IMPACTE SOBRE LA SALUT MENTAL DEL PERSONAL SANITARI PER LA PANDÈMIA DE LA COVID-19

Cerberus

Tots sabem que el personal sanitari porta molts mesos amb una important sobrecàrrega laboral i emocional a causa de la pandèmia de la COVID-19, i a primera vista podem pensar que metges, infermers i auxiliars estan patint el conegut síndrome de burnout o «estar cremat».

No obstant això, a l’investigar sobre els efectes de la pandèmia en els sanitaris, trobem evidència que els símptomes que presenten aquestes persones no poden atribuir-se a una única causa, sinó que ens trobem amb sinó que ens trobem amb tres síndromes diferents, com un monstre de tres caps, ells són:  fatiga per compassió, angoixa moral i estrès posttraumàtic.

Estudis realitzats, a Espanya i a la Xina, evidencien que els símptomes que presenten els sanitaris poden ser conseqüència de diferents síndromes, que, a més, poden coexistir en una persona, i tots ells es deriven de la situació actual.

Quan això passa, parlem de comorbiditat, terme que s’utilitza tant en l’àmbit mèdic com en el camp de la psicopatologia. En psicologia, fa referència a la coocurrència de dos trastorns psicopatològics, com ansietat i depressió, i / o d’una malaltia psiquiàtrica i una addicció a substàncies tòxiques, per exemple.

En un context de pandèmia, com el que estem vivint, ens trobem amb un personal sanitari que manifesta un alt nivell de malestar, d’una banda, per les seqüeles físiques i psicològiques ocasionades per la síndrome de desgast professional o burnout; i, per altra, per les seqüeles posttraumàtiques derivades de les situacions a les que s’ha vist exposat.

Tenint en compte els resultats dels estudis sobre psiquiatria de les pandèmies i les seves seqüeles, el psicòleg Jaume Mas Esquerdo va alertar sobre els efectes psíquics que la pandèmia podria causar en el personal sanitari, i va diferenciar tres síndromes les causes de les quals obeeixen a diferents motius, però que poden coexistir en una persona, i complicar més el quadre. Ells són:

1. «Fatiga per compassió: Sobrecàrrega emocional davant l’exposició al sofriment aliè de forma continuada en el temps. Està relacionada amb el desgast de la relació entre el professional i el pacient, produït per la manca de recursos per a gestionar el patiment del pacient, dels seus familiars o del professional mateix. L’exposició a vivències traumàtiques en pacients, familiars i companys de treball pot afavorir aquesta situació.

2. Angoixa moral (moral distress): Aquest terme, emprat en el terreny sanitari i més específicament en l’àmbit de la infermeria, fa referencia a situacions en què el professional sap què és el que ha de fer, però no pot fer-ho […] és el sentiment d’impotència produït per la impossibilitat de fer el que es considera correcte, especialment quan les decisions es refereixen als moments finals de la vida.

3. Estrès posttraumàtic: Conjunt de símptomes que poden aparèixer després de l’exposició a un esdeveniment estressant, extremadament traumàtic, en què la persona experimenta dany físic -real o potencial- o que la seva vida, o la d’un ésser estimat, corre perill. Alguns dels seus símptomes inclouen records traumàtics recurrents i involuntaris i malsons relacionats amb el succés traumàtic «(Mas Esquerdo, 2020).

En un estudi amb 1257 treballadors de 34 hospitals de la Xina, es va observar la presència de simptomatologia depressiva en un 50,4% dels participants i de símptomes d’ansietat en el 44,6% (Elsevier Public Health Emergency Collection, 2020).

També tenim dades a Espanya gràcies a un estudi realitzat per la Universitat Complutense de Madrid (Infocop, 2020), el qual va llançar els següents resultats: un 53% dels treballadors sanitaris presenta símptomes d’estrès posttraumàtic; gairebé un 80% dels mateixos presenta símptomes d’ansietat, i un 21,2% d’aquests casos són compatibles amb ansietat severa; també, s’observen símptomes depressius en un 51,1% dels sanitaris, dels quals, un 5,6% podria ser compatible amb depressió severa i un 40% dels professionals se sent emocionalment esgotat i «cremat» a la feina, és a dir que presenten símptomes de burnout.

Si bé els resultats dels estudis indiquen, en major mesura, la presència de simptomatologia ansiosa i depressiva, és tasca dels professionals de salut mental (psicòlegs i psiquiatres) realitzar un treball diagnòstic exhaustiu per identificar l’origen del trastorn i si hi ha comorbiditat entre dos dels trastorns esmentats o amb malalties anteriors, i així dur a terme el tractament que sigui més convenient en cada cas particular.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Consell General de la Psicologia d’Espanya. (2020). «Un estudi posa en relleu l’impacte emocional de la feina per la pandèmia de l’COVID-19 entre els sanitaris». Infocop línia. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=8787 [última visita 25 octubre 2020].

Erquicia, J., Valls, L., Barja, A., Gil, S., Miquel, J., Leal-Blanquet, J., Schmidt, C., Txeca, J., & Vega, D. (2020) . «Impacte emocional de la pandèmia de l’Covid-19 en els treballadors sanitaris d’un dels focus de contagi més importants d’Europa». Medicina Clínica. https://doi.org/10.1016/j.medcli.2020.07.006 [última visita el 25 d’octubre de 2020].

Mas Esquerdo, J. (2020). Seqüeles psicològiques de la crisi de l’coronavirus en el personal sanitari i intervinent. Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, 118, 9. http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2020/DIEEEO118_2020JAIMAS_secuelas.pdf [última visita el 25 d’octubre de 2020].

L’AUTORESPECTE, UNA DIMENSIÓ DE L’AUTOESTIMA

©Ivelin Radkov - stock.adobe.com

La definició de respecte fa al·lusió a tenir consideració cap a alguna cosa que és digne i ha de ser tolerada, i a no causar-li ofensa o perjudici.

Auto- és un prefix que significa per si mateix o per un mateix.

Llavors, tenim que l’autorespecte és la consideració per nosaltres mateixos, com a éssers dignes i valuosos que som, i queda expressament clar que, si ens respectem, no hem de causar-nos ofensa o perjudici.

L’acceptació i la tolerància d’un mateix, més enllà dels defectes i virtuts que es tinguin, és autorespecte.

Habitualment, veig en la consulta a persones que no se senten bé amb elles mateixes, que s’enfaden, maltracten i agredeixen a si mateixes, i quan els pregunto si tindrien aquests sentiments o conductes amb altres persones, sempre responen que no. Llavors, cal preguntar-se per què, de vegades, és tan fàcil respectar als altres, però costa tant respectar-se a si mateix?

Sembla que el que un fa en la intimitat del seu ésser fos menys important que el que fa amb o als altres, com si estigués permès no respectar-se perquè «total, ningú ho veu». No obstant això, un sap com es tracta i si un no és autorespecte, s’està fent mal a si mateix.

Per arribar a tenir un tracte de consideració amb nosaltres mateixos, és imprescindible conèixer-nos, tenir consciència de què ens agrada i què no, saber com sentim, quins són els nostres valors i conviccions i quines són les nostres necessitats.

Conèixer els nostres límits, és fonamental per prendre decisions encertades, per no excedir-nos i, a el mateix temps, no permetre que altres s’excedeixin amb nosaltres.

Adherir a certs valors, ens porta a tenir conviccions clares i, quan això passa, sabem què podem tolerar i què no; si respectem el límit del que no tolerem, ens respectem a nosaltres mateixos. En cas contrari, estem faltant al nostre respecte. Quan portem a terme conductes que no són coherents amb les nostres conviccions, no actuem d’acord als nostres valors o quan permetem a altres que ens menyspreïn, desvaloritzin o desacreditin, no ens estem respectant.

En el seu llibre Els sis pilars de l’autoestima, Nathaniel Branden dedica un capítol a la integritat personal, la seva pràctica reforça el sentiment de vàlua cap a un mateix. Per contra, la manca de congruència entre el que pensem i el que fem, resulta en una traïció cap a nosaltres mateixos, i en els casos més greus, en una agressió envers nosaltres mateixos.

«La integritat consisteix en la integració d’ideals, conviccions, normes, creences, d’una banda, i la conducta, per una altra. Quan la nostra conducta és congruent amb els nostres valors declarats, quan concorden els ideals i la pràctica, tenim integritat» (Branden, 2017).

Per això, diem que l’autoconeixement és un factor imprescindible, saber què volem, quins són els nostres ideals, els nostres valors i els nostres límits. Més enllà del que hàgim après en la nostra família o, a través de la religió o en la cultura en què ens hàgim desenvolupat, necessitem ser conscients del que ens dicta la nostra pròpia naturalesa.

Si ens deixem portar pels desitjos d’altres, i no pels nostres propis, és possible que entrem en conflicte, i un dels senyals d’això és el malestar, que pot ser tant físic com psicològic.

Recordo una pacient que tenia conviccions clares sobre el que està bé o malament, però els valors del seu home no estaven d’acord amb els d’ella. Ell treballava en una empresa de lloguer de vehicles a la qual no es permetia als empleats utilitzar els cotxes per a ús personal. No obstant això, quan li tocava tancar les instal·lacions el dia dissabte, solia emportar-se un cotxe per utilitzar-lo diumenge, que era el seu dia de festa. Normalment, sortia a passejar amb la meva pacient, qui no estava d’acord amb aquesta conducta, però l’acceptava perquè ell no s’enfadés. Això generava en ella un intens malestar psicològic, sentia que estava fent una cosa dolenta, no gaudia dels passejos i, en ocasions, havia arribat a sentir ansietat.

Aquí, es veu amb claredat com la manca de congruència entre els seus valors i la seva conducta resultaven en un malestar que fins i tot danyaven la seva autoestima. Ella sentia que era dolenta cada vegada que sortien a passejar en un cotxe de l’empresa, però a més estava enfadada amb si mateixa, perquè sentia que es traïa a si mateixa a l’acceptar una cosa que no estava d’acord amb les seves creences.

La consciència dels propis desitjos, necessitats i principis són essencials per pujar a el següent esglaó: el fer, la conducta. Si tots aquests elements estan d’acord estem sent congruents.

 «El viure de manera conscient és alhora causa i efecte de l’eficàcia d’un mateix i del respecte de si mateix» (Branden, 2017).

Branden ens proposa realitzar el següent exercici per treballar la integritat. Completa la frase: «Si jo aporto un 5% més d’integritat a la meva vida …»

Si, en fer aquest exercici, ets sincer amb tu mateix, veuràs com apareixen qüestions que habitualment negues i / o rebutges. En acceptar-les, estàs fent un pas endavant, et responsabilitzes i pots ser més congruent amb els teus valors i, per tant, respectar-te més i millor.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Branden, Nathaniel (2017). Els sis pilars de l’autoestima. Paidós, Barcelona.

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM D’AUTOCURA?

L’autocura abasta diversos aspectes de la persona, es tracta d’una cura integral del self (sí mateix). González, Mosquera, Knipe i Leeds (2012) diferencien tres aspectes fonamentals de l’autocura: “1) una actitud o estat mental de voler i valorar al self (postura que porta a l’individu al fet que cuidi bé de si mateix); 2) no barallar-se amb un mateix; i 3) desenvolupar accions específiques que aportin beneficis, creixement o valor a l’individu”.  

Llavors, en parlar d’autocura, es fa referència a portar un patró de conductes que inclou els següents elements:

1. Tenir una bona relació a un/a mateix/a[1]

Això significa ser amic d’un mateix, tractar-se amb afecte, compassió i empatia. De la mateixa manera en què es tractaria a un amic o a algú per qui se sent afecte i a qui es desitja ajudar, així hauria de ser el tracte amb un mateix. Mirar-nos amb bons ulls de manera incondicional.

Autocura física

Una bona relació amb un mateix implica realitzar accions per a cuidar la salut física, com anar al metge quan sigui necessari, dormir i descansar suficients hores, portar una alimentació sana i equilibrada, realitzar exercici físic regularment i mantenir unes pautes d’higiene personal i de l’entorn.

No fer-se mal

Aquest aspecte implica observar la qualitat de les relacions emocionals que es mantenen; si és amb individus que no són positius per a la persona; si s’aguanten relacions nocives o, simplement, insatisfactòries durant molt de temps; o si es duen a terme conductes perjudicials, com posar-se en situacions de perill, consumir drogues o alcohol, infligir-se mal físic (autolesions), maltractar-se quan es comet un error o s’està anímicament malament.

2. Tenir una visió realista d’un mateix

Reconèixer les pròpies equivocacions, que no s’és perfecte, sense auto castigar-se per això, amb una actitud compassiva cap a un mateix és un aspecte elemental per a tenir una bona relació amb un mateix, però també és important ser realista, sense exagerar o engrandir les pròpies virtuts i reparar en les necessitats dels altres com a vàlides i significants.

3. Reconèixer i respectar les necessitats pròpies

Es tracta de sintonitzar amb les pròpies emocions, reconèixer-les i validar-les per a així saber què necessitem. La comprensió de les pròpies necessitats ha d’anar acompanyada d’un respecte d’aquestes, és a dir, reparar en elles per a poder satisfer-les. 

No hi ha autocura si no hi ha satisfacció del que es necessita.

4. Saber protegir-se de manera adequada, entendre i establir límits 

Mantenir vincles sans 

Com deia en un ítem anterior, és fonamental mantenir relacions emocionals satisfactòries, en les quals hi hagi empatia, interès i respecte mutus, en les quals sigui possible ser un mateix sense haver d’adaptar-se als altres i ser valorat per qui i com s’és.

Rebre un tracte afectuós i respectuós, genera que la pròpia autoestima es vegi reforçada i fa que qui el rep se senti mereixedor d’aquest tracte.  

Dur a terme activitats positives

Per a les persones que estan molt orientades en deure o en fer sempre una cosa productiva, es tractaria que poguessin dedicar temps a l’oci o a fer activitats que els resultin plaents.

Per a les persones que solen dedicar tot el seu temps a estar actives, tenen agendes plenes, fins i tot amb activitats plaents, es tractaria que dediquessin temps al descans, a no fer res, ja que aquesta relaxació també és necessària.

Per això és tan important conèixer els propis límits, per a no auto exigir-se tant, saber parar o fer activitats que ajudin a recarregar les piles sense tenir la sensació que s’està perdent el temps.

Tenir la capacitat de demanar i acceptar ajuda

En molts moments de la vida, es necessita d’altres persones, però hi ha els qui viuen aquest fet com un senyal de feblesa. Es tractaria d’aprendre a demanar i acceptar ajuda quan sigui necessari, per a poder relaxar-se i permetre’s ser ajudat, sense que això impliqui una sensació de vulnerabilitat.

5. Mantenir un equilibri entre les necessitats pròpies i les dels altres 

Mantenir límits apropiats

Algunes persones exerceixen un exagerat rol de cuidador, anteposen el benestar dels altres enfront del seu propi, a través de la cura dels altres minimitzen o neguen les seves pròpies necessitats.

També, pot tractar-se de persones que necessiten complaure a uns altres per a ser acceptades i evitar que els facin mal.

En tots dos casos és necessari prendre consciència d’aquests comportaments per a poder reconèixer les pròpies necessitats i no extralimitar-se en cures i atenció als altres. Es tracta de girar la mirada, posada en un/s altre/s, cap a un mateix.

De la mateixa manera, les persones que tenen la tendència a carregar amb molt (treball, família, economia, etc.) o a aguantar massa, han de prendre consciència d’aquest patró de funcionament i fer canvis que els permetin reconèixer les pròpies necessitats i els propis límits per a saber parar a temps, deixar anar càrregues, allunyar-se de persones i relacions nocives i, en definitiva, acte cuidar-se.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

González, A. Mosquera, D. «EMDR i Dissociació. L’abordatge progressiu «. Edicions Plèiades, Madrid 2012.


[1] D’ara endavant s’usarà el masculí genèric per a facilitar la lectura.

ENAMORAMENT: ALQUÍMIA, MÀGIA O QUÍMICA?

Igual que a la bona cuina es barregen la química, l’experiència i l’amor, en les relacions amoroses hi ha un conjunt d’ingredients que es combinen generant allò que anomenem enamorament … aquell plat exquisit que inunda els nostres sentits, que s’assembla a una droga , que ens impregna de plaer.

Si bé no podem reduir a una recepta el que ens passa quan ens enamorem, podem intentar entendre quins són els ingredients que es barregen donant com a resultat aquest elixir embriagador que ens fa sentir-nos feliços, amb molta energia, obsessionats per aquesta persona especial i amb un fort desig sexual i de connexió emocional cap a ell o ella.

Aquest va ser l’encàrrec que li va fer l’empresa Match.com, propietària de Meetic i de tinder (famoses webs i aplicacions de cites), a Helen Fisher, investigadora de l’MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) biòloga i antropòloga, perquè investigués per què ens enamorem d’unes persones i no d’altres.

Amb l’ajuda de les neurociències, Fisher i el seu equip van realitzar mesuraments de les substàncies que operen en el nostre cervell davant estímuls romàntics. Es va realitzar l’estudi a una àmplia mostra de persones, mitjançant escàners cerebrals de ressonància magnètica que van atorgar precisió i un nou coneixement sobre la influència de la química en la manera de ser i de sentir de les persones.

Sobre la base dels resultats obtinguts en aquesta investigació, Fisher i el seu equip van idear un test científic per classificar els diferents perfils de personalitat, anomenats perfils sinàptics, i quins són els perfils que s’atrauen entre si de manera romàntica. Aquest test es va realitzar en més de quaranta cultures heterogènies, en diferents ètnies, edats, nivells socioeconòmics i estrats socials.

Els perfils sinàptics es diferencien per les substàncies, ja siguin neurotransmissors o hormones, que interactuen en el nostre cervell o fisiologia, i que afecten la nostra personalitat. De la mateixa manera, aquesta configuració química influeix en l’atracció que sentim cap a certes persones i no unes altres, depenent de l’perfil sinàptic a què corresponguin.

Fisher va descobrir que hi ha quatre sistemes al cervell relacionats amb un conjunt de trets de personalitat, aquests són els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens.

D’acord al sistema cerebral preponderant Fisher va donar un nom a cada perfil sinàptic.

Explorador: tenen el sistema de dopamina alt i són persones enèrgiques, que se senten atretes per la novetat, els agrada córrer riscos, són curioses, creatives, espontànies i són mentalment flexibles. Els exploradors se senten atrets per exploradors i poden formar parelles estables.

Constructor: són persones amb serotonina alta, també se senten atretes per persones amb el mateix perfil sinàptic, és a dir per constructors. Són tradicionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, són convencionals, planifiquen horaris i rutines, i solen ser religiosos.

Director: aquestes persones, ja siguin homes o dones, tenen la testosterona alta, es caracteritzen per ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços i escèptics. Es relacionen i senten atracció per persones amb estrògens alts, és a dir pels negociadors.

Negociador: hi ha una majoria de dones amb aquest sistema, són persones que busquen la connexió emocional en les relacions, se’ls dóna bé llegir la postura, els gestos, el to de veu, saben escoltar, pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, són afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.

Les combinacions entre aquests quatre sistemes neuronals predominants donen per resultat 12 perfils sinàptics, entre alguns d’ells es produeix una alta afinitat i entre d’altres una clara incompatibilitat.

Aquests factors relacionats amb la nostra biologia, i que tenen lloc en el nostre cervell quan ens enamorem és el que Fisher va denominar la Bío. La bona notícia és que al voltant del 25% de la població mundial pertany a un d’aquests quatre perfils principals, i que estan distribuïts per tot el planeta, així tenim més possibilitats de trobar una parella afí.

Encara que la Bío sigui molt important en el moment d’enamorar-se, segons Fisher hi ha altres tres ingredients que són imprescindibles a l’hora de triar una persona per establir una relació duradora.

El mapa: són indicadors relacionats a la nostra experiència, com el nivell socioeconòmic, el sociocultural, els valors i creences, la idea sobre la família i la vida. Aquests es van construint al llarg de la nostra vida i estan d’acord amb el nostre entorn.


El còdec: es refereix al grau de desenvolupament aconseguit del nostre potencial com a persones, pot resumir-se com el grau de realització personal assolit, el que comporta un nivell de satisfacció. Haver assolit el mateix nivell de desenvolupament personal que l’altra persona, és un punt a favor a l’hora d’establir una relació amorosa, que ens permetrà créixer com a parella.

El matx: a les aplicacions quan es produeix la coincidència entre dues persones es diu que s’ha aconseguit el matx, quan dos que s’atrauen es troben. Aquí es tracta de les estratègies que es fan servir per acostar-se i iniciar contactes amb la persona que ens interessa i que es produeixi una primera trobada.

Així veiem que, si bé la química és dominant en el moment de l’enamorament, serà l’alquímia entre els quatre ingredients la que generi la màgia d’un amor profund i durador.

Laura López Galarza
Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia
Fisher, H. «Per què estimem: naturalesa i química de l’amor romàntic». Santitlana Edicions Generals, S.L. Madrid, 2004.

Iglesias, M. Urdinguio, N. «La fórmula de l’amor». Plataforma Editorial, Barcelona, ​​2017.

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

EL SUBMINISTRAMENT NARCISISTA

En relació a la personalitat narcisista, el psicoanalista Otto Fenichel va introduir el concepte de Subministrament Narcisista per a descriure un tipus d’admiració, suport interpersonal o suport elaborat per un individu del seu medi ambient i essencial per a la seva autoestima.

La persona narcisista pot tenir una o més fonts de subministrament, però en general hi ha una persona, que pot ser la parella, que és considerada com la font principal o suplement primari, les altres serien subministraments secundaris. 

També existeixen subministraments inanimats com la casa, el cotxe o la vestimenta, que li donen estatus. Tots dos tipus de subministraments tenen com a objectiu proveir al/la narcisista de les emocions necessàries per a la seva autoestima tals com atenció, adulació, enveja, etc. 

Per a el/la narcisista la font primària és com una extensió de si mateix/a, com si fos part d’ell o ella, és a dir que no hi ha cap límit entre el jo i l’altre, dóna per descomptat que l’altra persona ha de pensar, sentir i actuar com ell/ella, i que està aquí per a complaure-li.

En el moment que l’altra persona opina diferent, o fa alguna cosa contrària al que proposa o espera el/la narcisista, aquest/a ho viu com una crítica, se sent ofès/a, sent una ferida narcisista i per posar remei a aquest malestar castiga a  l’altre aconseguint així la seva reacció emocional i el seu suplement.

Si bé la majoria de les persones necessiten rebre amor, aprovació i elogis, en el cas d’els/les narcisistes aquests suplements es necessiten en proporcions majors, i són indispensables per al seu funcionament.

H.G. Tudor, autor de diversos llibres sobre aquest tema tals com “Combustible” i “Contacte Zero”, s’autodefineix com a narcisista  i denomina “combustible” al subministrament narcisista, diu que té moltes maneres d’aconseguir-lo però que …”es basa en reaccions tant positives com negatives. Jo treballo aplicadament per a obtenir aquestes reaccions”… Tudor fa un aclariment respecte al concepte de Fenichel que el subministrament narcisista s’obté del medi ambient, per a especificar que ell l’adquireix de la resposta emocional dels que l’envolten. 

És en aquest punt on vull alertar sobre un dels perills de mantenir una relació amb aquest tipus de persones, en què

s’alimenten de les respostes emocionals dels altres, que necessiten provocar aquestes reaccions i que com més gran sigui la intensitat d’aquesta resposta emocional, major serà la intensitat del subministrament que rebin.

No importa si l’emoció que generen és positiva o negativa. Això significa que poden degradar, menysprear i humiliar a un altre amb la condició de generar reaccions emocionals per a rebre el subministrament.

Si la persona s’espanta, plora, crida, s’enfada, discuteix i perd el control de les seves pròpies emocions està proveint de suplement al/la narcisista, amb aquest acte li està lliurant el seu poder, es va desgastant i gradualment es va buidant internament. 

Però és necessari aclarir que no totes les persones narcisistes fan mal als altres, el psiquiatre Otto Kernberg planteja que la Personalitat Narcisista se situa en un continu que va des del normal (caracteritzat per una regulació adequada de l’autoestima) fins al patològic (Trastorn Narcisista de la Personalitat).

“Podem apreciar des de personalitats funcionals que es troben relativament satisfetes amb la seva vida i el seu funcionament, que no tenen consciència de problema i que no necessiten danyar als altres, fins personalitats que es passen gran part del temps pensant en el frustrats que se senten i en com no han aconseguit assolir ni respondre a les expectatives que ells mateixos o altres, han fixat. Dins d’aquest continu cal esmentar els narcisistes psicopàtics que si bé poden ser funcionals i trobar-se relativament satisfets amb la seva vida, alhora s’encarreguen de danyar a uns altres”. (intra-tp.com)

Dit això, cal saber identificar al tipus de persones narcisistes que necessiten danyar a un altre/as i provocar reaccions emocionals negatives per a tenir el menor contacte possible amb elles i evitar caure en els seus paranys. Però si això no fos viable perquè es tractés d’una persona de l’entorn amb qui calgués relacionar-se irremeiablement, és necessari adquirir eines per a saber respondre a les provocacions en lloc de reaccionar. 

Si bé es necessita fer un procés llarg per a evitar que les paraules i actes del/la narcisista canviïn el propi estat emocional, aquest és un punt clau que s’ha d’entrenar, és necessari auto conèixer-se i guanyar confiança en si mateix/a, per a no veure’s afectat pel que digui l’altra persona, i és molt important aprendre a posar límits sans i a comunicar-se de manera assertiva.

En cas d’haver estat víctima d’abús narcisista durant un temps també es necessita fer un treball terapèutic per recuperar la deteriorada autoestima i processar la ràbia que va generar l’abús.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Kernberg, Otto. Desordenis Fronterers i Narcisisme patològic. Ed. Paidós, Barcelona, 1977.

Miller, Meredith. La Travessia, una guia d’auto recuperació després de l’abús narcisista. Ed. Plataforma de publicació independent CreateSpace, 2017.

Piñuel, Iñaqui. Amor Zero. Editorial, L’Esfera dels Llibres. 2016

Tudor, H.G. Contacte zero, com vèncer al narcisista. Ebook Kindle, 2017.

Tudor, H.G. Combsustible, què és el que fa funcionar  al narcisista? Ebook Kindle, 2017.

https://www.intra-tp.com/personalidades-narcisistas-y-personalidades-con-rasgos-narcisistas/

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort