VOLER ÉS PODER?

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

  • Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
  • Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
  • Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
  • Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
  • La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
  • La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
  • Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
  • Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

LA UNIÓ FA LA FORÇA?

Recentment hem viscut una mobilització massiva en motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, en la qual centenars de milers de persones, amb independència del seu sexe, han sortit al carrer per reclamar canvis en la societat actual: acabar amb les desigualtats, la precarietat, el racisme, les exclusions socials i laborals, els desnonaments, les violències masclistes o amb la manca de coresponsabilitat en els treballs de cures, tal i com clamava el manifest feminista.

Les manifestacions agrupen individus i col·lectius per reivindicar drets fonamentals, denunciar injustícies i/o donar suport a causes o persones. En ocasions adquireixen un format festiu, en d’altres el seu to és marcadament impositiu. En qualsevol cas, darrera hi ha una motivació combativa i de protesta. Les persones que hi participen catalitzen el seu desacord i malestar a través d’himnes, lemes i missatges que interpel·len a estaments sòcio-polítics i els exigeixen que  s’impliquin i intervinguin en favor d’una causa.

En els darrers anys hem pogut assistir, de vegades d’una manera més participativa, d’altres com a espectadors/es, a la convocatòria programada o espontània de diverses concentracions i actes de protesta. Les xarxes socials han esdevingut un canal per encoratjar les mobilitzacions i difondre’n imatges instantàniament, en directe, sense restriccions geogràfiques. S’han creat plataformes online per donar a conèixer situacions dramàtiques i demanar el suport de la ciutadania per promoure un canvi a través d’un “click”.

Podríem dir que les xarxes socials i internet han liberalitzat i pluralitzat la protesta, donat que abans un determinat estament podia controlar i erigir-se’n vocal (o propietari). Actualment, malgrat la influència d’aquests estaments, són les persones les que adquireixen un paper proactiu i dinamitzador, prenent la iniciativa de la mobilització i reclamant-ne l’autoria. Per tant, podríem dir que estem presenciant un major apoderament de la societat?

“Apoderament” és un terme que fa referència al concepte conegut en anglès com a empowerment, i que té les seves arrels en la sociologia, la filosofia i la psicologia. Són diverses les seves definicions i àmbits d’aplicació. Podríem definir-lo com un procés mitjançant el qual un individu o un col·lectiu (generalment vulnerables) desenvolupa diverses habilitats que li permeten exercir poder i influència sobre altres individus o col·lectius. Aquest apoderament es pot expressar d’una manera més agressiva o d’una manera més assertiva. La diferència bàsica entre aquestes vies és el respecte i la consideració envers altres persones. Mentre que l’expressió agressiva violenta l’interlocutor, menystenint el seus drets i sense tenir en compte els danys colaterals que poden generar-se, l’expressió assertiva l’interpel·la per desencadenar efectes directes i colaterals sense atemptar contra els seus drets.

L’apoderament més terapèutic és aquell que s’expressa assertivament, perquè és el més honest amb les pròpies necessitats i els propis desitjos. I malgrat pugui generar desacords en un primer moment, no corre el risc de centrar-se en el soroll de la discrepància, sinó en la discrepància en si mateixa.

L’apoderament comença en la persona, quan aquesta comença a reconèixer un valor i estima a si mateixa per ser qui és. Això li permet donar importància a les seves aspiracions i als seus drets, a la seva veu i a les seves decisions. El següent pas és ampliar la capacitat d’observació, per veure altres maneres de fer i de ser, contemplant una diversitat d’opcions i alternatives. D’aquesta manera s’enforteix la capacitat per seleccionar i triar. Així, darrera de cada elecció hi ha la creença en les pròpies possibilitats, i amb cadascuna d’elles es construeix l’espai personal, adquirint progressivament una major grandària i fermesa.

En un futura publicació aprofundirem en l’apoderament i ampliarem els continguts sobre com dur-lo a terme. Mentrestant, destaquem el rol que pot arribar a jugar el grup com a potenciador d’aquest enfortiment individual, refermant el moviments que l’individu realitza en aquesta direcció. Per tant, quan engeguis aquest camí, envolta’t d’aquelles persones que et puguin recolzar i animar a seguir aquesta via, d’una manera conciliadora i integrada, més que no pas rupturista.

EL TEMPS ÉS COM LA MULA, NO RECULA?

Qui no ha tingut la sensació que la seva vida transcorre a un ritme frenètic? Qui no ha pensat que va accelerat/da? Qui no s’ha lamentat d’alguna decisió presa en el passat? Qui no s’ha sentit en algun moment ofegat/da per la proximitat d’un esdeveniment de gran importància?

Vivim en un maremàgnum d’experiències que sovint ens absorbeix. Cada dia hem de realitzar activitats i enllestir tasques, mentre atenem a les novetats (i fins i tot urgències) que arriben de manera irrefrenable. Els mitjans de comunicació ens informen de notícies (sovint, males notícies) que ens corprenen i ens fan adonar-nos d’una part de les problemàtiques que es viuen en aquest món; potser carreguem amb elles. Revisem les nostres agendes o calendaris d’aplicatius per reservar dates en les que programarem algun esdeveniment. Quan ens adonem d’algun error comès mirem d’esmenar-lo, de disculpar-nos, o fins i tot dediquem temps a retreure’ns l’equivocació, o a haver pres una mala decisió.

I després de tot plegat, arriba el moment de reposar i recuperar energies. Per tornar a navegar l’endemà en aquest maremàgnum.

És ben fàcil que compromisos, obligacions, exigències, anhels, preocupacions, tragèdies i lamentacions ens arrosseguin. El que no és tan fàcil és adonar-nos-en, o posar-hi fre.

Deia Ortega y Gasset, en el seu cèlebre aforisme: “Yo soy yo y mi circunstancia, si no la salvo a ella, no me salvo yo”. Cadascú de nosaltres està envoltat per les seves circumstàncies, que són les que poden acabar emportant-nos. Ara bé, puc intentar decidir fins a quin punt serà així. Ningú millor que nosaltres pot valorar aquestes circumstàncies, si bé en ocasions el remolí que aquestes han generat ens xucla i ens impedeix allunyar-nos-en i agafar perspectiva, amb el subseqüent risc d’acabar ofegant-nos.

És impossible anar endarrere en el temps, però podem aprendre de les experiències passades. Podem valorar si el ritme frenètic viscut fins ara ens ha compensat, i si cal que sigui així d’ara endavant. Podem reflexionar sobre la utilitat dels compromisos i (auto)exigències que han guiat les nostres accions, i sobre si encara segueixen essent útils en l’actualitat. Podem entendre que ens hem equivocat en el passat, que les nostres decisions s’han pogut demostrar desencertades una vegada preses, però que en el moment que les vam prendre potser ens semblaven les úniques, les millors o les menys dolentes, i que ara n’hem de prendre de noves, amb el bagatge que hem après. Perquè malgrat aquestes noves decisions puguin veure’s condicionades per d’altres del passat, no tenen pas perquè ser determinades per elles.    

En definitiva, podem revisar què és necessari i què és superflu. Podem valorar què és urgent, què és prioritari i què és accessori. Podem reflexionar sobre què és nuclear i central en les nostres vides, i que és prescindible. Que el que ha estat, no té perquè seguir estant o essent, ni de la mateixa manera. Això ens permetrà quedar-nos amb el que és essencial, descartar allò que està de més, o ajudar-nos a tolerar allò de què no ens en puguem desempallegar. Perquè algunes càrregues són irrenunciables, però podem aprendre a (so)portar-les amb fermesa.

Per poder fer això cal que ens aturem. Que agafem aire profundament i que l’expirem prolongadament. Que ens centrem en una respiració ben feta. Podem pensar en com voldríem estar en el present. Podem projectar-nos en el futur, posem uns cinc anys, per ajudar-nos a identificar-ho. També podem intentar veure amb uns altres ulls les nostres circumstàncies. Podem imaginar-nos què dirien les nostres persones més properes (importants i no tant importants) si les veiessin, i descobrir que hi ha més possibilitats de les que no ens pensàvem. Així podrem construir amb el que hem après.

En alguns casos podem plantejar-nos canvis de consideració. Pensem en petit, però. Preguntem-nos: quina petita cosa podria treure o afegir avui que em mostrés que el canvi ha començat?  

ULLS QUE NO VEUEN, COR QUE NO DOL?

La darrera setmana va ser notícia la piulada (tweet) d’una noia que havia preguntat a un veterinari com eren els darrers moments dels animals domèstics terminals que sacrificava. Aquest li va respondre que els animals buscaven al seu voltant aquelles persones que els havien acompanyat durant tants anys. A més, el veterinari va dir-li que prop d’un 90% de propietaris/ries d’aquests animals no eren presents quan es posava fi a les seves vides. Aquesta usuària de Twitter va voler conscienciar sobre la importància de romandre amb les anomenades “mascotes”, però com a conseqüència d’aquesta piulada van proliferar les respostes de persones que admetien que no havien estat presents en el sacrifici, i es sentien culpables.

 

Aquest exemple posa de manifest una de les estratègies d’afrontament que utilitzem les persones davant allò que ens provoca por i/o tristesa: l’evitació.

Una estratègia similar és la fugida. El que tenen en comú ambdós mecanismes és l’esforç per no sentir una emoció que ens resulta desagradable, que apareix davant un esdeveniment desagradable. En altres paraules, no volem sentir dolor. Un dolor que es pot expressar en termes de por (nervis, ansietat, temor…) i/o tristesa (culpabilitat, remordiment, nostàlgia…).

Paradoxalment, evitar és una manera de fer front mitjançant no fer front. Cada vegada que esquivem l’exposició davant allò que temem o ens entristeix, a través de l’absentisme o de la mentida, per posar un parell d’exemples, estem evitant. En si mateixa, l’estratègia no és bona ni dolenta. Ara bé, l’evitació reiterada com a procediment per no sentir el dolor que ens provoca la por o la tristesa pot esdevenir una trampa. Si evitem el dolor sigui quina sigui la forma que adopta cada vegada que apareix, la sensació de ser persones fràgils i vulnerables anirà incrementant-se, invalidant-nos progressivament. En altres paraules, cada vegada ens veiem com persones menys capaces de suportar el dolor, de la mateixa manera que ens resulta més assequible evitar-lo. A més, poden aparèixer retrets i pensaments reiteratius que incrementin la seva intensitat.

Vivim en una societat que emfasitza la importància de la felicitat, que ens empeny a buscar (fins i tot perseguir) la felicitat en tot moment, i a esforçar-nos constantment per gaudir, sovint a través del consum de productes i serveis. Però de la mateixa manera que existeix el benestar, existeix el malestar. Totes dues experiències formen part de la vida. Acceptar una i negar o resistir-se a l’altra genera indefensió i patiment. És a dir, un dolor major, que és secundari/posterior al dolor que pot aparèixer davant una circumstància determinada.

Sovint, moltes problemàtiques emocionals i/o somàtiques sorgeixen d’aquesta lluita per evitar sentir el dolor. Per tant, atrevir-se a experimentar-lo (sigui quina sigui la forma que adopti) quan l’experiència ens el proporciona, és la millor manera d’evitar el patiment. Encaixar i integrar el dolor és un procés que requereix temps i que pot ser extremadament costós. Evitar fer-ho en un primer moment pot ser útil, essent recomanable que sigui una mesura provisional.

 

En ocasions és útil mirar cap a una altra banda per estalviar-nos un mal tràngol. En d’altres, quan esdevé un estil de funcionament, pot obrir la porta a mals majors.

La por a ser analitzats/des, qüestionats/des, o reprovats/des, és un avís davant una experiència que anticipem que serà negativa. Moltes vegades la fantasia d’allò que pot passar és més catastròfica que allò que realment es produeix. Encarant aquesta por podrem descobrir les nostres qualitats, obrir la porta al reconeixement dels altres, filtrar l’entorn nutritiu del que és perjudicial, o progressar com a persones o professionals.

La tristesa en patir o presenciar una pèrdua és una emoció que ens ajuda a acomiadar-nos, a aïllar i conservar les experiències positives viscudes, a abraçar-nos i abraçar els altres, enfortint la sensació de comunitat, a revisar la nostra trajectòria i valorar la vida i la dignitat dels individus.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

A ON NO HI HA FOC, NO POT CREMAR?

Aquest refrany fa referència a la idea que no podem proposar-nos ni demanar el que és extremadament ambiciós o impossible perquè aquest plantejament irrealitzable ens portarà al desencís, el desànim i la desmotivació.

D’altra banda, és clar que si no hi ha flama, no és possible escalfar l’olla dels propòsits ni trobar un sentit a la vida. En altres paraules, ens cal trobar motivacions o il·lusions que ens activin i ens posin en funcionament per formular-nos objectius i treballar i esforçar-nos per assolir-los, i poder així sentir-nos realitzar.

 

És habitual trobar-se amb persones que funcionen per inèrcia, que es troben en pilot automàtic. Segueixen una programació que ha esdevingut rutinària: es lleven, esmorzen, es dutxen, es vesteixen, marxen a realitzar alguna activitat que varia poc, tornen a casa, veuen la TV, sopen i van a dormir.

En d’altres casos, tenim persones que es desperten, veuen que no tenen res (motivador) a fer, i romanen al llit. O persones que amb el pas del temps saben que es troben malament o a disgust però no es plantegen alternatives.

Les conductes repetides generen hàbit. En un estudi de l’any 2010 es va determinar que aquestes solien esdevenir un hàbit en un termini de 66 dies (tot i que en funció de la complexitat de la conducta, el rang oscil·lava entre els 18 i els 254 dies). I això és molt positiu en comportaments saludables, com practicar esport, meditar, estudiar, etc. Però també té el seu risc quan parlem de comportaments no saludables o sense interès. Si cada dia és una repetició del dia anterior, tenim risc de desconnectar-nos de la nostra consciència en períodes de temps progressivament més amplis, i entrar en una existència rutinària que lluny d’omplir-nos (realitzar-nos), ens arrossega. Podem recordar la pel·lícula protagonitzada per en Bill Murray, “Atrapat en el temps” (1993), en el que un reporter és forçat a viure i reviure el mateix dia, el Dia de la Marmota.

 

Així doncs, és convenient trobar motivacions que donin sentit al nostre quotidià, perquè aquest no esdevingui rutinari i aliè a la nostra existència.

Hi ha dos grans tipus de motivació. La motivació intrínseca és aquella que parteix essencialment de nosaltres mateixos/es, quan el que fem contribueix a fer-nos sentir realitzats/des i ens fa sentir bé. La motivació extrínseca apareix quan el que fem és un mitjà per sentir-nos bé. Per exemple, apareix quan la nostra feina no ens agrada ni ajuda a desenvolupar-nos però a causa del sou o de l’horari ens permet gaudir d’activitats agradables i enriquidores, com viatjar, conèixer altres persones, estar en contacte amb la natura, etc.

En ambdós casos, som nosaltres qui assignem un valor a allò que fem. Aquest valor o significat és el que ens dóna l’energia necessària per comprometre’ns en una activitat. Per tant, si sentim que el que fem no té cap valor significatiu, no té cap sentit, podem dedicar un temps a buscar-lo i/o a construir alternatives.

Per recuperar (o trobar) la motivació vital/laboral podem provar a:

  • Pensar en petit: en lloc de formular-nos objectius ambiciosos, busquem com gaudir de petites coses: la companyia d’altres persones/animals/natura, la possibilitat d’escoltar música,
  • Desplaçar la font de satisfacció: a curt o mig termini pot ser difícil trobar quelcom que ens motivi en un determinat entorn. Aleshores ens podem premiar amb detalls o experiències personalment enriquidores.
  • Desenvolupar la curiositat: explorar el nostre entorn per trobar oportunitats i/o alternatives que ens ajudin a sentir-nos en major contacte amb nosaltres mateixos, i per què no, amb la nostra comunitat/família.
  • Proposar-nos (petits) reptes: l’autosuperació és molt estimulant, ens dona vitalitat i empenta per adoptar un rol més actiu i participatiu en les nostres vides.

Forjant el sentit d’agència (també anomenada agentivitat), és a dir, d’implicar-nos i comprometre’ns en les nostres activitats, estant més presents en les diferents facetes de les nostres vides, trobarem la motivació per dur endavant el nostre curs vital.

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

QUI S’ENFADA TÉ DUES FEINES?

Aquest refrany acaba afirmant quines són aquestes dues feines: enfadar-se i desenfadar-se. I podríem afegir… adequadament.

 

Hi ha alguna manera adequada d’enfadar-se? La resposta és ben clara: SÍ.

Les persones ens empipem cada vegada que veiem o patim una injustícia. La justícia implica que, a la vida, obtenim el que mereixem i no obtenim el que no mereixem. Però constantment succeeixen esdeveniments que trenquen aquesta norma moral. En moltes ocasions, vivim adversitats i patim mals que no hem provocat, que no hem buscat, i, per tant, que no hem merescut. En aquests casos, sentim ràbia. Aquesta és una de les nostres emocions bàsiques, i és completament legítima.

Ens podem enrabiar. És més, si ens sentim víctimes d’una injustícia, o el que és el mateix, d’un atac, no podem no enfadar-nos (només faltaria!). És una reacció natural que necessita un remei natural: la descàrrega.

Per tant, la manera adequada d’enfadar-se serà aquella que respecti el dolor provocat per un atac immerescut, i la manera adequada de desenfadar-se serà aquella que permeti descarregar i buidar el nostre empipament, i no provoqui greuges secundaris.

El termòmetre de la ràbia té molts nivells, que van des de la molèstia a la ira més furibunda. De vegades responem que “no passa res” o ens diem que “no val la pena enfadar-se”. Quan reaccionem d’aquesta manera estem negant una part de nosaltres, que s’ha vist atacada. Diríem el mateix si veiéssim com algú pateix el que hem patit? Segurament, no.  A més, la ferida soferta per aquesta manca de reconeixement s’afegeix a la soferta per l’atac inicial, amb el perill d’anar-se acumulant amb posteriors ferides-dobles i acabar desembocant en explosions de gran intensitat, en ressentiment o fins i tot, odi.

 

Arribats a aquest punt, hi ha alguna manera adequada de desenfadar-se? La resposta també és clara: SÍ.

Existeixen diverses maneres d’expressar la nostra ràbia, i per què siguin efectives han de permetre descarregar-la, abocar-la, sense conseqüències que puguin arribar a ser perjudicials.

Per exemple, hi ha persones que es descarreguen escridassant d’altres persones, fins i tot sense que aquestes tinguin res a veure amb el detonant. D’altres, colpegen portes i/o mobiliari. D’altres, es fan mal a si mateixes o incorren en conductes de risc (beure, conduir agressivament…). Totes aquestes vies provoquen un greuge a posteriori, sobre la persona empipada i el seu entorn, amb efectes que de vegades poden arribar a ser tràgics.

Quines poden ser algunes maneres adequades de desenfadar-se? Veiem algunes opcions, per a diferents intensitats i estadis de ràbia:

  • Agafar un feix gruixut de papers, un diari enrotllat o un llistí telefònic en desús i intentar estripar-lo
  • Agafar un coixí (si és dur, millor) i rebregar-lo o fins i tot, pegar-lo
  • Esbatussar un sac de boxa
  • Enrotllar un diari i donar cops a una superfície dura que sigui d’escàs valor
  • Cridar o insultar en la intimitat, a l’aire lliure o contra un coixí
  • Fer una activitat esportiva que inclogui pilota, per colpejar-la
  • Escriure en un paper tot allò que ens està passant pel cap, sense filtrar ni edulcorar. Res de tuitejar-ho!
  • Parlar amb la persona que ens ha fet enfadar, o amb gent de confiança, sobre l’atac injust que hem patit
  • Valorar la situació per detectar si hem tingut cap responsabilitat en la situació soferta. Potser no en la manera com s’ha produït, sinó en la seva gènesi

En definitiva, quan ens enfadem cal que legitimem aquesta emoció i que ens responsabilitzem de la seva expressió, per no patir més dolor ni provocar-ne en el nostre entorn.

Deia Aristòtil que qualsevol pot enfadar-se, essent això molt fàcil. Però enfadar-se amb la persona adequada (fins i tot un mateix), en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això certament, no resulta tan fàcil.

Ara, el que costa més d’assolir, té més valor i ens satisfà més.

LA PLUJA MULLA LES TAQUES DEL LLEOPARD, PERÒ NO LES HI TREU?

Ja han passat uns quants mesos de l’arribada de l’any 2017. Molts dels propòsits que ens vam fer en entrar al nou any ja estan suavitzats o oblidats. I podem pensar que al final, cadascú és com és, i això no pot canviar. Però realment és així?

Un dels interrogants de la Psicologia en general, i de la psicologia clínica i de la salut, i de la psicoteràpia, en particular, és el de si és possible que les persones canviem.

Dit d’una altra manera, el/la professional de la psicologia pot ajudar-nos a canviar aquelles conductes, creences, o reaccions emocionals que ens generen problemes i patiment? Sens dubte es tracta d’una qüestió molt rellevant, tant per a la professió com per a qui pugui requerir atenció psicològica.

En aquest sentit són diversos els estudis i les experiències personals que permeten afirmar que l’atenció psicològica pot contribuir a modificar comportaments, processos cognitius, estils de pensament, maneres d’interpretar esdeveniments vitals, recursos per gestionar les emocions, estratègies de resolució o d’afrontament de problemes, habilitats comunicatives i relacionals, etc. Aquests canvis permeten revisar la visió que tenim de nosaltres i dels altres, i millorar la nostra manera de relacionar-nos amb el món i la nostra qualitat de vida.

 Una altra pregunta és si les intervencions psicològiques poden modificar la personalitat de les persones. Si la psicoteràpia pot contribuir a canviar la manera com les persones interactuem amb el nostre entorn i com construïm les nostres experiències, la nostra personalitat es pot veure alterada?

Realment es fa difícil respondre aquesta pregunta. Recentment s’ha publicat una metanàlisi que ens ajuda a fer-ho (Roberts, B. W., Luo, J., Briley, D. A., Chow, P. I., Su, R., & Hill, P. L. (2017). A systematic review of personality trait change through intervention. Psychological Bulletin, 143(2), 117-141).

Aquest estudi va considerar 207 publicacions que investigaven l’efecte de diverses intervencions clíniques, amb un total de 20.000 individus analitzats.

Abans d’explicar els resultats d’aquest estudi és necessari aclarir una sèrie de conceptes per poder comprendre’ls bé.

  • Què entenem per personalitat? La personalitat és la tendència a mostrar un patró de conductes, de pensaments i d’emocions que és consistent en diferents situacions i al llarg del temps. És a dir, les persones acostumem a comportar-nos, a pensar i a sentir d’una determinada manera. Per exemple, les persones sociables són habitualment així, encara que en alguns moments o contextos no els vingui de gust relacionar-se amb els altres o ser agradables. L’estudi de la personalitat ha permès identificar diversos trets que ajuden a descriure els éssers humans. Entre els estudiosos del camp de la personalitat hi ha força consens en dir que els principals trets són l’extraversió (vs. introversió), l’estabilitat emocional (vs. inestabilitat emocional), la responsabilitat (vs. negligència), la cordialitat (vs. antipatia), i l’obertura a l’experiència (vs. conservadorisme).
  • La personalitat pot canviar per si mateixa? La mesura dels trets de personalitat en diferents etapes de la vida ha permès veure que la personalitat mostra oscil·lacions al llarg del cicle vital, però que a nivell general, a partir dels 30 anys d’edat les persones tendim a ser estables en el nostre nivell d’obertura a l’experiència, de sociabilitat i vitalitat, i d’estabilitat emocional. D’altra banda, s’incrementa el nostre nivell de cordialitat i responsabilitat.
  • Com es pot estudiar el canvi? Per fer-ho és convenient mesurar les persones en diversos moments de la vida. Quan estudiem els efectes de les intervencions clíniques, és convenient fer-ho com a mínim a l’inici i al final del procés terapèutic. Per saber si aquest canvi és manté després de finalitzar aquest procés, cal realitzar diverses mesures a posteriori (per exemple, als 3 mesos, als 6 mesos, als 12 mesos…). Això no sempre és possible.

A partir del que s’ha dit, l’estudi de Roberts permetia concloure que les intervencions clíniques permetien canviar alguns trets de personalitat. D’una banda, i sobretot, la inestabilitat emocional, és a dir, la tendència a sentir inseguretat, patir ansietat, viure de manera temorosa i ser emocionalment variables. En aquest sentit, les intervencions clíniques contribuïen a desenvolupar una major estabilitat emocional. D’altra banda, també és van observar canvis en el tret introversió, o la tendència a ser una persona reservada. En aquest cas, les intervencions facilitaven que els individus ampliessin les seves relacions socials. De fet, amb independència del motiu de consulta, els/les pacients de serveis d’atenció psicològica que milloren al llarg d’un tractament acaben mostrant una major auto-regulació de les seves emocions i un major enriquiment de les seves relacions personals, que els permet construir nous vincles saludables amb un/a mateix/a i amb altres persones.

Sense entrar a fons en aquesta recerca i en els seus resultats, quedaria doncs palès que efectivament la personalitat pot canviar sense renunciar a ser qui som. I és que un altre assumpte és confondre personalitat amb identitat.

La identitat és la manera com ens construïm a nosaltres mateixos/es, com ens veiem a partir de les nostres interaccions amb l’entorn que ens envolta, com ens definim i com ens posicionem en les nostres decisions. Per tant és el fruit de les narracions sobre la nostra història de vida, que amb el pas dels anys ens proporciona un sentit de coherència i continuïtat (sé que sóc jo).

Per tant, si volem canviar aquelles característiques que ens defineixen, és important tenir present una sèrie de consideracions sobre el procés a seguir:

  • requereix re-aprendre a relacionar-nos amb el nostre entorn. És necessari que ens atrevim a experimentar noves maneres d’interactuar amb les persones que ens envolten. Ho podem fer a poc a poc, decidint en tot moment amb qui donar el primer pas. De vegades ens podem sentir més còmodes si ho provem amb aquelles amb qui tenim més confiança; en altres ocasions podem preferir intentar-ho amb persones desconegudes. Podem començar per aquells comportaments menys compromesos, no cal iniciar una revolució.
  • requereix construir una nova narrativa sobre nosaltres mateixos/es i les nostres experiències. La nostra manera de relatar les vivències que tenim influeix en la visió que tenim de nosaltres mateixos/es i del món, i la nostra història de vida passada, present i futura. Si volem interpretar i explicar les coses de manera diferent, cal que canviem de punt de vista. Podem imaginar-nos que ens posem unes ulleres que canvien la manera de veure’ns i de veure els altres, o que ens posem una disfressa que ens permet ser una persona lleugerament diferent. Des d’aquesta nova perspectiva, podem percebre els esdeveniments de manera diferent i construir noves històries, sobre el nostre passat, present o futur. I després haurem d’integrar les noves narratives en la nostra identitat.
  • requereix que adoptem una actitud activa i proactiva. Si volem que hi hagi canvis, ens hem de moure per provocar-los, hem d’estar atents/es a les oportunitats que puguin sorgir per experimentar-los, i aprofitar algun moment del dia per introduir-ne algun. Per tant, cal que ens activem i ens animem a estar sintonitzats amb nosaltres mateixos/es i el que ens envolta.

En conclusió, una bona pluja (tractament i/o dedicació) pot treure algunes de les taques del lleopard. Naturalment, aquesta pluja no les esborrarà totes, o potser només les difuminarà, i en alguns casos caldrà que plogui durant més temps o amb més intensitat.

El canvi, en definitiva, requereix tenir motivació per dur-lo a terme i constància per aplicar-lo en diferents situacions, davant diverses persones, a un/a mateix/a, i durant un període llarg de temps.

Per últim, és necessari disposar d’eines per fer-ho. Això implica conèixer-nos, estar en contacte amb nosaltres mateixos/es i demanar ajuda si veiem que sols no ens en sortim.

(imatge extreta de http://www.discoverdarwin.co.uk)

TANT TENS, TANT VALS?

S’apropen les dates nadalenques. Els principals carrers de pobles i ciutats mostren decoracions amb motius nadalencs, i proliferen els anuncis de joguines, colònies i perfums. Ja hi estem habituats/des, no només perquè sigui així cada any, sinó perquè aquest bombardeig es produeix també en altres ocasions, com en el dia del Pare, el dia de la Mare o Sant Valentí.

La publicitat es basa en crear necessitats i la conveniència de satisfer-les, així com transmetre el missatge que cal tenir (més) per sentir-se bé (o millor). Ara, sovint la satisfacció que ens dóna una nova adquisició o un nou èxit té una durada limitada (fins que ens en cansem), de manera que cal obtenir un nou producte per mantenir el nostre benestar. I aquesta és una roda insaciable. El missatge social és clar: qui més té, gaudeix d’un major prestigi i reconeixement.

Abraham Maslow va organitzar gràficament les necessitats humanes en una piràmide  dividint-la en diferents nivells, cadascun dels quals correspondria a un tipus específic de necessitat. En la base es situaria les necessitats fisiològiques bàsiques (com alimentar-se, descansar o tenir una bona salut),  seguides de disposar de seguretat i protecció (a partir de tenir un allotjament i dels mitjans per conservar-lo). A partir d’aquest punt apareixerien les necessitats de caràcter social (amistat, intimitat, afiliació, pertinença) i de gaudir de reconeixement i estima (respecte, prestigi, èxit, estatus). A la cúspide de la piràmide es trobaria l’autorealització. Només quan tenim satisfetes les necessitats anteriors, ens podem plantejar trobar un sentit a les nostres vides i desenvolupar el nostre potencial.

Si ens adonem que necessitem coses materials per sentir-nos a gust però que el seu efecte és temporal, de manera que ens cal adquirir un de nou, és el moment de preguntar-nos quina necessitat ens manca, quin buit volem omplir.

L’èmfasi en posseir béns materials que no són necessaris per la nostra supervivència s’ha vinculat al desig d’obtenir reconeixement. És una necessitat de gran importància aquella de sentir-se estimat i reconegut. El que sovint perdem de vista és que hi ha dos tipus de reconeixements: aquell proporcionat pels altres i aquell que nosaltres mateixos ens donem. Com a alternativa, podem aprendre a donar-nos valor a nosaltres mateixos per qui som en lloc de pel què tenim.

Com podem construir la nostra vàlua personal?

  1. A partir dels nostres valors. En aquí entren les nostres relacions familiars (incloent família d’origen, la parella, la descendència), la vida social, la vida en comunitat, el temps de lleure, la carrera professional, el desenvolupament personal, l’entreteniment, l’espiritualitat, la salut, l’art o el medi ambient. Definir allò que és important per nosaltres ens permetrà donar sentit a la nostra vida i identificar objectius a assolir. Sense metes només podem funcionar per inèrcia, en pilot automàtic. Disposar d’un ampli repertori de valors ens ajudarà a conèixer-nos des de diversos punts de vista, amb flexibilitat, i formular una àmplia varietat d’objectius vitals. Busca la manera d’enriquir el teu camp d’experiències d’acord amb els teus valors, comprometent-hi.
  2. A partir d’una reflexió crítica dels missatges socials. Qüestionar les veritats donades per descomptat, els eslògans o la seva intenció ens permetrà alliberar-nos dels imperatius socials, publicitaris i estètics que no són nostres. Contactar amb qui sóc jo, amb què és rellevant per a mi, i què respon a les meves necessitats, motivacions i desitjos m’ajudarà a construir la meva individualitat, el meu tret diferencial. Abans d’assimilar una declaració, pregunta’t si és coherent amb tu, deixa passar unes hores, i torna-t’ho a preguntar.
  3. A partir dels nostres esforços. Aconseguir una fita per nosaltres mateixos és més preuat que el que ens ve donat. Donar el màxim d’un mateix, estant present en el nostre dia a dia i en les nostres accions incrementarà la nostra sensació d’agència, és a dir, de conduir la nostra vida. Posar atenció al procés més que al resultat permetrà adaptar les nostres accions a les contingències de cada moment, aprendre i desenvolupar una visió més polièdrica de nosaltres mateixos, en lloc de ser dicotòmica (èxit vs. fracàs). Proposa’t reptes quotidians, de major o menor volada, i estigues obert a tot el que succeeixi.
  4. A partir de la pròpia acceptació. Com a persones, estem condicionades per les nostres pròpies limitacions i per aquelles que ens dóna el nostre context. És important conèixer-les i integrar-les en el nostre full de ruta de manera que cerquem el que sigui realista aconseguir. Així disposarem d’una perspectiva més àmplia des de la qual contextualitzar els nostres pensaments, sentiments i comportaments, i les nostres decisions. Abraça’t tal com siguis, entenent que cada acció és producte del seu moment.
  5. A partir de les nostres relacions. Estar en connexió amb el medi, establint vincles nutritius que ens permetin créixer, donant i rebent, proporcionant-nos la satisfacció de pertànyer a quelcom més gran que un mateix. Estableix relacions afectives lliures i respectuoses amb el teu entorn (ambiental, cultural i social).

Tingues en compte que la teva vàlua personal és aquella que tu construeixis i vulguis dignificar en el transcurs de la teva vida, en el teu dia a dia. Accepta que hi haurà ocasions en les que alimentaràs aquesta vàlua, tant com que n’hi haurà d’altres en les que no serà així. Dóna la importància ajustada a cadascuna d’elles, aprenent i creixent amb totes elles.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?