• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LA CUIRASSA SOCIAL

Quina imatge tens del teu interior? Si penses en el teu ésser emocional, com t’imagines per dintre, on situaries la teva part més emocional? De quin color és, on es concentra més l’energia, té alguna forma? I per fora?

Avui retorno a la lectura del llibre “Liberar las Corazas. Método de liberación de corazas al corazón de nuestro cuerpo” de Marie Lise Labonté. (Ediciones Luciérnaga, 2001). Vaig tenir el plaer de conèixer a la Marie Lise i sense parlar el mateix idioma, em va dir unes paraules que mai oblidaré, crec que va poder llegir en el meu cos les paraules balsàmiques que necessitava sentir. Totes les persones parlem amb el nostre cos, més enllà del que diem i com actuem, del que fem, del que diem ser, fer.

Existeix la possibilitat d’escoltar el nostre cos i alliberar dolors a través d’aquest mètode d’alliberació de cuirasses i també a través de la diafreoteràpia. Es tracta de cuidar el cos i l’ànima des de l’escolta, el respecte, la connexió de totes les nostres parts i la consciència de com un mal de cap pot estar aguantant una emoció continguda de ràbia o tristesa.

Marie Lise Labonté ha descrit i classificat les cuirasses corporals en dos grups per ordre de creació: les de base (fonamental, desesperança, mal-estimat, protecció) i les d’identificació (parental, pertinença, narcisista i social).  

Avui us vull parlar de la cuirassa més superficial que es forma, en general, a partir dels 30 anys: la cuirassa social, descrita així per Marie Lise:

“Protegido por su coraza social, el cuerpo adaptado es vulgar, sin diferencia, parecido a todos los demás, la copia exacta de lo que vemos en todas partes. El propietario de este cuerpo no se distingue de la masa. Inconscientemente, busca asegurar que lo acepten”.

La teva vida la vas construint tu a partir de conèixer-te, pensar-te, valorar-te, estimar-te o més aviat la vas construint a partir dels mandants socialment reconeguts per la massa? Què hi pesa més?

Si el que domina és seguir els moviments evolutius de la massa i no et planteges preguntes, segurament tens una cuirassa social força desenvolupada. Si donem per fet que ens cal trobar una “bona feina”, casar-nos, tenir fills/es, i tenir els problemes comuns dels 30, 40, 50, o 60 anys donant per fet que tot el que ens passa és el fet normal, voldrà dir que vivim amb un cos adaptat al preestablert. Tots i totes volem formar part de la societat en què vivim, busquem identificar-nos socialment. Tenim la necessitat d’adaptar el nostre cos a la societat, als seus valors i creences i a donar resposta al que la societat espera de nosaltres. Sentir-nos socialment adaptats ens dóna la sensació de comoditat, seguretat i adaptació. També ens pot portar a conformar-nos i a la il·lusió d’haver donat un sentit a la vida.

Realment el sentit de la pròpia vida pot ser causat pel que dicta la societat on vivim o més aviat ha de venir de dins nostre? Del nostre autèntic ésser i dels nostres desitjos i necessitats?

En tot cas podem revisar els aspectes que comporten viure adaptats socialment: la por a arriscar-nos, la inseguretat, la necessitat d’identificar-nos i perdre’ns per aquest camí, la necessitat de què algú altre es responsabilitzi de nosaltres mateixes/os, de ser iguals i de sotmetre’ns. Com et ressonen en tu mateix/a aquests conceptes?

La cuirassa social busca la realització social. Anem buscant una identitat en el moviment de la massa i la trobem quan ens deixem assimilar. A vegades el que ens trobem es que estem imitant, inconscientment, la vida del nostre pare o de la nostra mare.

Si és així, és important fer una parada en el camí per donar-nos l’oportunitat de permetren’s definir la nostra pròpia trajectòria desde qui som i volem ser ara i aquí. Perquè si no som nosaltres mateixos/es ara i aquí, ens podem preguntar qui som, quan i a on?

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

RECONÈIXER PER COOPERAR

En el moment actual, amb un gran repte amb el medi ambient i per això amb nosaltres mateixos/es, llegint sobre l’amor trobo la següent afirmació de la biòloga Lynn Margulis: la cooperació i no la competència ha sigut la responsable de l’evolució. En els orígens de la vida els bacteris es traspassaven gens per sobreviure en el medi hostil. És a dir que per sobreviure calia cooperar.

Lligat amb això, segons el biòleg i filòsof Humberto Maturana, els humans som fruit de la cooperació i la solidaritat per a la conservació i no de la lluita per la supervivència. 

Si pensem en les relacions afectives, en l’amor, perquè aquests llaços siguin forts i sans ens cal empatitzar, escoltar i veure a l’altre i viceversa. Segons Maturana, estimar, el plaer d’estar junts és el que fonamenta la supervivència de l’individu i de l’espècie. Cooperar implica sentir-se part d’un grup (família, amistats, feina, oci…), cobrir la necessitat de reconeixement i sentir que tenim presència, som vistos/es i escoltats/des. El plaer de ser tinguts en compte pels altres dóna bona part del sentit a la nostra vida. Estem parlant de la necessitat de pertinença i reconeixement.

Un dels malestars de la societat actual va lligat amb el valor de la competència que ens aporta més soledat que no pas reconeixement i amor. Per això, tant en el món personal com en el laboral i social és important que ens procurem relacions i espais on ser vistos/es, estimats/des i reconeguts/des (en lloc de negats).  Un exemple: una empresa funcionarà millor si a més d’una bona tecnologia compta amb un bon equip que coopera: prendrà les millors decisions. 

Seguint amb el pensament de Maturana, ell opina que la necessitat de reconeixement és ancestral i és la que ha fet possible l’origen de l’espècie i el motor que ens fa sentir vius i vives. La necessitat de sentir-nos estimats és un mandat biològic. I amb aquests ingredients, allà on ens sentim que formem part, perquè hi tenim un bon lloc reconegut és on podem ser creatius/ves, productius/ves i on podem conviure amb satisfacció. 

Per poder ser reconeguts primer ens cal reconèixer-nos nosaltres mateixos/es i reconèixer a l’altre. És a dir, que de res serveix esperar que ens reconeguin si nosaltres no ens coneixem i acceptem amb les nostres virtuts i limitacions. I també cal saber reconèixer als altres i acceptar-los amb allò que ens agrada i ens desagrada. Reconèixer i reconèixer-nos dóna pas a sentir-nos reconeguts i reconegudes. La saludable espiral de donar i rebre.

Ens podem preguntar amb quines persones ens sentim reconeguts/des i on, en quins espais de la nostra vida ens sentim reconeguts/des. També ens podem preguntar a quines persones reconeixem en la nostra vida i en quins espais oferim la nostra presència, implicació i responsabilitat.

Pensar que quan ens sentim reconeguts i reconegudes podem cooperar i això ens apropa amorosament als altres: si davant el conflicte puc analitzar el meu punt de vista, relativitzar-lo i puc posar-me en el lloc de l’altre (empatia), estaré aprenent i sent cooperatiu/va en lloc de competitiu/iva.

Els temps presents ens conviden a treballar per la consciència i el desig en la cooperació amb un/a mateix/a, els i les altres i el medi ambient: escoltar, respectar i cuidar!

Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil

A JUGAR! SOBRE EL JOC EN LA PSICOTERÀPIA.

La psicoteràpia i la relació que establim amb el/la psicoterapeuta té a veure amb el joc. Amb el joc, tant els nens i nenes com les persones adultes estem en llibertat de ser creadors i creadores. I el procés terapèutic té a veure amb la capacitat de construir una nova mirada a la pròpia història, a allò que em passa i em fa patir, em deixa immòbil. I la creativitat és un bon recurs per conèixer-me i per relacionar-me amb el món d’una manera més saludable.

En la teràpia infantil el joc és l’eix vertebrador. Quan som nens i nenes viure i jugar és el mateix. En l’adolescència i l’adultesa jugar, saber jugar, és un senyal de salut.    

Els nens i nenes juguen per naturalesa i amb el joc el nen, la nena, gestiona el que ha viscut de forma passiva, es converteix en la part activa i actua com ell o ella vol: ara ell/ella és el mestre, la dentista, la mare, el pare, la germana, etc. I amb això pot anar reparant la seva realitat “espatllada”, les seves ferides.  

I els nens i nenes en un espai psicoterapèutic juguen a allò que necessiten sanar, és a dir, és la seva manera de portar el tema a treballar. Cal acompanyar-los en el joc, posar-los límits, cuidar que es cuidin i aniran resolent les angoixes i dificultats.

Amb la psicoteràpia d’adolescents i adults hi ha també diferents tècniques que ens posen a jugar i amb el joc ens podem connectar amb la nostra part més creativa, intuïtiva i resolutiva. Algunes d’elles són: “la cadira buida”, “dibuixar el riu de la nostra vida”, o bé utilitzar “ninos” per fer una fotografia de la nostra vida afectiva actual. 

I ara us vull compartir diferents tipus de joc i què podem aprendre amb cada un d’ells. 

I fer-vos una pregunta, ara que fa tanta calor i que és estiu: ¿actualment amb quin dels següents tipus de joc t’identifiques?

  1. Joc estereotipat: juguem sempre al mateix tipus de joc (jocs de taula habitualment) per controlar. És un joc pseudolúdic, doncs en el centre està el control de la situació. El que ens importa és guanyar i controlar així la situació, això ens tranquil.litza. L’aprenentatge serà quan puguem perdre i ho puguem tolerar.
  2. Joc dramàtic: amb aquest tipus de joc intentem denunciar una situació. Repetim un joc, una situació un cop i un altre per poder preparar-nos per assimilar-la i capgirar-la. Amb la repetició intentem trobar la variació i aquest serà l’aprenentatge.
  3. Joc evitatiu: és un joc molt formal, on posem poc el cos i utilitzem poc espai,  juguem com encotillats/ades. Evitem les festes d’aniversari, les sortides en grup… L’aprenentatge serà connectar amb la part infantil: interrompre, tacar-se, riure en veu alta…!
  4. Joc festiu: un joc on reina la creativitat i l’alegria i que alhora es queda amb un muntatge de l’escenari on després no s’hi pot jugar. És un joc histriònic on estem amagant tristeses i angoixes. Aquí l’aprenentatge rau a estimar-nos pel que som i no pel que fem.

Bon estiu passat per aigua i joc!!

ENTRE EL DESIG I EL DEURE: EL BUIT FÈRTIL

Internament totes les persones tenim polaritats com la que es refereix a “el desig versus el deure”, o entre “l’autoritari i el manat”. En la teràpia Gestalt aquesta dualitat s’anomena “perro de arriba y perro de abajo” i és un dels seus temes centrals, doncs la lluita pel control que exerceix cada un dels pols, en les relacions amb un/a mateix/a i amb les altres persones i realitat exterior, pot donar origen a una gran dosis de patiment psicoemocional.

El “perro de arriba” es crea a partir de l’autoimatge idealitzada. És qui mana i funciona en termes de “Tu deus”. Es basa en la moral, les lleis, és la nostra veu crítica i la que ens mira des de dalt i ens diu el que hauríem de fer.

El “perro de abajo” es crea en el despreci de la nostra imatge rebutjada, és a dir, en no voler acceptar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos/es. És el manat i no expressa amb claredat el seu “No vull”. Es la nostra part més impulsiva, flexible, que vol tenir una recompensa immediata i es basa en el nostre plaer i disfrute, en el “Jo desitjo”.

I aleshores amb que ens trobem? Amb una lluita entre el “jo vull – jo dec”. I com sortir de la lluita? Integrant les dues polaritats, buscant un punt on em senti bé, entre el que vull i el que puc fer: rebaixant les exigències excesives del mandat, tenint clar el meu desig, les meves preferències i en la negociació desapareix el patiment. Com ho puc fer? Establint un diàleg entre els dos pols, entre el que vull fer i el que crec que haig de fer.

Quan aconsegueixo estar en pau amb els dos pols es pot obrir espai per l’acció creativa, per al buit fèrtil, aquell buit on hi ha lloc i llum per estar amb mi mateix/a, amb les coses que faig i amb la relació amb les altres persones i el món sentint-me agust i lliure.

ENTRE EL MÓN I JO: UNA PANTALLA


Coneixes el Síndrome de Stendhal? Segons el seu creador és una malaltia psicosomàtica que produeix un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan una persona s’exposa a obres d’art particularment belles o exposades en gran número en un mateix lloc. Va ser el senyor Stendhal qui el va patir i definir al visitar la ciutat de Florència i així ho explicava ell, al segle XIX:

Había llegado a ese punto de emoción en el que se encuentran las sensaciones celestes dadas por las Bellas Artes y los sentimientos apasionados. Saliendo de Santa Croce, me latía el corazón, la vida estaba agotada en mí, andaba con miedo a caerme”.

El darrer divendres vaig assistir a la Conferència-Debat de Jorge Schvartzman: “Subjetividad y nuevas tecnologías. Bienestar y Malestar en la cultura digital” a Gradiva.

Jorge, metge, psiquiatre i psicoanalista explicava com actualment es parla del Síndrome de París, on principalment les persones japoneses a través de les pantalles de mòbils i càmeres fotogràfiques es protegeixen de tanta bellesa o bé de la desil·lusió donat que des del seu país es crea una exagerada expectativa de la ciutat de l’amor.

Vivim en una època d’excessos on hi ha moltes coses que ens permeten la “satisfacció” sense espera, on no hi ha temps per la postergació ni la recerca, tenim moltes coses quasi gratuïtes i sense bellugar-nos de casa, inclús en el cas de les trobades amoroses. Tot això fa que el desig minvi, perquè el que manté el desig viu, és l’espera, l’esforç, la recerca…

Pensant amb un objecte tan comú com és el telèfon mòbil explicava Schvartzman que aviat el tindrem incorporat en el propi cos, dins la pell o dins dels ulls. Esgarrifós, no?

Actualment hi ha ruptures amoroses que es donen a través de les xarxes digitals, Whatsapp o Facebook evidenciant la pobresa i la por als lligams afectius i  la seva possible pèrdua. Lo tecnològic passa a ser una pròtesi dels llaços afectius i el mòbil ens dóna una falsa sensació de protecció i pertinença.

En el mòbil sembla que ho tinguem tot, ens crea una il·lusió de completesa: aplicacions que ens obren a les finestres de tota la nostra vida logística, la informació, les persones… Viatjant amb el mòbil no hi ha lloc per l’absència ni la separació, estem perdent l’experiència de la separació i el retrobament a l’estar permanentment connectats. Així i tot, el contacte virtual no pot suplir la relació.

Un altra reflexió interessant que obríem al debat era: la tecnologia la posem al nostre servei, no és ella que ens canvia. Ens estem tornant diferents, prima l’interès pel propi negoci, en una cultura de l’entreteniment on no hi ha lloc per l’avorriment, on sembla que tot ha de ser mostrat, amb una gran transparència i on les fotografies (Instagram, Facebook, etc.) han de ser millors que la realitat. On l’objecte nou ha de ser millor que l’anterior i on volem un cervell proper a una màquina on fer desaparèixer l’angoixa, la tristesa, els dols, la subjectivitat.

Schwartzman dóna una visió positiva i alhora crítica de les tecnologies afirmant que són una meravella i que la problemàtica apareix en relació a l’ús, al mal ús que en fem. Mirem la pantalla del mòbil una mitjana de 150 vegades al dia, per què? Per avorriment en les relacions personals? Per què ens costa concentrar? Per què sembla que el mòvil ens dóna alguna cosa? Ens contactem amb el mòbil de manera real i concreta, per un moment ens refugiem en el que és virtual, fugint de la fragilitat i el narcisisme, individualisme propi i del món actual…

Als joves, nens i nenes que han nascut amb la cultura digital sota el braç, els podem acompanyar a aprofitar les avantatges de les tecnologies i ajudar-los a ser crítics amb elles. Doncs sembla que perquè alguna cosa sigui real ha d’aparèixer a Facebook on a més solem mostrar tot allò bo. I la vida és de tots colors i requereix de llaços afectius reals.

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?