FALSES CREENCES AMB NENS I NENES

“No entenem perquè té gelos dels germans, perquè els tractem igual”

Els gelos tenen un valor adaptatiu: són un sistema de regulació de nens i nenes per afrontar una nova situació, com el naixement d’una germana o d’un germà. Si permeto que el fill/a els expressi i li ofereixo escolta i contenció, veurem com la gelosia anirà desapareixent.

Si no ens agrada veure la gelosia que senten els fills/es i la intentem reprimir,o bé castiguem quan una nena o un nen sent gelos, aquest sentiment, creixerà o s’expressarà d’altres formes poc saludables.

 

“No ens hem d’enfadar” Ràbia i rabietes.

Vivim l’enuig, ràbia i la ira, com emocions negatives, estàn mal vistes. Enfadar-se és saludable. Vol dir que tinc bona connexió amb mi mateix/a i que activo un mecanisme de defensa front el que em disgusta, desagrada, em molesta.

La ira, és una emoció tan vàlida com l’alegria. L’aprenentatge és poder expressar-la de forma saludable, sense fer-nos mal a nosaltres ni als altres i entorn.

L’energia agressiva em serveix per construir el sentit de mi mateix/a i per dur a terme accions que em permeten sentir bé.

Si no expresso la meva ràbia, puc començar a sentir mal de panxa, sentir-me trista, i la relació amb l’altre es tenyirà d’un tel obscur. Premo les dents, els llavis, les entranyes, en l’intent d’amagar el sentiment. Potser per por a no agradar a l’altre, per por a la meva reacció (potser tinc tanta ràbia acumulada que tinc la fantasia que si em dono permís per treure-la, seria capaç d’actes terribles).

A més, la ràbia va lligada a la tristesa. A vegades ens podem sentir trist@s, i si ens connectem amb la ràbia que hi ha amagada al darrera, la tristesa cedirà. I al revés.  

Et convidem a sentir la ràbia en tu mateixa i en escoltar la ràbia de l’altre i dels nens, nenes i adolescents.

Quan un nen o nena fa una “pataleta”, està expressant el seu enfado. Enlloc de passar-ho malament i castigar, ajuda’l a posar paraules a la seva emoció (“Entenc que estàs enfadat perquè avui no t’he comprat cromos”) i després posa el límit (“El pare no et pot comprar cromos cada dia, te’n compra els divendres”).

 

“No passa res”.

Sovint, quan els infants ploren, cauen i es fan mal, o es disgusten, els hi diem: “no passa res”, amb un intent de calmar-los.

Sempre passa alguna cosa. I aleshores l’infant sent una gran contradicció: m’he fet mal, estic enfadat, estic trista, i em diuen: no passa res?!

Proposem alternatives: “Uix, has caigut, et fa mal el genoll, oi? No et preocupis, ara el curem i d’aquí una estona ja no et farà tan mal.” Permeten acollir l’emoció, i posar paraules al que està passant: reflexar l’emoció, descriure el succés. Els infants, ràpidament identificaràn si el que diem li encaixa amb el que li passa, i podrà expressar el seu malestar, disgust o conflicte.

Això enriqueix als petits, a nosaltres i enforteix la relació.

 

“Em provoca tirant les coses a terra un i altre cop”

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de permanència de l’objecte, aprenent que les coses i les persones segueixen existint encara que ells no els vegin. És en aquest moment que comencen el joc de “llançar” els objectes al terra des de la trona, cadireta, taula… Un i altre cop, esperant que l’adult li reculli.

Et convidem a jugar al joc!

 

LÍMITS: AUTOESTIMA EN NENS/ES I ADOLESCENTS

Imagina que vas a llençar-te en paracaigudes per primer cop a la vida i et trobes un monitor que no t’explica les passes a seguir i et diu que quan et faci el senyal, saltis. Què sentiries? Por, angoixa, confusió? Saltaries?

Ara imagina que el monitor, en terra ferma, et fa saber què has de fer i com ho has de fer, i què és el que no pots fer (riscos). Escolta les teves preguntes en relació a la nova activitat i t’orienta en el que per a tu és important. A més, et comunica que saltarà amb tu, i que t’acompanyarà en aquest primer viatge, fins que aprenguis a saltar sol o sola. Què sentiries? Confiança, seguretat, contenció? Saltaries?

També pot passar que el monitor et digués que confiïs en ell, que ho  té tot sota control,  que tu no pots fer res, i que et prohibeix fer qualsevol cosa de forma estricta. Què et passaria? Sentiries vergonya de fer qualsevol cosa, dubtaries de la teva pròpia capacitat?

Els pares, mares, mestres i adults tenim diferents models d’acompanyar en el creixement de la infància i les persones adolescents. Dependrà, entre d’altres coses, de la nostra història i del nostre posicionament front els límits i normes. També hi ha factors històrics i socioculturals: un model anterior molt autoritari, i el moment actual on hi ha molta informació i els límits són uns altres i de vegades confusos.

Recordes com et va guiar la teva mare, el teu pare, o tutor/a? Amb quin dels tres models t’identifiques més?

Podem dir que el segon model és el més saludable, i no sempre és fàcil posar límits i manegar-nos amb la no acceptació “immediata” per part dels nens/es i adolescents, i amb els conflictes que es generen amb el seu establiment.

Us proposo un passeig reflexiu envers els límits i l’autoestima.

Els límits, posats amb fermesa i serenitat, permeten que nens/es i adolescents, se sentin segurs i protegits. El límit és la interiorització d’una norma posada de forma clara, coherent i consistent.

Amb els límits establim un marc de seguretat prou ample per poder experimentar i posar en joc el desig, i prou delimitat  per oferir contenció.

Els rituals familiars (i també els escolars), estructuren el dia a dia, serveixen per sostenir els fills i filles. Pels nens i nenes és molt important saber quines són les normes i el que succeirà després. Això els donarà tranquilitat i preparació pel que vingui. Amb normes, horaris i costums, NOs que protegeixen i eduquen, troben el seu camí. La fermesa dels adults els treu del seu funcionament anàrquic, sobretot en certes etapes (els 2 anys i l’adolescència).

Com es relacionen els límits amb l’autoestima? Un nen/a o adolescent amb límits clars, se sent contingut. Això li permet desenvolupar la capacitat d’autocontrol que té a veure amb apendre que: “jo puc desitjar moltes coses però la realitat és la que és, i m’haig d’ajustar a ella. Puc gestionar la situació i no que la situació em controli (per exemple, perdre un partit de futbol)”. Si el nen/a i adolescent, desenvolupa l’autocontrol, la tolerància a la frustració i aprèn a esperar (no voler les coses aquí i ara), tindrà millor relació amb els altres i això es traduirà en autoestima: es valorarà pel que és i el que fa i podrà veure’s a si mateix i als altres.

A vegades, ens costa posar límits, creient que si diem que NO, el nostre fill/a ens odiarà i això ens fa por. Potser volem compensar, que passem molt temps fora de casa, i l’estona que estem junts desitgem que tot vagi rodat. Si podem sostenir el nostre malestar i gestionar el conflicte, podrem mantenir els límits, sabent que signifiquen AMOR i ESTIMA.

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?