• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

Deja un comentario

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?