LES EMOCIONS EN TRES COMPASSOS

Surto al carrer i veig els parcs on tant he jugat, tancats. Crido a la mare i li dic per vintena vegada si fem una carrera. Em diu que esperi una mica. Està ocupada. Quin rotllo. No puc esperar, li torno a preguntar. Escridassa dient que un moment que està parlant amb la tieta per telèfon que quan parla m’haig d’esperar. Fa molt temps que espero. Estic fart. El parc tancat, el cole tancat, els amics i les amigues, on s’han posat? I me mare sembla tenir el cap molt lluny, a vegades. Mare, fem una carrera? No vull portar la mascareta, vull un gelat. Per fi em deixa menjar gelat. Què passa amb aquest virus, està fins i tot als gelats? Tinc por, no toco el terra per si de cas no el veig el virus, i està esperant-me. No em vull posar malalt. Odio prendre xarops amargs. Fa tant que no veig als avis…diuen que aquest virus els ataca a ells i elles sobretot, somio amb l’avi. L’estimo taaaaant, i ell a mi. Jo els protegiré, amb els meus dinosaures faré tanta força que mataré al virus. Mare, a qui estimes més, al pare o a mi? Mama… Papa… 

Estic tan content, avui he vist i he jugat amb la meva amiga Lucía. Hem fet totes les carreres del món. Ara som a la platja. Fem un forat a la sorra per trobar el tresor. Lucía, vine, mira que bona que està l’aigua. Poso els peus a l’aigua i quin gust, em vull ficar sencer a l’aigua!!!!! No em deixen. Vine, vine, vine a trobar el tresor. No vull marxar a casa!!! Perquè s’ha acabat el temps? Si encara fa sol i és de dia? L’hora dels avis? No entenc res i la meva mare s’enfada amb mi perquè no li faig cas. Ploro. Arribem a casa i com no he tingut prou escalo pel sofà, per la taula i salto el més lluny que puc. Que bé que això sí que m’ho deixen fer a casa. Em sento tan agust…vull dormir amb el pare i la mare. 

Ja puc sortir de casa. Uf, que fort, després de 50 dies sense sortir ni al replà de casa. Em fa por sortir, aniré prou protegida? I la meva família, va ben protegida? Uf, vinga, surto. La pau del carrer, la buidor de soroll, cotxes i gent, em tranquil·litza. Tot i així no toco res, respiro poc i em netejo les mans amb gel cada dos per tres. També les mans de la meva filla i les del meu company. Estarem bé obrint-nos de nou al món i al contacte amb l’exterior? Me n’adono que he formulat frases que mai hagués pensat i que no vull seguir pronunciant com: encara no es pot tocar a la gent. La por estava instal·lada en la meva pell i ànima. Buff, ja no puc més. I poc a poc començo a reestructurar els pensaments, emocions i paraules missatgeres: Quan em trobi algú el tocaré amb la mirada, amb les paraules. Amb petons i abraçades en forma de mímica, gestos i expressions. No és possible seguir aïllada, sense contacte. Deixo la por per connectar-me amb un dels plaers més importants de la vida: les relacions humanes. Em reafirmo en el fet que el més important en la meva vida són els vincles afectius. Vull retrobar-me amb els amics, les amigues, germans, germanes, nebodes, nebots, cunyats i cunyades, cosines, cosins, el meu pare, la meva mare, la meva sogra… Amb prudència aniré fent.

Tornem als carrers, a les terrasses, a trepitjar la sorra de la platja. Quin plaer. Ens trobem cares d’amics i amigues amb mascaretes protectores de riscos, que amaguen pors i sospirs. Altres cares caminen lliures de pors i prudències. Criden al vent i al bronzejat total. Penso que ens protegim més o menys en funció de la nostra situació personal, de les nostres creences, de les nostres pors i fantasmes. De la nostra relació amb la malaltia, la mort, la vida, el plaer i tantes coses més. Un amic m’abraça i em clava dos petons amb tota la seva força, quina alegria pel cos! Quant ho necessitava! En algun moment tinc un amag de por… Però m’ha sentat tan bé que no hi ha por que valgui!!

 Reviso els meus vincles… 

Amistats de llarg recorregut, fa anys i panys que ens coneixem. Quants dies, experiències de tots colors i moments especials compartits. Estem sempre que ens necessitem i ho sabem. Han resistit el pas del temps, els conflictes i moments de distanciament. Acumulen tants records i bons moments i em fan suau i alegre la vida. De nou, han estat pilars per aquesta nova crisis, compartir el què ens passa profundament, la fa més fàcil. 

Amistats noves, m’aporten lleugeresa i aires nous. Alimenten el meu dia a dia més familiar i personal. Poder ser de nou, col·locar-me en altres llocs i rebre mirades diferents. M’ajuda a veure altres matisos de la vida i oferir noves mirades.

Amistats, familiars que trobo a faltar, per distància física. I altres per la distància emocional: fa temps, sense acabar de trencar-se el vincle aquest pendula entre la nostàlgia dels bons records i el dolor d’allò mal encaixat del passat que fa que en el present alguna cosa s’hagi perdut. Potser arribarà el dia que en puguem parlar o simplement alguna cosa es mourà de nou.

També hi ha hagut alguna amistat que s’ha trencat. M’ha calgut temps per acceptar-ho. La tristesa s’ha convertit en ràbia, fins que he deixat anar.

He tingut alguna bona sorpresa amb l’aparició d’una amistat silenciada molt de temps. On només ha calgut un senyal per reprendre la connexió amb l’afecte com vencedor. Quina alegria compartir de nou! I que reparador tancar ferides del passat.

Després estan els vincles familiars. Amb la família d’origen. De nou poder comptar amb els germans, hi ha qui sempre està disposat a ajudar, qui demana protecció i intentant solucionar un cop més vells conflictes, aprenent de nou. Sonric pensant com les noves amistats, tenen similituds amb les velles i com aquestes amistats velles i noves s’assemblen en alguns aspectes amb la família d’origen. Aquesta etapa de pandèmia també ha comportat algun moviment en com em relaciono ara amb la família. Quan em trobo amb els meus pares, la mare i el pare, intento practicar molt l’actitud del “carpe diem”. Perquè ara sóc més conscient encara, que són grans i no infinits… També penso quines coses els hi vull dir, preguntar, transmetre…el temps que estem junts, juntes. Em costa valor dir-les i penso que seria bo.

Més temps amb la família construïda, ha donat lloc a noves coneixences, noves situacions, nous límits i a reafirmar el meu amor cap a ells i cap a mi mateixa. A casa, el refugi necessari per abordar la vida interior i exterior.

Això és pitjor que la segona Guerra Mundial. Vaig decidir anar a viure a una Residència per no viure sola i ara m’han deixat sola, totalment aïllada durant dues setmanes en una habitació, perquè he donat positiu en aquest virus que sento dir que és tan perillós. Sóc forta i em trobo bé, jo vull sortir, però no em deixen. No puc veure als meus fills, a la meva filla, ja farà 3 mesos que no els veig. És el pitjor moment de la meva vida. Em sento en una presó. M’aferro als meus records per respirar. Aviat tornarem a sortir i a veure’ns, estimats fills, estimada filla. 

ET DONO LES MEVES PARAULES

La Violeta es passa el dia netejant la casa. Matí, tarda i nit. Al matí treu tota la pols, primer al menjador, la sala d’estar i després a les habitacions. Repassa cada un dels racons de les prestatgeries, les fotografies, les caixes dels records, els llibres, la música. S’emociona en veure la fotografia de quan tenia 15 anys, tot el món pel davant. Neteja amb totes les seves forces intentant protegir a la seva família i a ella mateixa.

Seu per prendre un cafè i un descans i de sobte se sorprèn plorant de tristesa al veure aquells somnis que ha deixat pel camí. Surt a la terrassa i amb l’aire que li toca a la cara i el solet se sent més tranquil·la. Respira a fons i es posa contenta per tot allò que ha aconseguit, els somnis importants que ha pogut realitzar, amb esforç i perseverança, també amb ajuda, ho ha anat aconseguint i ha anat aprenent a gaudir de la vida. 

Mentre neteja la barana de la terrassa i veu la ciutat, torna a tenir por per si li passa res a algú de la seva família, de les seves estimades amistats o a ella mateixa. Neteja fort. 

Després li agrada escombrar la pols i les llàgrimes caigudes a terra i fregar tot el terra de la casa imaginant una nova oportunitat i sobretot, que el virus que la té confinada a casa, a ella i al món sencer, s’ofega i desapareix d’arreu del món amb tanta aigua i llegiu. Netejant creu que pot controlar i fer fora la por que li provoca la situació.

Al migdia, mentre cuina, troba que això de ser mare i d’estar a casa tantes hores i tants dies seguits amb la filla, el marit i amb ella mateixa, a vegades no és fàcil. Les inquietuds que abans podia distreure anant a passejar, al gimnàs, a la feina, a comprar o a fer una cervesa amb les amigues, se li presenten de forma més directa i propera. La seva part fosca ha vingut a visitar-la de nou i ara no té massa escapatòria. 

A vegades perd la paciència, no sap com fer la feina de fora de casa, la de casa i a més atendre, amb temps i calma a la petita de la casa. Ah, i també, a vegades, a les demandes o necessitats de la parella. També vol atendre les seves angoixes i necessitats i les demandes del món extern, que continua rodant, d’alguna manera. La família d’origen, i les amistats. I el país, i Europa i tot el planeta en general, si es posa a pensar no sap on trobar el fil conductor de tot plegat. Com hem arribat fins aquí? 

Es relaxa pensant que és una bona oportunitat per cuidar-se i conèixer-se una vegada més amb la intensitat d’una temporada a casa. Farà neteja interior. Escolta l’espai interior. Revisarà la seva essència, la seva existència actual i la seva relació amb les persones importants que l’envolten. També reflexiona sobre les seves prioritats i decideix en quin ordre atendre les necessitats seves i de la seva família, aquests dies.

Els primers dies del confinament es despertava a les nits, amb malsons i inquieta. Va pensar que si no dormia bé li quedaria poca paciència per la filla, per la parella i per ella i això encara l’angoixa més. Així que va decidir posar ordre al seu malestar.

Cada matí es desperta d’hora per tenir una estona per ella mateixa, a soles. Sense interrupcions com el mòbil o les notícies. Esmorza amb silenci i després realitza una petita meditació i uns exercicis de moviment per tonificar i estirar el cos. Té poc temps però s’ho planteja com un espai i moment sagrat per començar bé el dia.

Després  dedica un temps a la seva feina que ara fa des de casa. Així quan la seva filla es desperta li queda més espai i paciència per estar amb ella sense tenir el cap en les altres coses. Esmorzen juntes, xerrant i mig jugant i després juguen una estona. Després toca preparar el dinar.

En aquest moment tan especial que estem vivint de confinament i amb petits i petites a casa, ens cal buscar una estona per estar amb ells i elles ben presents, amb cor i ànima. Per donar-los espai i temps a què puguin expressar com estan en aquest moment tan nou i especial també per a ells i elles. I perquè ja de per si, els fills i filles ens necessiten al seu costat ben connectats. 

Ens haurem trobat que cada nen i nena té la seva manera d’adaptar-se i de funcionar en aquest moment. Potser ens ha sorprès la rapidesa en que han entès el missatge de quedar-se a casa. Potser es mostren més silenciosos o més sorollosos. Potser els ulls se li posen tristos a estones. Potser no volen parlar per telèfon amb els amics o familiars. Potser estan disfrutant dormir més hores i de tenir als referents més a prop, en una espècie de “vacances a casa”. Potser es desperten més a mitjanit. Potser fan regressions. Ploren més sovint i ens necessiten més presents. Sigui com sigui que el teu fill o la teva filla s’estigui comportant, acull el millor que puguis les seves emocions. I intenta reconduir amb paciència els seus moments de “rabietes”. Per exemple, si no vol menjar en un àpat, intenta que pugui explicar per què: si no té gana, o està enfadat, o té por…Potser també menja de manera diferent aquests dies. Ens cal tenir més paciència amb nosaltres mateixos/es i amb els més petits de la casa.

Per poder acollir les seves emocions, és important acollir les pròpies. Potser ens podem preguntar, què estic sentint amb el confinament? Quina emoció em domina? La por? La ràbia? La tristesa? I dins d’aquest mar d’emocions que puc estar sentint, quines coses si puc fer per sentir-me bé amb la situació. Brindar-nos espais per gaudir a soles i també trobar espais per gaudir amb les altres persones amb qui convivim.

Un cop estic organitzada amb la nova situació com adulta, i ben definides les corresponsabilitats amb la parella i/o les persones adultes amb qui convivim, algunes estratègies que em poden anar bé amb els infants són:

Et dono les meves paraules. Es tracta de poder ajudar als nens i a les nenes a expressar els seus sentiments. Per exemple si li diem: “Imagino que a estones, quan surto a comprar, tens por que agafi el virus, al carrer. És així?” Veureu com sabran la resposta. I obrireu la porta perquè us expliquin com es senten.

Escollir les paraules: preguntar als nens i nenes coses concretes com: Com et sents quan vols sortir al carrer i no pots…? Com un terratrèmol o com un àngel? Posar polaritats i que puguin escollir una.

Moments de descàrrega: per fer fora les tensions i deixar espai pel descans: ballar, guerra de coixins, saltar, córrer… Pensem que els nens i les nenes necessiten moure el cos, és el seu vehicle principal d’expressió.

A més de fer coses, jugar,  fer pastissos, ballar, dibuixar… la vibració i l’energia amb què ho fem serà un bon aspecte a cuidar aquests dies amb els més petits. Per això és important cuidar-nos a nosaltres mateixos/es. I reaprendre amb ells una cosa que de petits fèiem segurament millor que ara com adults: els nens i les nenes viuen el present i per això saben estar a gust amb l’AQUÍ I L’ARA. No estan pensant en el passat ni en el futur. Juguen i ho fan d’una manera molt present. I ens demanen que estiguem amb ells i elles, de la mateixa manera. Si ens distraiem, si mentre estem amb ells i elles el nostre cap està en un altre banda, ho detecten ràpidament i ens fan tornar al present. Això implica que nosaltres podem practicar també l’exercici de fer una cosa i prou, i fer-la de veritat, disfrutant. En una espècie d’actitud meditativa, d’atenció plena. No és fàcil de fer i ho podem intentar en petites dosis.

Molts mimos per tots i totes. Una forta abraçada.

LA CUIRASSA SOCIAL

Quina imatge tens del teu interior? Si penses en el teu ésser emocional, com t’imagines per dintre, on situaries la teva part més emocional? De quin color és, on es concentra més l’energia, té alguna forma? I per fora?

Avui retorno a la lectura del llibre “Liberar las Corazas. Método de liberación de corazas al corazón de nuestro cuerpo” de Marie Lise Labonté. (Ediciones Luciérnaga, 2001). Vaig tenir el plaer de conèixer a la Marie Lise i sense parlar el mateix idioma, em va dir unes paraules que mai oblidaré, crec que va poder llegir en el meu cos les paraules balsàmiques que necessitava sentir. Totes les persones parlem amb el nostre cos, més enllà del que diem i com actuem, del que fem, del que diem ser, fer.

Existeix la possibilitat d’escoltar el nostre cos i alliberar dolors a través d’aquest mètode d’alliberació de cuirasses i també a través de la diafreoteràpia. Es tracta de cuidar el cos i l’ànima des de l’escolta, el respecte, la connexió de totes les nostres parts i la consciència de com un mal de cap pot estar aguantant una emoció continguda de ràbia o tristesa.

Marie Lise Labonté ha descrit i classificat les cuirasses corporals en dos grups per ordre de creació: les de base (fonamental, desesperança, mal-estimat, protecció) i les d’identificació (parental, pertinença, narcisista i social).  

Avui us vull parlar de la cuirassa més superficial que es forma, en general, a partir dels 30 anys: la cuirassa social, descrita així per Marie Lise:

“Protegido por su coraza social, el cuerpo adaptado es vulgar, sin diferencia, parecido a todos los demás, la copia exacta de lo que vemos en todas partes. El propietario de este cuerpo no se distingue de la masa. Inconscientemente, busca asegurar que lo acepten”.

La teva vida la vas construint tu a partir de conèixer-te, pensar-te, valorar-te, estimar-te o més aviat la vas construint a partir dels mandants socialment reconeguts per la massa? Què hi pesa més?

Si el que domina és seguir els moviments evolutius de la massa i no et planteges preguntes, segurament tens una cuirassa social força desenvolupada. Si donem per fet que ens cal trobar una “bona feina”, casar-nos, tenir fills/es, i tenir els problemes comuns dels 30, 40, 50, o 60 anys donant per fet que tot el que ens passa és el fet normal, voldrà dir que vivim amb un cos adaptat al preestablert. Tots i totes volem formar part de la societat en què vivim, busquem identificar-nos socialment. Tenim la necessitat d’adaptar el nostre cos a la societat, als seus valors i creences i a donar resposta al que la societat espera de nosaltres. Sentir-nos socialment adaptats ens dóna la sensació de comoditat, seguretat i adaptació. També ens pot portar a conformar-nos i a la il·lusió d’haver donat un sentit a la vida.

Realment el sentit de la pròpia vida pot ser causat pel que dicta la societat on vivim o més aviat ha de venir de dins nostre? Del nostre autèntic ésser i dels nostres desitjos i necessitats?

En tot cas podem revisar els aspectes que comporten viure adaptats socialment: la por a arriscar-nos, la inseguretat, la necessitat d’identificar-nos i perdre’ns per aquest camí, la necessitat de què algú altre es responsabilitzi de nosaltres mateixes/os, de ser iguals i de sotmetre’ns. Com et ressonen en tu mateix/a aquests conceptes?

La cuirassa social busca la realització social. Anem buscant una identitat en el moviment de la massa i la trobem quan ens deixem assimilar. A vegades el que ens trobem es que estem imitant, inconscientment, la vida del nostre pare o de la nostra mare.

Si és així, és important fer una parada en el camí per donar-nos l’oportunitat de permetren’s definir la nostra pròpia trajectòria desde qui som i volem ser ara i aquí. Perquè si no som nosaltres mateixos/es ara i aquí, ens podem preguntar qui som, quan i a on?

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

RECONÈIXER PER COOPERAR

En el moment actual, amb un gran repte amb el medi ambient i per això amb nosaltres mateixos/es, llegint sobre l’amor trobo la següent afirmació de la biòloga Lynn Margulis: la cooperació i no la competència ha sigut la responsable de l’evolució. En els orígens de la vida els bacteris es traspassaven gens per sobreviure en el medi hostil. És a dir que per sobreviure calia cooperar.

Lligat amb això, segons el biòleg i filòsof Humberto Maturana, els humans som fruit de la cooperació i la solidaritat per a la conservació i no de la lluita per la supervivència. 

Si pensem en les relacions afectives, en l’amor, perquè aquests llaços siguin forts i sans ens cal empatitzar, escoltar i veure a l’altre i viceversa. Segons Maturana, estimar, el plaer d’estar junts és el que fonamenta la supervivència de l’individu i de l’espècie. Cooperar implica sentir-se part d’un grup (família, amistats, feina, oci…), cobrir la necessitat de reconeixement i sentir que tenim presència, som vistos/es i escoltats/des. El plaer de ser tinguts en compte pels altres dóna bona part del sentit a la nostra vida. Estem parlant de la necessitat de pertinença i reconeixement.

Un dels malestars de la societat actual va lligat amb el valor de la competència que ens aporta més soledat que no pas reconeixement i amor. Per això, tant en el món personal com en el laboral i social és important que ens procurem relacions i espais on ser vistos/es, estimats/des i reconeguts/des (en lloc de negats).  Un exemple: una empresa funcionarà millor si a més d’una bona tecnologia compta amb un bon equip que coopera: prendrà les millors decisions. 

Seguint amb el pensament de Maturana, ell opina que la necessitat de reconeixement és ancestral i és la que ha fet possible l’origen de l’espècie i el motor que ens fa sentir vius i vives. La necessitat de sentir-nos estimats és un mandat biològic. I amb aquests ingredients, allà on ens sentim que formem part, perquè hi tenim un bon lloc reconegut és on podem ser creatius/ves, productius/ves i on podem conviure amb satisfacció. 

Per poder ser reconeguts primer ens cal reconèixer-nos nosaltres mateixos/es i reconèixer a l’altre. És a dir, que de res serveix esperar que ens reconeguin si nosaltres no ens coneixem i acceptem amb les nostres virtuts i limitacions. I també cal saber reconèixer als altres i acceptar-los amb allò que ens agrada i ens desagrada. Reconèixer i reconèixer-nos dóna pas a sentir-nos reconeguts i reconegudes. La saludable espiral de donar i rebre.

Ens podem preguntar amb quines persones ens sentim reconeguts/des i on, en quins espais de la nostra vida ens sentim reconeguts/des. També ens podem preguntar a quines persones reconeixem en la nostra vida i en quins espais oferim la nostra presència, implicació i responsabilitat.

Pensar que quan ens sentim reconeguts i reconegudes podem cooperar i això ens apropa amorosament als altres: si davant el conflicte puc analitzar el meu punt de vista, relativitzar-lo i puc posar-me en el lloc de l’altre (empatia), estaré aprenent i sent cooperatiu/va en lloc de competitiu/iva.

Els temps presents ens conviden a treballar per la consciència i el desig en la cooperació amb un/a mateix/a, els i les altres i el medi ambient: escoltar, respectar i cuidar!

Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil

A JUGAR! SOBRE EL JOC EN LA PSICOTERÀPIA.

La psicoteràpia i la relació que establim amb el/la psicoterapeuta té a veure amb el joc. Amb el joc, tant els nens i nenes com les persones adultes estem en llibertat de ser creadors i creadores. I el procés terapèutic té a veure amb la capacitat de construir una nova mirada a la pròpia història, a allò que em passa i em fa patir, em deixa immòbil. I la creativitat és un bon recurs per conèixer-me i per relacionar-me amb el món d’una manera més saludable.

En la teràpia infantil el joc és l’eix vertebrador. Quan som nens i nenes viure i jugar és el mateix. En l’adolescència i l’adultesa jugar, saber jugar, és un senyal de salut.    

Els nens i nenes juguen per naturalesa i amb el joc el nen, la nena, gestiona el que ha viscut de forma passiva, es converteix en la part activa i actua com ell o ella vol: ara ell/ella és el mestre, la dentista, la mare, el pare, la germana, etc. I amb això pot anar reparant la seva realitat “espatllada”, les seves ferides.  

I els nens i nenes en un espai psicoterapèutic juguen a allò que necessiten sanar, és a dir, és la seva manera de portar el tema a treballar. Cal acompanyar-los en el joc, posar-los límits, cuidar que es cuidin i aniran resolent les angoixes i dificultats.

Amb la psicoteràpia d’adolescents i adults hi ha també diferents tècniques que ens posen a jugar i amb el joc ens podem connectar amb la nostra part més creativa, intuïtiva i resolutiva. Algunes d’elles són: “la cadira buida”, “dibuixar el riu de la nostra vida”, o bé utilitzar “ninos” per fer una fotografia de la nostra vida afectiva actual. 

I ara us vull compartir diferents tipus de joc i què podem aprendre amb cada un d’ells. 

I fer-vos una pregunta, ara que fa tanta calor i que és estiu: ¿actualment amb quin dels següents tipus de joc t’identifiques?

  1. Joc estereotipat: juguem sempre al mateix tipus de joc (jocs de taula habitualment) per controlar. És un joc pseudolúdic, doncs en el centre està el control de la situació. El que ens importa és guanyar i controlar així la situació, això ens tranquil.litza. L’aprenentatge serà quan puguem perdre i ho puguem tolerar.
  2. Joc dramàtic: amb aquest tipus de joc intentem denunciar una situació. Repetim un joc, una situació un cop i un altre per poder preparar-nos per assimilar-la i capgirar-la. Amb la repetició intentem trobar la variació i aquest serà l’aprenentatge.
  3. Joc evitatiu: és un joc molt formal, on posem poc el cos i utilitzem poc espai,  juguem com encotillats/ades. Evitem les festes d’aniversari, les sortides en grup… L’aprenentatge serà connectar amb la part infantil: interrompre, tacar-se, riure en veu alta…!
  4. Joc festiu: un joc on reina la creativitat i l’alegria i que alhora es queda amb un muntatge de l’escenari on després no s’hi pot jugar. És un joc histriònic on estem amagant tristeses i angoixes. Aquí l’aprenentatge rau a estimar-nos pel que som i no pel que fem.

Bon estiu passat per aigua i joc!!

ENTRE EL DESIG I EL DEURE: EL BUIT FÈRTIL

Internament totes les persones tenim polaritats com la que es refereix a “el desig versus el deure”, o entre “l’autoritari i el manat”. En la teràpia Gestalt aquesta dualitat s’anomena “perro de arriba y perro de abajo” i és un dels seus temes centrals, doncs la lluita pel control que exerceix cada un dels pols, en les relacions amb un/a mateix/a i amb les altres persones i realitat exterior, pot donar origen a una gran dosis de patiment psicoemocional.

El “perro de arriba” es crea a partir de l’autoimatge idealitzada. És qui mana i funciona en termes de “Tu deus”. Es basa en la moral, les lleis, és la nostra veu crítica i la que ens mira des de dalt i ens diu el que hauríem de fer.

El “perro de abajo” es crea en el despreci de la nostra imatge rebutjada, és a dir, en no voler acceptar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos/es. És el manat i no expressa amb claredat el seu “No vull”. Es la nostra part més impulsiva, flexible, que vol tenir una recompensa immediata i es basa en el nostre plaer i disfrute, en el “Jo desitjo”.

I aleshores amb que ens trobem? Amb una lluita entre el “jo vull – jo dec”. I com sortir de la lluita? Integrant les dues polaritats, buscant un punt on em senti bé, entre el que vull i el que puc fer: rebaixant les exigències excesives del mandat, tenint clar el meu desig, les meves preferències i en la negociació desapareix el patiment. Com ho puc fer? Establint un diàleg entre els dos pols, entre el que vull fer i el que crec que haig de fer.

Quan aconsegueixo estar en pau amb els dos pols es pot obrir espai per l’acció creativa, per al buit fèrtil, aquell buit on hi ha lloc i llum per estar amb mi mateix/a, amb les coses que faig i amb la relació amb les altres persones i el món sentint-me agust i lliure.

ENTRE EL MÓN I JO: UNA PANTALLA


Coneixes el Síndrome de Stendhal? Segons el seu creador és una malaltia psicosomàtica que produeix un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan una persona s’exposa a obres d’art particularment belles o exposades en gran número en un mateix lloc. Va ser el senyor Stendhal qui el va patir i definir al visitar la ciutat de Florència i així ho explicava ell, al segle XIX:

Había llegado a ese punto de emoción en el que se encuentran las sensaciones celestes dadas por las Bellas Artes y los sentimientos apasionados. Saliendo de Santa Croce, me latía el corazón, la vida estaba agotada en mí, andaba con miedo a caerme”.

El darrer divendres vaig assistir a la Conferència-Debat de Jorge Schvartzman: “Subjetividad y nuevas tecnologías. Bienestar y Malestar en la cultura digital” a Gradiva.

Jorge, metge, psiquiatre i psicoanalista explicava com actualment es parla del Síndrome de París, on principalment les persones japoneses a través de les pantalles de mòbils i càmeres fotogràfiques es protegeixen de tanta bellesa o bé de la desil·lusió donat que des del seu país es crea una exagerada expectativa de la ciutat de l’amor.

Vivim en una època d’excessos on hi ha moltes coses que ens permeten la “satisfacció” sense espera, on no hi ha temps per la postergació ni la recerca, tenim moltes coses quasi gratuïtes i sense bellugar-nos de casa, inclús en el cas de les trobades amoroses. Tot això fa que el desig minvi, perquè el que manté el desig viu, és l’espera, l’esforç, la recerca…

Pensant amb un objecte tan comú com és el telèfon mòbil explicava Schvartzman que aviat el tindrem incorporat en el propi cos, dins la pell o dins dels ulls. Esgarrifós, no?

Actualment hi ha ruptures amoroses que es donen a través de les xarxes digitals, Whatsapp o Facebook evidenciant la pobresa i la por als lligams afectius i  la seva possible pèrdua. Lo tecnològic passa a ser una pròtesi dels llaços afectius i el mòbil ens dóna una falsa sensació de protecció i pertinença.

En el mòbil sembla que ho tinguem tot, ens crea una il·lusió de completesa: aplicacions que ens obren a les finestres de tota la nostra vida logística, la informació, les persones… Viatjant amb el mòbil no hi ha lloc per l’absència ni la separació, estem perdent l’experiència de la separació i el retrobament a l’estar permanentment connectats. Així i tot, el contacte virtual no pot suplir la relació.

Un altra reflexió interessant que obríem al debat era: la tecnologia la posem al nostre servei, no és ella que ens canvia. Ens estem tornant diferents, prima l’interès pel propi negoci, en una cultura de l’entreteniment on no hi ha lloc per l’avorriment, on sembla que tot ha de ser mostrat, amb una gran transparència i on les fotografies (Instagram, Facebook, etc.) han de ser millors que la realitat. On l’objecte nou ha de ser millor que l’anterior i on volem un cervell proper a una màquina on fer desaparèixer l’angoixa, la tristesa, els dols, la subjectivitat.

Schwartzman dóna una visió positiva i alhora crítica de les tecnologies afirmant que són una meravella i que la problemàtica apareix en relació a l’ús, al mal ús que en fem. Mirem la pantalla del mòbil una mitjana de 150 vegades al dia, per què? Per avorriment en les relacions personals? Per què ens costa concentrar? Per què sembla que el mòvil ens dóna alguna cosa? Ens contactem amb el mòbil de manera real i concreta, per un moment ens refugiem en el que és virtual, fugint de la fragilitat i el narcisisme, individualisme propi i del món actual…

Als joves, nens i nenes que han nascut amb la cultura digital sota el braç, els podem acompanyar a aprofitar les avantatges de les tecnologies i ajudar-los a ser crítics amb elles. Doncs sembla que perquè alguna cosa sigui real ha d’aparèixer a Facebook on a més solem mostrar tot allò bo. I la vida és de tots colors i requereix de llaços afectius reals.

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?