot sentir. “-Serà possible??!!”

Arriba amb la Mercè, que està mosca perquè ella és força puntual i ja li ha dit sovint que no la faci esperar. Per això, triga una mica a adonar-se que està alterat. En Santi intenta explicar-li què passa i ella intenta ajudar-lo però impacient, l’interromp. Així va anar part de la conversa:

Mercè: Mira Santi, el que tens que fer és tranquil·litzar-te i no prendre-t’ho…

Santi: Mercè, ara mateix l’últim que necessito que em diguis és que em tranquilitzi, m’entens??!!

M: D’acord, doncs què fem, què necessites?

S: ets amiga meva i no ho vull pagar amb ningú, necessito que m’escoltis i treure-ho tot, sense que em diguis què he de fer.

M: Vinga, fet. Digues…

En Santi va parlar, es va tranquil·litzar i van acabar rient explicant-se les seves coses. En Santi no va poder solucionar res en aquell moment, està clar, però va poder baixar la seva tensió i fins i tot se li va acudir parlar amb un ex-company de feina que treballava amb una empresa que li interessava. Va aconseguir reduir l’estrès que duia els darrers dies.

En què consisteix l’estrès?

Igual que els animals, les persones ens trobem en el nostre dia a dia amb fets i esdeveniments que percebem com a amenaces. Aquest tema el desenvolupa molt bé el Biòleg i Neuròleg Robert M. Sapolsky en el seu llibre “¿Por qué las cebras no tienen úlcera?”.

La diferència principal entre les amenaces animals i les nostres és que, al contrari que la dels animals, moltes de les humanes no tenen una resolució inmediata: una zebra podrà fugir ràpid d’un depredador o d’un foc, o bé moure’s llargues distàncies per buscar menjar. En això invertirà grans quantitats d’atenció i d’energia del seu cos que ha movilitzat posant-se en alerta.

Les persones ho tenim més complicat. Tenim amenaces que percebem com a perills al nostre benestar, però solucionar-les és força més complicat que atacar a algú o sortir corrents. En ocasions, des de que ens alterem fins a que hem pogut resoldre el problema -si és que hem pogut- ha passat força temps. Per tant, què fem o bé què podem fer? Tornem al cas d’en Santi.

Treure frustració i suport social

Aquell dia, en Santi va fer dues coses que -entre moltes altres- en Sapolsky defineix com a vies de gestió psicològiques i humanes per a l’estrès.

1.- Va descarregar la seva frustració. Estava amoïnat per la feina, el pis, la cap -a qui no pot respondre com voldria-, la puntualitat… tot això feia que s’anès preocupant i la seva freqüència cardíaca anava augmentant. Per tant, tenia mes energia disponible als músculs. Potser corria més pel carrer i tot, però no era suficient per alliberar-la tota.

En un dia normal, al Santi li hagués anat molt bé fer una mica d’esport: la descàrrega energètica li hagués provocat més calma i fins i tot alliberar endorfines, una de les hormones associades al plaer. Però no va tenir ocasió: el que va fer va ser llençar la seva frustració contra qui podia: el noi del monopatí i després, en part, cap a la Mercè. La seva cap feia el mateix: no sabien perquè, però quan tenia mal dia pels seus motius d’estrès, descarregava la seva frustració on podia, a la feina. D’aquesta reacció se’n diu desplaçament de l’agressió.

2.- Buscar i aconseguir suport social. Sapolsky explica que en investigacions amb primats, quan aquests estan en una situació estressant però amb altres primats coneguts, la resposta cardíaca es redueix i es tranquilitzen. Quan la Mercè va parar i escoltar en Santi, va activar aquesta resposta. I moltes vegades no cal gaire més que això i és el que podem fer entre nosaltres: construïr xarxes de suport. Una bona xarxa de suport fa que esdeveniments estressants tinguin menys impacte en la nostra salut encara que siguin desagradables. Una escolta acollidora i comprensiva fa molt de bé.

Aquests son tan sols dos factors que modulen la resposta de l’estrès, però son prou importants. Se t’acut alguna més? Quines accions dus a terme quan et sents estressat/da?

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sapolsky, Robert M. «Por qué las cebras no tienen úlcera?». Alianza Editorial. Madrid, 2008.

Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

RELACIONAR-NOS DES DEL BONTRACTE

Quan sentim la paraula “maltracte”, molt fàcilment ens arriba al cap alguna imatge, comportament, sensació o patiment. Sabem què vol dir, encara que de vegades ens costi identificar-lo o bé defensar-nos-en. És un terme molt popularitzat, i tot just estem començant a ser-ne conscients. Però ja el tenim al diccionari. 

Ara bé, si et dic “exercim el Bontracte”, cóm et quedes? Sabries definir en què consisteix? 

No t’extranyis si no és així. És un concepte que no tenim present, ni tan sols surt al diccionari. A mi em va arribar per la psicòloga, psicoterapeuta i sexòloga Fina Sanz. Com bé ella diu, allò que no anomenem no existeix. 

El bontracte és literalment, l’oposat al maltracte. Parteix del concepte de l’amor. Però no tan sols amor en parella -normalment el primer que entenem-, sinò com a expressió de tots els afectes. En canvi, ell maltracte generalment parteix o bé de l’absència de l’amor o bé -també- del propòsit de tenir o exercir poder sobre l’altre. 

Sanz defineix el Bontracte com “una expressió del respecte i amor que mereixem i que podem manifestar cap al nostre entorn, com un desig de viure en pau, armonia, equilibri, de desenvolupar-nos en salut, benestar i goig. (…) Posar la nostra energia i intenció en el benestar, en la felicitat pròpia i del món que ens envolta.” 

No és un concepte ingenu, té en compte que a la vida hi ha moments difícils, tristos, durs i gent que ens ho posa difícil. El bontracte és un altre enfoc per encarar-ho i gestionar-ho, també per posar límits personals i superar els mals moments.  

Tant el maltracte com el bon tracte es donen en 3 àmbits: el personal (individual i interna), el relacional (amb les persones que ens envolten) i el social (en la nostra societat, cultura i amb les institucions i organitzacions que ens influeixen). En aquest article et posaré alguns punts de en que consisteix el bon tracte relacional per tal que es tingui present en relacions en parella, però també entre familiars, amics, coneguts, amants… Fem tribu?

En un Bontracte Relacional:

1.- Les persones que hi participen han de voler “bentractar-se”, activament i si pot ser, amb ganes. 

2.- És ideal si les persones es donen un bon tracte a elles mateixes. Ho facilita enormement.

3.- Cal respecte mutu. Imprescindible. Aquest es dona escoltant a l’altra persona i les seves necessitats, aprendre a recolzar-la o acompanyar-la segons convingui en les seves dificultats. I sobretot, intentar no canviar o desenvolupar l’altre. Cadascú tenim un camí propi. 

4.- Son relacions de cura mútua. De donar i de rebre. Això implica tenir present el gaudi de rebre cura però també de donar-la (Que també està força bé!). Cal de confiança, Cal d’estar disponible per tenir aquesta bona relació. Això inclou tenir espais propis com respectar els de l’altra.

Per tant tenim que la base de les relacions de bon tracte és el respecte, la disponibilitat i les ganes d’experimentar el plaer tant de donar com de rebre afecte. Tot això es dona en un marc d’acords compartits. No es poden donar aquests acords sense confiança ni respecte.

Trobo molt interessant aquest concepte perquè si no coneixem, vivim i experimentem el bon tracte no podrem substituïr el maltracte per cap pràctica nutritiva i que fomenti el benestar. A la natura no li agrada el buit. Cal que tinguem present per quina alternativa volem canviar el maltracte, també el que ens exercim a nosaltres mateixos.  

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sanz, F. “El Buentrato como proyecto de vida.” Ed. Kairós (2016).
Imatge de rawpixel a Pixabay

EN PARELLA, SANAMENT

Tant en treball individual com amb parelles, un tema que sorgeix sovint a consulta és el de com dur les queixes de la parella (convivint o no). Altres relacionades son o bé com aconseguir que l’altri entengui les pròpies necessitats o bé com aconseguir que faci alguns canvis importants per tal d’estar a gust. Les queixes, tant emeses com rebudes, són un motiu habitual de malestar i preocupació, ja sigui per com es comuniquen, pel perjudici que ens provoquen, per com les rebem, o també perquè ens en volem defensar o directament, eliminar-les.

En aquest sentit, és força útil i clarificador tot el treball d’investigació i terapèutic sobre parelles que van fer el matrimoni John Gottman i Julie Schwarz i que van donar a conèixer els passats anys 90. Durant 30 anys van estar observant, avaluant, registrant i analitzant les converses de parelles mentres discutien d’assumptes a resoldre i que les separaven. Algunes conclusions a les quals van arribar son tant de sentit comú com desmitificadores:

Una relació sana és aquell que dura molts anys?

No necessàriament. Les relacions sanes son aquelles el les que l’amor es sosté en el respecte i en la coneixença de l’altre. Això permet que qui en forma part n’obté ser vist/a per qui és, i és tant reconegut/da com validat/da per això, on tant pot rebre atenció i nutrició emocional com també donar-ne, en mutualitat i igualtat. Una relació sana és aquella que permet a les dues persones crèixer i desenvolupar-se.

En parella, hi ha coses que no poden donar-se:

Per bé que vagi una parella, és impossible que mai discuteixi, o bé que no es tinguin queixes l’un/a de l’altre/a. El que diferencia una unió sana d’aquella que manté una relació perjudicial -o bé tant deteriorada que està a punt de separar-se- és com gestiona els conflictes.

Les parelles que perduren en una relació positiva i mútua enfronten els conflictes de manera positiva i suau.

Reconeixen que el conflicte és inevitable, que sempre hi haurà algun punt en que estaran en desacord. Fins i tot poden admetre que hi ha coses que sempre les veuran diferent i que per tant potser no tenen solució. El que procuren, tantmateix, és no mantenir-se en una posició estancada o en una trinxera respecte a aquell assumpte. Procuren mantenir una postura respectuosa i empàtica amb l’altre. Segueixen parlant, procurant evitar la crítica o la desqualificació. Dialoguen, encara que costi, i busquen acords que si més no del tot, puguin acontentar a ambdues parts.

De fet, Gottman&Schwarz quantifiquen que aproximadament el 69% dels conflictes en parella no son solucionables. On es posa el focus, doncs? En donar molt valor, molta validesa i molta importància a aquest 31% restant que sí es pot resoldre, i que sigui allò verdaderament important i nuclear de la parella. Donar-li un valor del 100%.

En aquest procés de diàleg, són molt importants els termes de la conversa: les parelles que mantenen una relació sana intenten mantenir una actitud oberta, interessant-se pels sentiments de l’altre. Li reforcen també que l’altre és important i li validen i reconeixen les seves qualitats i esforços. Intenten deixar de banda les ironies que poden ferir i els sarcasmes. Procuren desdramatitzar les situacions no importants amb una mica d’humor.

No són els únics elements, però si alguns dels fonamentals. I ja se sap que sense bons fonaments, cap estructura aguanta, per molta bona voluntat -en aquest cas, estima- que hi posem.

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478 COPC

BIBLIOGRAFIA: Gottman, J. M. Gottman, J. S., Declaire, J. “Diez claves para transformar tu matrimonio. Cómo reforzar las relaciones de pareja.” Ed Paidós.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?