MITES DE LA SEPARACIÓ

Estereotips, prejudicis i fakes sobre deixar-ho amb la parella

En una cultura on el matrimoni ha estat històricament un sagrament vitalici, és inevitable anar-se construint una idea del que significa la separació, encara que sigui per oposició a la idea que tenim d’unió, de parella, de l’amor i les relacions.

Per tant, TOTS tenim prejudicis sobre la separació, el divorci i la ruptura. La qüestió és reconèixer quines són aquestes idees que hi hem anat associant de manera automàtica i plantejar-nos si s’emmotllen a la realitat del món on vivim. Spoiler: no ho fan. Almenys la majoria que he anat trobant.

– La separació és el final de l’amor

Si les parelles s’uneixen per amor, i aquest és l’ingredient essencial de qualsevol relació “L’amor ho pot tot,” “All you need is love.” Llavors, és normal que veiem la ruptura com la desaparició de tot afecte i sentiments existents. La llàstima és que aquestes frases tan boniques no aguantin el pes de la realitat.

No cal ser terapeuta de parella per veure que hi ha molts motius per emparellar-se i desaparellar-se; i que sovint, tal com desenvolupa el pare de la psicologia cognitiva Aaron Beck en el seu llibre homònim: amb l’amor no n’hi ha prou.*

Beck, A. T. (1988). Love is never enough. Harper & Row.

A vegades es pren la decisió de separar-se precisament per amor: per amor a un mateix, per amor als fills i per què no, per amor a la parella. Perquè potser aquesta és la decisió que aporta a l’altre el benestar més gran.

– Separar-se és fracassar

Separar-se és una solució. A vegades la millor solució a matrimonis que ens resten satisfacció i plenitud.

Seria absurd no admetre que hi ha un projecte de parella que acaba amb la separació. Que moltes vegades és indesitjada i difícil de gestionar, però per què la connotació negativa i pejorativa cap a un mateix?

Si el resultat de la separació fos sempre negatiu, ningú ho faria. No solem prendre decisions equivocades expressament i precisament separar-se és una decisió molt difícil de prendre. De fet, és més difícil separar-se que no fer-ho.

He estat temptat a escriure que “fracassa la parella, però guanya l’individu,” però és que moltes vegades, hi ha parelles on la separació és el millor que els podria passar. Parelles tòxiques i enverinades. Parelles violentes i abusives. Parelles buides i infelices. ¿Acabar amb segons quin tipus de relació de parella es pot considerar realment un fracàs?

A vegades, el fracàs és seguir en la relació.

– Separar-se perjudica els fills

Separar-se té conseqüències pels fills, però no fer-ho també. 

Quan l’excusa es vesteix d’altruisme “No em separo pels fills” és molt difícil de rebatre, ja que per a molts no hi ha major bondat que fer el bé pels qui estimes. És un argument tan sòlid que correm el perill de creure’l sense qüestionar-lo, i a més és l’excusa perfecta per evitar el canvi. D’alguna manera em recorda als qui diuen que poden deixar de fumar quan vulguin, però no ho fan perquè ara no volen.

El perill pels fills no és separar-se, si no la manera en què es gestiona aquesta separació.

Separats o no, el que és clarament perjudicial per als fills és un ambient hostil i violent, on no hi ha acords de convivència i on els diferents membres del seu entorn estan cansats, insatisfets i mal humorats.

– S’ha superat una separació quan s’oblida l’ex

Les coses que han estat importants a la vida no s’obliden i normalment com més ens esforcem per suprimir aquelles persones i esdeveniments traumàtics, amb més força embat el record

En el futur hi haurà detalls, llocs i moments que activaran memòries del que hem viscut; i per descomptat aquelles parelles que comparteixen hipoteca, amics i sobretot fills en comú amb una exparella, hauran de fer un important esforç d’integració.

Superar mai és oblidar, si no aprendre a viure amb el nostre passat de manera sana i equilibrada.


Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

EN PSICOTERÀPIA TOT ÉS EQUILIBRI

El balanç és la forma més senzilla d’entendre els processos terapèutics en psicologia

Si et dediques professionalment a la psicoteràpia o si en algun moment has realitzat un procés terapèutic personal, segur que veuràs reflectit aquest concepte d’equilibri en el que has viscut.

Hi ha moltes maneres d’entendre els processos terapèutics de canvi i el comportament humà. Segons el cas particular i el model de referència del terapeuta trobarem: les que parteixen de les emocions i la restauració de l’aferrament (apego), els processos que se centren en els dols/pèrdues/traumes, aquells on el pilar principal és el treball en vers la motivació, les que es focalitzen en l’entrenament de l’atenció, etc.

Segurament aquests corrents de fer psicoteràpia comparteixen diversos factors en comú, però n’hi ha un que es pot relacionar amb totes elles: l’equilibri, i l’exemplificaré a través dels models terapèutics que utilitzo i conec més:

– El mindfulness és l’equilibri en el temps.

Les persones que viuen en el passat, constantment divaguen entre records d’un moment que ja no existeix. Tot i que això ens pot servir per recuperar aprenentatges, no caure en els mateixos errors i reafirmar la nostra identitat; un excés de passat sovint porta a desenvolupar trets depressius i melancòlics.

Per contra, un excés de futur pot resultar altament estressant i preocupant encara que ens ajudi a anticipar els diferents resultats de les nostres decisions. Viure massa en el futur generarà fàcilment trets ansiosos.

Efectivament, l’equilibri entre ambdós elements implica centrar l’atenció en el present i fer-nos conscients dels nostres estats mentals. I aquest és el tipus de balanç que ensenyen les teràpies centrades en mindfulness.

– La maduresa és l’equilibri entre el pare i el fill (generacional)

En l’anàlisi transaccional parlem del «pare» com les normes, la responsabilitat i les obligacions. Tot i ser necessàries, si ens excedim podem perdre de vista les nostres pròpies necessitats.

D’altre banda el «fill» és la diversió, la impulsivitat i l’eufòria. Cal deixar-se anar, però quedar-se en aquest estat ens porta a convertirnos en petits Peter-Pans.

El terme mig entre els principis del deure i el plaer són el que busquem trobar a través d’aquest tipus de teràpies.

– El benestar és l’equilibri adaptatiu

El propi concepte de psicopatologia ha estat construït al voltant de l’equilibri. El que és normal i sa segons els manuals diagnòstics, és allò que es troba estadísticament en el terme mig.

Per mi la patologia no és allò que resulta anormal, si no allò que no és adaptatiu. Llavors, buscar una manera d’encaixar aquelles emocions que sentim i el que ens passa dins l’entorn on vivim, és la definició absoluta d’equilibri i en conseqüència de benestar.


Així doncs, podriem dir que en psicoteràpia tot és equilibri o tal com deia l’alquimista Parcels allà al s.XVI:

La quantitat crea el verí

Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

RABIA DAVANT LA INCERTESA

La situació actual desperta sentiments d’ira i d’indefensió

Aquests dies estic veient molta ràbia desbordant-se: la d’aquells que ha perdut un familiar i en culpen als metges i polítics, els que no comparteixen les mesures del distanciament socials, els que han perdut la feina i tots els que ens haurem d’estrènyer el cinturó.

No és dolent ni estrany sentir ràbia

Hi ha molts motius per sentir-se així, ja que les injustícies i les amenaces, avui es multipliquen i les que ja existien s’agreugen per moments. Una de les funcions de la ira és precisament alertar-nos davant aquestes circumstàncies i per això té sentit que aparegui. Tot seguit, l’emoció genera una força o energia per reaccionar i resoldre aquesta situació.

El problema és que ara se’ns demana justament el contrari. El millor que podem fer és contra-intuïtiu: no reaccionar. Quedar-nos quiets, a casa. I aquest no és el mecanisme habitual de la ira.

Les emocions no són dolentes, són necessàries i apareixen per alguna raó. Entendre això i donar-nos permís per experimentar la ira ens permetrà deixar de lluitar contra nosaltres mateixos. 

És important entendre d’on prové aquesta ira

No controlem l’aparició de les emocions que ens envolten, però sí que podem trobar-ne els gatells. Entendre aquesta emoció ens permetrà relacionar-nos-hi d’una manera més calmada i adaptativa.

La ira que sentim és una primera fase del dol que ens està preparant per acceptar una pèrdua? És una via per gestionar la por que ens generen algunes incerteses? És un motor que ens anima a seguir lluitant?

Sense aquestes respostes correm el risc que la ira perdi el rumb i acabar pagant amb qui no ho mereix (normalment els més propers) les conseqüències d’una resposta emocional que no entenem prou bé.

Cal trobar una manera sana d’expressar aquestes emocions

Quedar-nos rumiant en pensaments cíclics o estancar-se en la queixa, són les millors maneres d’intoxicar-se i fer que el globus s’ompli més del que pot aguantar.

Trobar una manera sana i útil per a tu de donar sortida a aquesta emoció no és fàcil, però si t’hi poses a pensar, veuràs que hi ha un gran rang d’alternatives: des de l’activitat física (esport-ball-treball), passant per l’expressió artística (escriure, pintar, cantar), o fins i tot l’activisme social (impulsar alternatives constructives, ajudar als altres a través de la teva experiència, expressar la teva opinió en mitjans públics)

Gestionar la ira no vol dir reprimir-la

Distreure’s i buscar maneres de no pensar-hi poden ser bones estratègies puntuals per agafar perspectiva i calmar les aigües, però tard o d’hora caldrà confrontar aquesta emoció si no volem que aparegui per un altre costat o continuï emmetzinant-nos en algun racó amagat del nostre psiquisme. 

Si després de distreure’t et sents menys capaç de treballar aquesta emoció: fa més mandra, costa tornar a connectar-hi o potser tens ressaca i et sents culpable per haver gastat massa diners o està interferint en altres àmbits de la teva vida… ja tens un indicador que estàs aplicant una estratègia errònia i cal que canviïs de rumb.

Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

EINES BÀSIQUES D’HIGIENE PSICOLÒGICA

Allò que tots podem fer per mantenir una bona salut mental

Segurament no t’estigui descobrint res de nou. Tens raó, són conceptes bàsics. Però el cert és que molts dels pacients que arriben a consulta no han estat capaços d’adaptar, trobar o mantenir aquestes senzilles estratègies que no són únicament preventives, sinó que ens poden ajudar moltíssim a millorar en la gestió dels conflictes i les emocions del dia a dia.

Per tant, anem a fer un recordatori dels que en la meva opinió, són els millors hàbits de conducta per viure equilibradament.

La tríada dormir-menjar-exercici és bàsica no només per la salut mental, també és de les més recomanades per experts en medicina general per una gran diversitat de quadres clínics.

Dormir

No em refereixo a dormir moltes hores o despertar-se com si haguéssim tornat a néixer (aquestes expectatives poden dificultar més del que ens ajuden). Jo parlo simplement de valorar el descans nocturn: siguin 4, 6 o 10 hores. Per tant, cuidar que l’espai on passarem la nit sigui confortable, assegurar-se d’evitar interrupcions, establir una rutina per anar a dormir, reservar el llit únicament pel son, etc.

Dormir millor o pitjor moltes vegades no depèn de nosaltres, però que el descans sigui sagrat si que és una decisió que prenem de manera conscient.

Menjar bé

L’alimentació és la gasolina que ens fa funcionar i per tant, la nostra maquinària treballarà molt millor si està ben nodrida. No només hem de pensar en les sensacions físiques de cansament, pesadesa estomacal o fatiga, que evidentment tindran una repercussió en el nostre estat d’ànim. Mantenir una alimentació saludable i equilibrada també té efectes en el sistema nerviós central i les nostres capacitats cognitives: concentració, atenció, rapidesa de processament, memòria, etc. 

Fer exercici

Quan fem esport segreguem endorfines i es regula la producció de norepinefrina, és a dir que s’activa una química similar a la que s’utilitza de manera farmacològica per tractar trastorns com la depressió o l’ansietat. És un element de prevenció del deteriorament cognitiu (l’exercici físic redueix el risc de patir demència i alzheimer) i si tot això no et convenç, recorda que l’esport és una alternativa saludable a conductes de risc com el joc o altres addiccions, una via de socialització i una manera de cuidar-se a un mateix que en molts casos té una repercussió positiva en l’autoestima i l’autoconfiança.

Relacionar-se

Necessitem atenció i interacció amb els altres per sentir-nos compresos, validats i estimats. Tenir contacte amb els altres ens permet sortir dels pensaments circulars, agafar perspectiva i reforça un sentiment de pertinença imprescindible per formar-nos una identitat forta i estable.

Practicar la compassió

Fer un esforç per mantenir una actitud bondadosa d’afecte i respecte pels altres i per un mateix és una eina que podem arribar a interioritzar a còpia de repetir-la i que ens ajudarà a millorar la nostra capacitat empàtica i a no castigar-nos tant pels nostres errors. Afavoreix una actitud positiva i pot millorar el nostre rendiment general, tant pel que fa a la gestió emocional, com la dels conflictes interpersonals. Les persones compassives són capaces de deixar anar els retrets i els remordiments del passat, per viure el present amb major plenitud.

Meditar o parlar amb un mateix

No m’estendré a prodigar els beneficis de la meditació, potser això no és lo teu o no fa per a tú. Diga’n d’una altra manera: parlar amb un mateix, mindfulness, fer un «break»… la cosa és que et puguis dedicar uns minuts del dia a tu mateix sense fer res en particular ni haver de ser productiu o útil, només per a reflexionar i agafar aire. La millora en l’estrès i l’ansietat quan s’instaura aquest hàbit és més que evident.

Ser honest

Molts dels problemes psicològics als quals ens enfrontem al llarg de la vida es generen per contradiccions internes: quan la nostra conducta no es correspon amb els valors que tenim. Ens auto-enganyem i enganyem als altres per poder trampejar aquestes incoherències i es va embolicant la troca cada vegada més.

No és fàcil, però sent honestos, sincers i amb la veritat per davant, podem estalviar-nos molts conflictes amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Llegir

També pot servir escoltar música, veure una pel·lícula, escriure poesia, fer un puzle… en definitiva qualsevol activitat d’oci o cultural que activi el nostre cervell. «Ment sana i cos sa.»

Jo m’he decantat per la lectura perquè a molts dels meus pacients els ha servit llegir llibres d’auto-ajuda. És una manera de reflexionar sobre les pròpies vivències al mateix temps que es fa una activitat intel·lectual.

Les persones que en llegeixen, segueixen treballant més enllà de les sessions de psicoteràpia i poden arribar a treure’ls més rendiment.


Així doncs, podríem dir que aquestes poques eines bàsiques estan relacionades entre elles i tenen una cosa en comú: l’autocuidar-se.

Quan ens fixem en què mengem, ens importa el nostre descans i el nostre estat físic i mental, estem sent honestos i compassius amb nosaltres mateixos. És com dir-se a un mateix «m’importo» i això té un gran efecte en com ens sentim.

Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

QUÈ VOL DIR SEPARAR-SE BÉ?

Hem decidit separar-nos. Segurament no haurà estat fàcil, però per fi hem arribat a una conclusió. Per molts seria ideal que a partir d’aquí la cosa fos tant senzilla com cancel·lar la subscripció del gimnàs o donar-se de baixa de la companyia de telèfon. Lamentablement i sent realistes: no és així.

Hi ha moltes experiències i emocions compartides involucrades (bones i dolentes), canvis en estils de vida i lligams indissolubles: fills, hipoteques, mascotes, amics en comú. Precisament per aquests vincles que ens seguiran unint més enllà de la relació és especialment important escollir bé el camí pel que volem conduir la nostra separació.

Gestionar les emocions

La ràbia i la tristesa solen ser les primeres en actuar. Potser estem decepcionats amb l’altre o percebem una clara sensació d’injustícia per la situació en que ens trobem. És fàcil que l’instint d’autopreservació ens tempti a discutir amb l’altre per corroborar que el nostre punt de vista és el correcte, buscar culpables o pitjor encara: venjar-nos i que es faci justícia. És natural sentir-se així, però cal que ens preguntem si és útil la forma que escollim de respondre a aquestes emocions. Ens serveix? Ens ajuda? I sobretot: com afecta a les persones que ens envolten? Què passarà si l’hi expliquem al nostre fill que el seu pare/mare és un irresponsable que no es fa càrrec de les seves obligacions? L’adequada gestió emocional és la que no actua en calent i ens permet reconèixer el que sentim, valorar totes les possibilitats i responsabilitzar-nos de les respostes.

Comunicar-ho

És un pas inevitable, tard o d’hora caldrà explicar-ho als que ens envolten i caldrà tenir en compte les característiques i la posició del que rep la noticia. No és el mateix dir-ho a aquell amic de l’ànima que sempre ens ha recolzat, que a la família que tenia unes expectatives i una relació determinada amb la nostre parella o els fills de diferents edat i opinió respecte al que significa la separació.

Per molt que el principal afectat en aquesta situació sigui un mateix, aquesta decisió també afecta als altres i cal que fem un treball empàtic i assertiu a l’hora de transmetre la noticia de la millor manera possible.

Pactar i cedir

Quants més pactes siguem capaços d’assolir, més senzill serà navegar la post-ruptura. No només és convenient negociar què passarà amb els tangibles: nens, vivenda i acords econòmics. També podem parlar de com volem que sigui a partir d’ara la relació amb els amics comuns, el model educatiu que preferim pels fills o la distància que posarem entre ambdues parts.

La principal recomanació és que intentem discutir cada punt de manera aïllada i individual, punt per punt i mantenint al marge les emocions que obstaculitzin o ens allunyin d’objectius prioritaris com el benestar dels fills.

En tot el procés caldrà fer un esforç important per ser flexibles, raonables, pràctics, generosos i honestos. Que qualsevol de les parts quedi en una situació insatisfactòria o precària no beneficiarà a ningú.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691



ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

EL MALEÏT “…ÉS QUE SÓC AIXÍ”

¿Es pot canviar la nostra manera de ser?

Segur que ho has sentit alguna vegada d’aquell amic o amiga massa sincers “sóc així, ja saps que dic les coses com les penso” o el despistat que sempre arriba tard: “no sé per què t’enfades, ja saps com sóc” o el clàssic impulsiu: “faig el que sento i punt. Sóc així”.

Aquestes etiquetes no estan malament i tenen una funció. Reforcen la nostra identitat i ens ofereixen un patró de conducta clar i fàcil d’entendre per tots

El problema el tenen els altres quan els “sóc així” es converteix en carta blanca i són l’excusa perfecte per no assumir responsabilitats: si sóc extremadament sincer, puc ferir als altres; com que mai sóc puntual puc faltar als compromisos; i com que sóc impulsiu faig el que em dóna la gana sense pensar en les conseqüències.

Encara que sembli un problema greu (i ho és) la gent no sol portar els “sóc així” a teràpia per aquesta raó, sinó per un segon tipus de problema:

Quan el “Sóc Així” es converteix en un mur infranquejable

De sobte l’etiqueta que ens havíem posat no és prou pràctica davant alguna situació: l’excessiva sinceritat em porta problemes a la feina, la impulsivitat em fa caure en relacions tòxiques, o la falta de compromís fa que la meva parella em posi un ultimàtum.

Com l’hi passava al cavaller de l’armadura oxidada, quan fa massa temps que portem posades les etiquetes correm el perill d’oblidar com viure sense elles.

Dit d’una altra manera: m’he cregut tant que “sóc així”, que ja no sé ser d’una altra forma.

Arribats a aquest punt ens deixem emportar pel pessimisme, ens enfonsem i pensem que no hi ha res a fer. Potser és aquí quan en un intent desesperat, però amb molt bon criteri, acudim a teràpia.

I és que la resposta és rotundament afirmativa. Si, és clar que es pot canviar la nostra manera de ser i trencar amb les etiquetes i amb tots aquests “sóc així”

Si no cregués en la possibilitat de canvi de la gent, no em podria dedicar a la psicoteràpia.

Afortunadament aquesta professió em permet veure com cada dia hi ha gent que aconsegueix aquests propòsits i s’acosta més a l’objectiu de canvi que s’havia marcat.

No és fàcil: el “sóc així” s’ha emmotllat a nosaltres i nosaltres a ell d’una manera pràcticament fusional. És el nostre vestit preferit, amb els que ens sentim més còmodes i hi ha una part de nosaltres que s’hi troba molt a gust. De fet, segurament portem tant de temps amb aquesta regla auto-imposada (dient-nos que som així) que resulta realment fàcil recaure en les maneres de fer a les que ens havíem acostumat. Però,

Que hagis estat així fins ara, no implica que ho hagis de ser sempre.

Som lliures. Potser no hem triat les situacions que ens envolten o les que en el passat ens han portat a ser com som, però si que podem escollir com actuem AQUÍ i ARA.

No vull enganyar a ningú, els canvis de 180º segurament no estan a l’abast de tothom: l’impulsiu extrem no es convertirà en una persona completament prudent i reflexiva pel simple fet de voler-ho i esforçar-s’hi. 

Hi ha molts factors que intervenen i forgen la manera en la qual ens comportem, però alguns d’aquests sens dubte estan al nostre abast. Al final, la decisió última d’actuar d’una manera o una altra l’acabem executant de manera voluntària i conscient. Per tant,

El principal és la voluntat de canvi

i directament suprimim aquesta possibilitat de canvi quan ens auto-limitem amb el maleït “sóc així”. Perquè “ser així” implica que no depèn de mi, que no ho he triat. Que he estat, sóc i seguiré sent de la mateixa manera, peti qui peti i passi el que passi. 

I això no és necessàriament cert, perquè tots coneixem gent que ha aconseguit fer canvis. Ni tan sols tu mateix ets igual que com eres 5 anys enrere.

El que passa és que resignar-se a no canviar a vegades és menys costós que fer l’esforç de fer-ho.

Per tant, si no t’agrada “ser així” o creus que et sentiries millor actuant d’una altra manera, comença per canviar el “sóc així” per: he estat així fins ara, però a partir d’aquí… comencem a treballar.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

ADDICCIÓ A PROCRASTINAR

L’art de deixar les coses per després

Sóc capaç d’ocupar-me en qualsevol altre cosa abans no em col·loco davant la pantalla en blanc i poso els dits sobre el teclat. De sobte, la idea de reordenar l’armari, sortir a fer exercici o veure un video a youtube sobre com plegar la roba de la manera més eficient possible, em semblen idees insuperables.

Això és procrastinar: deixar les coses per després. Deixar-ho per un futur que com que encara no existeix (ni existirà mai, perquè sempre hi ha més futur) hi ha temps i lloc per a totes aquelles tasques que se’ns fan feixugues.

Per què procrastinem? i més important encara… per què escrius sobre això en un blog de psicologia?

Perquè les arrels de la procrastinació són principalment emocionals.

No procrastinem únicament per la nostra predisposició genètica a la vagancia, perquè no hem estat prou ben educats o perquè ens faltin energies. Ho fem perquè la tasca encomanada ens genera aversió: sentiments d’angoixa i estrés, o perquè pensem que fer-ho ens suposarà un estat indesitjat que no ens aporta benestar momentani.

Per tant, quan procrastinem no ho fem únicament per la nostra falta de força de voluntat, si no per les dificultats emocionals i la falta d’eines per gestionar aquestes adequadament.

El que falla no és la gestió del temps, sino de les emocions.

Quan les emocions relacionades amb la tasca no són plaents (o no ho són a curt termini), el nostre cervell ràpidament busca aquesta recompensa ràpida en una altre tasca més immediata: un capítol d’una sèrie, passar l’escombra, fer la compra…

Còm puc evitar la procrastinació?

O dit d’una altra manera, “còm gestiono millor les emocions que em porten a procrastinar?”

Doncs et proposo unes quantes idees que no son la solució definitiva, però que segurament t’ajudaran a millorar aquest aspecte de tu mateix.

Pren consciencia de les propies emocions i sensacions

Coneix-te. Tots ens pensem que ens coneixem, i és cert: som qui millor ens coneix a nosaltres mateixos. Però sempre ens podem conèixer millor. Aquest exercici consisteix en adonar-se de com se sent el nostre cos davant les tasques que ens fan procrastinar.

Respon tot el cos de la mateixa manera, o les sensacions de rebuig es centren en una part concreta? quines emocions van lligades a aquesta sensació i d’on poden sorgir aquestes? Tot això ens pot donar moltes pistes per resoldre la dificultat sense focalitzar-nos directament en la tasca que tendim a evitar.

Pas a pas: centra’t en la tasca inmediata

A vegades el que trobem darrera la proscrastinació no és l’obligació en sí que hauríem d’afrontar, si no el que passarà a continuació. Per exemple: no faig aquesta trucada perquè després em tocarà quedar amb la persona que he trucat irremediablement.

Sobretot si la emoció que hi ha vinculada a la procrastinació és l’ansietat o la por, ens pot ser molt útil centrar-nos en el que estem fent en el moment present; ja que aquestes emocions normalment van lligades a pensaments i preocupacions ubicades en el futur.

Si penso en tota la caminada que em queda fins al cim és probable que em passi més temps pensant en els possibles entrebancs i dificultats del camí i la meva energia es consumirà en això. En canvi, si estic completament centrat en cada pas que faig, quan aixeco la vista m’adono que ja sóc a mig camí.

Aprèn a gestionar les autoexigències

És freqüent descobrir que el pitjor enemic és un mateix, i moltes vegades les limitacions i barreres per encarar les dificultats ens les posem nosaltres mateixos en forma d’autoexigències.

El normal és que davant d’unes expectatives altes del nostre rendiment, els esforços per estar a la altura han de ser igualment alts. Si ja percebem que l’esforç és gran, ens costarà més posar-nos-hi, i al mateix temps tindrem més por a la frustració que pot suposar no arribar a aquest llistó autoimposat.

Està bé exigir-se, i de fet això moltes vegades ens ajuda a millorar-nos, però si aquestes exigències ens bloquegen, no estan sent adaptatives ni ens serveixen i cal que les revisem.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

LA PÈRDUA DE LA INGENUÏTAT

La maduresa té un revers obscur del que no n’he sentit gaire a parlar entre els meus col·legues i que jo tampoc menciono gaire sovint de fet. Això últim segurament és perquè em considero un promotor del creixement i la maduresa com claus del benestar psicològic. Ho són!

Tot i així, el fet que madurar sigui quelcom desitjable, no implica que sigui sempre agradable. Madurar te un preu: esforç, patiment i temps. Però encara hi ha una última cosa igualment amarga d’aquest procés: la pèrdua de la ingenuïtat.

Quan el nen descobreix que els reis mags no existeixen, ja no pot tornar enrere i desaprendre allò que sap. La ingenuïtat idíl·lica deixa lloc a una complexa realitat que no és ni de bon tros tant reconfortant com ho era el desconeixement. “Ulls que no hi veuen, cor que no dol” podria ser el lema del perfecte Peter Pan. El que en Peter no volia reconèixer és que doldre és necessari per poder madurar, i madurar és necessari per viure sense neurotitzar-se. Per tant, això que comença a la infància és un procés que durarà tota la vida.

A mesura que creixem, perdem la ingenuïtat de manera progressiva: un dia de petits ens n’adonem que els pares no són aquells superherois omnipotents que idolatràvem, l’adolescent es troba que els seus amics també el poden fallar, o que l’amor de la seva vida potser no dura per sempre; i justament de coses que no duren per sempre tracta una de les més crues revelacions que ens planteja l’edat adulta, i és que la vida tampoc és per sempre.

Indubtablement, després de la revelació més o menys traumàtica, hi ha un procés de dol. El nen te un disgust al saber la veritat sobre els reis, ho nega al principi i després plora o potser ja ho venia sospitant feia temps i s’ha anat desencantant a poc a poc. Afortunadament, tard o d’hora arribem a integrar aquesta realitat i es produeix una reacomodació: potser no puc tornar a gaudir d’aquella experiència de la mateixa manera, però no significa que no en pugui seguir gaudint. Dit d’una altre manera, que deixi de dur la carta als reis no significa que no gaudeixi veient els somriures durant la cavalcada.

Si. La vida es complexa i fins i tot la pròpia maduresa té els seus clar-obscurs; però si pels motius que sigui et trobes enfrontant un d’aquests moments de patiment i et sents desencantat, et recomano deixar de perseguir aquella ingenuïtat perduda i buscar noves formes de gaudir.

 

Esteve Planadecursach Soler

Psicòleg col. 21691

QUÈ PERDO QUAN PERDO EL TEMPS?

Últimament em trobo batallant sovint amb pacients que es neguen a «perdre el temps.» Com si el temps fos una cosa que podem guanyar o perdre! els contesto jo.

Fins on a mi m’han ensenyat, i sense entrar en reflexions super profundes, el temps és una dimensió per cuantificar un fenòmen físic. Més senzill encara: és una eina per medir el transcurs dels aconteixements. En el cas que ens ocupa: la vida. No el podem parar, accelerar, tirar-lo enrere o endavant. El temps, és el que és. I quan n’hagi passat un bon grapat, ens morirem. (Millor passar-se de dramàtic, que quedar-se curt de sincer)

Llavors… els meus pacients i amics no poden estar parlant de perdre el temps de forma literal. Es clar que no. Ells parlen d’aprofitar el temps. Utilitzar aquest temps de forma eficient. ¡Productiva! em deia un altre.

– Home Esteve, tu no sents que perds el temps quan et passes la tarda al sofà sense fer res?

«Fer res» una altre paradoxa que fa que em posa els pels de punta.

Així doncs, no estem parlant del temps, estem parlant de què fem amb el temps que tenim. Per fi ho entenc, quan parlem de perdre el temps en realitat fem referència a la presa de decisions i el cost d’oportunitat.

Quan decidim procrastinar al sofà, estem deixant d’escollir l’infinit nombre de possibilitats que ens ofereix la vida i això, és justament el que rosega les entranyes de tanta gent. Quan diem aquesta frase, en realitat només estem expressant la frustració per tot allò que podria haver estat. No deixa de ser un dol, una expectativa no complerta, una porta que es tanca.

Quina angoixa pensar constantment en tot el que perdem cada vegada que prenem una decisió. De fet, deu ser com viure sempre en el passat «i si… hagues anat a treballar, hagues sortit a comprar, hagues fet exercici?» un passat que ja no hi és: mai ha existit, ni existirà.

El que per tu és perdre el temps (jaure al sofà) per un altre és la millor inversió que ha fet mai.

El problema que jo hi veig és que molta gent no s’ha plantejat mai que la millor decisió dels altres, no necessariament és la millor per a mi. Tenim massa pressa per reflexionar-hi ¡Se’ns escapa el temps! i inconscientment saltem a les conclusions més mainstream, les que ens dicta el pensament de moda:

Aprofitar el temps és ser productiu, guanyar molts diners, tenir èxit, followers, likes, viure experiències, sentir emocions intenses, treballar del que t’agrada, veure món… s’ha de viure, i s’ha de fer a tope! però potser això et deixa esgotat, sense temps pels qui t’importen, i sense moments per riure o suspirar.

Per saber si estem perdent el temps, el primer que hauriem de fer és plantejar-nos què valorem realment; i una vegada ho haguem fet: hem de perdre el temps. Cal fer-ho, perquè és la única manera d’adonar-se que no passa res per perdre’l, ens morirem igualment 🙂

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?