• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

QUÈ FEM AMB L’ESTRÈS

En Santi camina ràpid pel centre de Barcelona mentre arriba tard a una cita. Va amoïnat: acaba el seu contracte en 2 setmanes i encara no li han dit res de renovar. No és la feina de la seva vida, però de moment no té res més i no paguen malament. Tan sols li alegraria no continuar per la seva cap, que és bastant tirana quan té un mal dia i això passa sovint. I ademès ha de buscar company de pis, que la Laura marxa d’aquí res i ell sol no pot amb totes les despeses gaire temps…

De sobte, s’espanta i surt dels seus pensaments: un noi amb un patinet elèctric li ha passat per davant a tota velocitat quan estava a punt de creuar un semàfor. Ha anat d’un pèl que no topen. Instintivament ha fet un salt enrera. Sort. S’enràbia de cop i crida insultant al noi, tot i que sap que ja ni el pot sentir. “-Serà possible??!!”

Arriba amb la Mercè, que està mosca perquè ella és força puntual i ja li ha dit sovint que no la faci esperar. Per això, triga una mica a adonar-se que està alterat. En Santi intenta explicar-li què passa i ella intenta ajudar-lo però impacient, l’interromp. Així va anar part de la conversa:

Mercè: Mira Santi, el que tens que fer és tranquil·litzar-te i no prendre-t’ho…

Santi: Mercè, ara mateix l’últim que necessito que em diguis és que em tranquilitzi, m’entens??!!

M: D’acord, doncs què fem, què necessites?

S: ets amiga meva i no ho vull pagar amb ningú, necessito que m’escoltis i treure-ho tot, sense que em diguis què he de fer.

M: Vinga, fet. Digues…

En Santi va parlar, es va tranquil·litzar i van acabar rient explicant-se les seves coses. En Santi no va poder solucionar res en aquell moment, està clar, però va poder baixar la seva tensió i fins i tot se li va acudir parlar amb un ex-company de feina que treballava amb una empresa que li interessava. Va aconseguir reduir l’estrès que duia els darrers dies.

En què consisteix l’estrès?

Igual que els animals, les persones ens trobem en el nostre dia a dia amb fets i esdeveniments que percebem com a amenaces. Aquest tema el desenvolupa molt bé el Biòleg i Neuròleg Robert M. Sapolsky en el seu llibre “¿Por qué las cebras no tienen úlcera?”.

La diferència principal entre les amenaces animals i les nostres és que, al contrari que la dels animals, moltes de les humanes no tenen una resolució inmediata: una zebra podrà fugir ràpid d’un depredador o d’un foc, o bé moure’s llargues distàncies per buscar menjar. En això invertirà grans quantitats d’atenció i d’energia del seu cos que ha movilitzat posant-se en alerta.

Les persones ho tenim més complicat. Tenim amenaces que percebem com a perills al nostre benestar, però solucionar-les és força més complicat que atacar a algú o sortir corrents. En ocasions, des de que ens alterem fins a que hem pogut resoldre el problema -si és que hem pogut- ha passat força temps. Per tant, què fem o bé què podem fer? Tornem al cas d’en Santi.

Treure frustració i suport social

Aquell dia, en Santi va fer dues coses que -entre moltes altres- en Sapolsky defineix com a vies de gestió psicològiques i humanes per a l’estrès.

1.- Va descarregar la seva frustració. Estava amoïnat per la feina, el pis, la cap -a qui no pot respondre com voldria-, la puntualitat… tot això feia que s’anès preocupant i la seva freqüència cardíaca anava augmentant. Per tant, tenia mes energia disponible als músculs. Potser corria més pel carrer i tot, però no era suficient per alliberar-la tota.

En un dia normal, al Santi li hagués anat molt bé fer una mica d’esport: la descàrrega energètica li hagués provocat més calma i fins i tot alliberar endorfines, una de les hormones associades al plaer. Però no va tenir ocasió: el que va fer va ser llençar la seva frustració contra qui podia: el noi del monopatí i després, en part, cap a la Mercè. La seva cap feia el mateix: no sabien perquè, però quan tenia mal dia pels seus motius d’estrès, descarregava la seva frustració on podia, a la feina. D’aquesta reacció se’n diu desplaçament de l’agressió.

2.- Buscar i aconseguir suport social. Sapolsky explica que en investigacions amb primats, quan aquests estan en una situació estressant però amb altres primats coneguts, la resposta cardíaca es redueix i es tranquilitzen. Quan la Mercè va parar i escoltar en Santi, va activar aquesta resposta. I moltes vegades no cal gaire més que això i és el que podem fer entre nosaltres: construïr xarxes de suport. Una bona xarxa de suport fa que esdeveniments estressants tinguin menys impacte en la nostra salut encara que siguin desagradables. Una escolta acollidora i comprensiva fa molt de bé.

Aquests son tan sols dos factors que modulen la resposta de l’estrès, però son prou importants. Se t’acut alguna més? Quines accions dus a terme quan et sents estressat/da?

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sapolsky, Robert M. «Por qué las cebras no tienen úlcera?». Alianza Editorial. Madrid, 2008.

Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

Deja un comentario

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies