LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

AUTOESTIMA i ADOLESCÈNCIA

Naixem amb sentiments positius de nosaltres mateixos/es i de nadons pensem que som meravellosos/es. És sobretot a través dels missatges que de ben petits i petites captem de la nostra mare i del nostre pare, com ens anirem creant una idea i anirem sentint-nos d’una manera o d’un altre amb nosaltres mateixos/es. Cada un i una de nosaltres farem una traducció dels missatges rebuts, és a dir, que també compta com interpretem el missatge que pare i mare ens dóna. I per últim, escollirem del medi ambient allò que reforci els missatges paterns i materns. És a dir que l’autoestima es compon bàsicament dels missatges paterns i materns que interioritzem de ben petits i petites (i en un segon lloc de situacions i esdeveniments que també ens poden marcar) i de la nostra lectura (inclòs el material de fantasia que hi podem posar).

Construïm una forta idea de nosaltres mateixos/es i no hi ha paraules ni fets que ens facin canviar de forma immediata la nostra autoimatge. Quan hi ha aspectes que no ens agraden de nosaltres i ens fan sentir malament ens caldrà temps i a vegades ajuda d’un procés terapèutic per assumir-los o canviar-los.

L’adolescència és una etapa de la vida on ens preguntem qui som, com volem ser i si ens agradem. I molts pares i mares es preocupen per veure els seus fills i filles que semblen perduts i perdudes, tancats/des en si mateixos/es, enfadats/es amb el món, rebels, amb alts i baixos… Hi ha algunes pautes bàsiques per a que els pares i mares puguem reforçar els bons sentiments dels fills i filles:

 

  • Escoltar, reconèixer i acceptar els seus sentiments (encara que no ens agradin)
  • Acceptar-lo com és (fàcil de dir i a vegades no tan fàcil de fer de veritat doncs ens pot recordar alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixes/os)
  • Fer elogis descriptius (no generalitzats), com per exemple: «Gràcies per haver rentat els plats, m’agrada com llueixen», en lloc de dir-li: «Quin noi tan meravellós ets, ets el millor netejador del món»
  • Ser sincers amb ells i elles
  • Fer servir missatges «Jo» en lloc de missatges «Tu»: «Jo estic molesta pel soroll de la música», en lloc de dir: «Tu ets un sorollós».
  • Donar-li responsabilitats, independència i llibertat per escollir. Els adolescents necessiten regles i algun espai de la seva vida on aprendre a manegar-se ell/a mateix/a.
  • Ser un bon model pensant bé de nosaltres mateixes/os i fent coses per nosaltres (tenint nosaltres una bona autoestima)
  • Escoltar els seus missatges negatius sobre si mateix i no contradir-lo. El canvi ha de venir de dins seu. Acompanyar-lo en el procés.
  • com diu Arnold Beisser: «El canvi es dóna quan un es converteix en el que és, no quan intenta convertir-se en el que no és». 

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

«Mama: no vull anar a l’escola»

“L’Eric fa dies que es mostra trist a l’aula i a l’hora del pati es queda a prop de les professores, no vol jugar. Demana als pares que l’acompanyin a l’escola, no hi vol anar sol. Sovint arriba a casa amb algun llibre trencat.”

El Fred s’aixeca amb molta ràbia del llit. Surt sense esmorzar de casa i va cap a l’Institut. No sap ni quin dia és i li és igual. Busca ser el protagonista del grup i estar el més actiu possible, té ganes de trencar-ho tot. Si es queda quiet sent un nus al pit que no el deixa respirar. La Noa i el Miquel senten alguna cosa semblant i també por a no seguir les idees i accions del Fred, perquè si no ho fan, s’enfada.

El Harif ha vist la següent escena al pati de l’escola: quan l’Eric ha arribat, el seguien el Fred, la Noa i el Miquel. Li han dit: “Lleig, idiota, que fas aquí! Surt que fas nosa!” Li han tirat la motxilla a terra i l’han fet fora amb empentes”.

Aquesta és una situació d’assetjament escolar, de maltractament entre alumnes: comportament agressiu que realitza repetidament un grup d’alumnes/as cap a un o una alumne/a. En la relació es dóna un desequilibri de poders, on la víctima té dificultats per defensar-se de l’abús d’agressors i/o agressores. Quan parlem d’aquesta problemàtica, cal tenir en compte que es dóna de forma gradual: no ens tornem agressius de cop i volta, sinó que anem donant senyals, i ens cal un entorn que ens sàpiga llegir i de contenció per no anar escalant cap a actes cada cop més violents. D’aquí la importància de la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, monitors… per junts facilitar els factors que poden evitar l’assetjament (comunicació assertiva, empatia, ambient de seguretat i tolerància, treballar l’energia agressiva de forma constructiva, etc.).

Va ser el psicòleg Dan Olweus l’any 1973 a Noruega, qui va començar a estudiar la violència escolar i amb molt més interès a partir de 1982 fruit del suïcidi de tres joves.

Segons una enquesta realitzada a 21.487 alumnes de secundària l’any 2015 (“Save the Children”), 1 de cada 10 alumnes ha sofert assetjament escolar, un terç reconeix haver agredit físicament a un/a altre company/a i la meitat reconeix que ha insultat. Les edats amb major incidència són entre els 11 i 14 anys. Les dades són significatives, l’assetjament escolar no és un problema aïllat ni recent.

Enfadar-se, la ira, la ràbia, la força que dóna l’energia agressiva estan mal vistos, quan són sentiments tan lícits com l’alegria o la tranquil·litat.

Sovint de petits/es aprenem a reprimir sentiments de ràbia tot i que veiem com el món dels adults sol expressar-la directa o indirectament i també cap a nosaltres. Podrem empassar-nos la ràbia i començar a tenir mal de panxa o bé podrem iniciar lluites de poder, baralles, diferentes formes de canalitzar de forma desadaptativa l’energia agressiva reprimida o bloquejada.

L’energia agressiva positiva, adaptativa, és la que es requereix per expressar un sentiment fort i la que ens dóna el suport necessari per emprendre una acció. És l’energia que s’utilitza per mossegar una poma, un tros de carn. Els nens i nenes que peguen, ataquen, que tenen manifestes lluites de poder, que solen actuar de forma agressiva els hi manca l’energia agressiva positiva. Están actuant més enllà de les seves fronteres i no des d’un lloc sòlid i fort dintre de sí mateixos/es. Els nens i nenes temerosos/es, tímids/es, retraiguts/des, que semblen tenir un jo fràgil tampoc tenen ben desenvolupada l’energia agressiva adaptativa.

El problema no és l’energia agressiva en si, el problema radica en una energia agressiva descontrolada o reprimida.

Un nen/a, una noia, un noi que agredeix a un altre, que té conductes hostils, intrusives, destructives, té profunds sentiments d’ira, de rebuig, inseguretat, angoixa i un difús sentit de la pròpia identitat. Té molt mala opinió d’ella mateixa o ell mateix, és a dir una baixa autoestima. Ha escollit l’agressió com el seu mètode de supervivència, abans de poder sentir i expressar el que realment li passa. Aquell mal que fa a l’altre amb l’assetjament escolar, el sent ell mateix, ella mateixa. Té mancances per enfrontar-se a un entorn escolar, en aquest cas, que li provoca fúria i temor. El medi el pertorba. Amb aquestes conductes agressives està fent un intent més (cada cop més exagerat) de cridar l’atenció, com un intent desesperat de restablir el contacte social. De moment és l’únic canal que troba o té per relacionar-se, i s’està fent mal a ell/a i a la persona que hagi triat com a víctima.

Les causes de sentir una ira descontrolada són diverses i dependrà de cada nen/a, noi/a i del seu context. Una de les causes pot ser un model educatiu, referent per als infants, on hi ha absència o deficiència de valors de respecte i tolerància, de límits i normes posades amb amor i fermesa, on es reben càstigs a través de la violència o intimidació i on s’aprèn a resoldre problemes i dificultats amb la violència.

Les persones més susceptibles de ser triades com a diana per rebre insults, males paraules, cops, ser exclosos del grup, intimidacions, tenen dificultats per defensar-se, molta inseguretat i baixa autoestima. Poden ser nens/es, nois/es temerosos, retraiguts, amb poques amistats, que destaquen per ser diferents de la majoria, i que a l’igual que els agressors/es, tenen dificultats per contactar amb l’energia agressiva i parar els atacs. Es poden inhibir, bloquejar i fins i tot creure´s mereixedors del maltracte. També necessiten que altres companys i adults els ajudin a denunciar i posar fi al seu paper de víctima (i evitar el profund malestar i l’estrès postraumàtic que pot ocasionar un assetjament). Cal estar en un ambient que ofereixi protecció i seguretat, mitjançant adults que estan atents a l’estat interior dels infants i adolescents.

Poder parlar i permetre sentir i expressar la ràbia de forma constructiva (sense fer-me mal a mi ni als altres), és el punt d’inici per no bolcar la meva ira contra l’altre, en aquest cas un alumne/a, com una manera enganyosa d’intentar desfer el meu malestar.

Les famílies i les escoles poden crear espais per parlar d’aquest sentiment i permetre l’expressió dels sentiments de ràbia, ira (por) i enuig de cada nen i nena. Com? Una manera pot ser crear “L’hora de l’expressió de la ira”, on els nens i nenes poden dir totes les coses que els hi ha passat al dia que els ha enfadat, en relació amb els altres, ells mateixos, mestres, pares i mares, entorn escolar… El poder ser escoltats i continguts amb els sentiments, és un antídot de ser agressiu o ser agredit.

 

 

 

EL PARE I LA MARE INTERIORS

En les sessions amb pares i mares, solem reflexionar sobre si el model que han tingut de pare i mare, té a veure amb el que fan o deixen de fer amb els seus fills i filles: si! El nostre estil educatiu té a veure amb la construcció que tinguem de la nostra mare i el nostre pare interiors; més enllà de com siguin els nostres pares reals ens hem construït una idea i figura d’un pare i una mare que caminen amb nosaltres.

Quan els pares consulten per un fill o filla amb una problemàtica concreta, tenim un síntoma que parla d’un malestar que té a veure amb el mateix nen/a i amb el sistema familiar. Aleshores s’inicia un treball familiar per abordar la situació de forma profunda i coherent, treballant en sessions individuals amb els pares i el nen/a, i en sessions conjuntes per anar posant paraules, accions, sensacions, emocions a allò que la problemàtica té a dir­nos.

Per poder relacionar­nos d’una manera sana amb els altres (parella, fills, amistats, companys i caps de feina…), és bo revisar el nostre pare i mare interiors. Segons el psicoterapeuta Samuel Osherson: “Existeixen moltes situacions en la vida d’un adult que revifen sentiments infantils de dependència, inseguretat i impotència. No és fàcil reconciliar­nos amb la pròpia dependència i vulnerabilitat, perquè, sovint, els nostres pares ens varen ensenyar que aquests sentiments són inacceptables, que per tenir èxit i per obtenir aprovació paterna, l’únic que compta són els assoliments personals. La nostra vulnerabilitat i dependència passen a un segon pla, no madurem de forma saludable o bé ens concentrem en allò que podem fer bé: treballar. Però la competitivitat laboral pot desassossegar­nos i posar en entredit la nostra identitat.“Cada día me siento más y más como si fuera una afinada herramienta de mi jefe, es como un padre para mi”. És indubtable que la capacitat de ser autònom e independent i la sensació clara de la propia identitat són essencials per tenir una vida adulta saludable. La vulnerabilitat té a veure amb les primeres experiències infantils de separació i pèrdua. I d’adults ens cal afrontar repetidament assumptes relacionats amb el procès de separació i individuació respecte als nostres pares. Sanar el pare interior ferit requereix temps, exploració de la pròpia història personal, la recerca d’una nova sensació d’identitat i la comprensió de les complexes contracorrents que afectaven a la nostra família i varen influir sobre el nostre creixement. També implica l’acceptació dels sentiments de dependència i enuig generats en l’àmbit laboral i familiar, i els sentiments d’impotència. La dificultat de molts homes per dissociar­se de la seva mare sembla sovint una espècie de premi de consolació per l’absència d’una sensació d’aprovació paterna: “Me di cuenta de que, con todo lo que me irritaba el rostro impotente y triste de mi padre en el hogar de mi infancia, aquella faceta suya pervivía en mí”. Us convido a reconciliar­vos amb aquella persona desvirtuada a la que mai acabarem de conèixer el suficient: el nostre pare.” Samuel Osherson (“El padre interior herido”).

Nenes i nens necessiten identificar­se amb el pare i la mare per protecció, per tenir un punt de referència i suport i per sentir­se estimats. S’identifiquen i imiten els pares i això mateix els permetrà la posterior separació i individuació.

Quan arribem a l’adolescència trenquem amb la idealització dels pares i ens plantegem qui som: els nostres referents passen a ser els amics, amigues, i altres personatges externs a la família com els components de grups de música. I amb l’adultesa podem ser més conscients dels nostres condicionaments familiars (“vaig estudiar medicina perquè el meu pare era metge, ara veig que no m’agrada”), i veure el que realment JO VULL. Desidentificar­nos dels pares des de l’amor i el respecte creant una família positiva en el nostre interior farà que el nostre entorn i exterior també canvi (Exemple: Quan iniciem una psicoteràpia, la nostra relació amb la mare comença a canviar).

A nivell simbòlic la MARE és la connexió amb el nostre interior, la creativitat, sentir que tinc un lloc per expressar la meva feminitat, la bellesa, la gràcia, la força vital. La relació amb la mare és cel∙lular (venim del seu úter) i afecta el nostre sistema immunològic. El PARE té a veure amb la connexió amb el món exterior (socialització) i l’acció. El pare i la mare es relacionen amb nosaltres també a través de les seves ferides amb els seus pares (és una cadena). En el nostre interior tenim una família simbòlica (pare i mare) i ens tractem a nosaltres mateixos en funció d’aquesta. El nostre nen o nena interior és la suma de totes les vivències (psíquiques, emocionals, físiques i espirituals) que vaig viure de petit/a. “Sólo cuando escucho la voz del niño que hay en mi interior puedo sentirme auténtica y creativa” Alice Miller.

A partir del meu nen interior, la meva nena interior i la mare i pare interiors, definiré el meu estil educatiu. Us convido a revisar on us trobeu en aquest moment. Ens adonarem de les coses que faig perquè he cregut què “així havia de ser”, perquè “toca”, perquè “és el que hi ha” o el que “he de fer”. Del que faig de diferent dels meus pares i del que repeteixo (vull repetir­ho?). I del que faig i he escollit lliurement i conscientment, per mi mateix o mateixa des de la meva essència.

ÉS ESTIU: DESCONGELEM EL “TDA/H”!

Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que la infància aprengui ràpidament i ho faci al mateix ritme.

El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.

Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.

El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil.litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).

Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.

Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.

Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el contexte familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.

De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:

  • “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
  • Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
  • Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
  • “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.

I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:

Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).

Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:

  • Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
  • Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
  • Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.

Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.

Bon estiu!!!!!!!

Almudena Muñoz

Psicòloga (nº COPC 12812)

Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?