ESTIC DEPRIMIT

En la primera sessió amb la psicòloga començo a explicar el meu desànim. Em resulta difícil saber amb exactitud quan va començar, probablement fa anys, d’una manera insidiosa i lenta es va anar covant aquesta sensació que tot plegat és absurd, de què res val la pena. Ara fa un mes que estic de baixa, em passo el dia al llit i en el millors moments al sofà. No tinc esma per fer res.

Què ha passat? Ara no res en especial, fa dos anys em vaig separar, la meva dona em va deixar, però ho vaig superar, sortint amb els amics, de festa. Sovint prenia algunes copes de més. Fa un any va morir el pare, portava temps malalt, jo ja estava preparat. En els últims mesos a la feina han començat a acomiadar gent, potser el proper seré jo.

 Com em sento?

Aquesta pregunta m’irrita, com vol que em senti! Com una pelleringa, com un inútil, com un fracassat, també enganyat, estafat, decebut. Quants adjectius necessita, li retorno la pregunta. He vingut perquè la metgessa de capçalera m’ha dit que estic deprimit i que necessito ajuda, i aquí estic, escèptic que amb les paraules sigui suficient, què pot fer aquesta dona per canviar el fàstic de la meva vida, penso mentre educadament vaig responent les seves preguntes. Em vol conèixer, diu que forma part del tractament.

Com em descriuria? Aquesta sí que és bona! No ho sé, ara no em reconec a mi mateix, hi ha l’Oriol d’abans i l’Oriol d’ara. És clar, vol les dues versions. L’Oriol d’abans era més alegre, amb més energia, més obert, amb confiança, sentia interès pel que l’envoltava i per les activitats que realitzava, creia que si feia les coses bé obtindria la seva recompensa, que si s’esforçava prou, tot aniria bé i que el món era un lloc habitable. Però res va bé, ni jo, ni la meva vida ni el món, és una sensació d’anar caient en un pou que no s’acaba mai, i vull arribar al final per veure si hi ha alguna manera de sortir, però el descens continua, i estic tan cansat… M’he perdut en un laberint i no trobo el fill…

Ara res em motiva, la gent em fatiga i m’enfado per qualsevol cosa, així que he decidit aïllar-me, tancar-me i viure amb mi mateix, però hi ha dies que no em suporto. La psicòloga m’explica en què consisteix la psicoteràpia, la defineix com un procés d’aprenentatge, què és la depressió, com si jo no fos ja un expert, i em demana si estic disposat a treballar amb ella, com si fossin un equip. Però si ara no puc ni anar a la feina!

Quina petita acció, si la portés a terme, suposaria un canvi per a mi durant la setmana que ve?

Em quedo callat, i penso… Hi ha una batalla en els meus pensaments, una part de mi que crida una cosa com «Si ho sabés ja ho hauria fet, es pensa que sóc imbècil?» I una altra que intenta trobar la resposta… Quines coses m’han reportat satisfacció abans? Abans moltes, llegia, escoltava música, sortia a passejar fins a arribar al mar, veure el mar sempre em resultava gratificant. D’acord, d’acord, sortiré a passejar durant aquesta setmana i aniré a veure el mar.

Em proposa portar un registre diari dels meus pensaments, diu que aquí està el problema, i que els pensaments es poden canviar, que a cada pensament irracional puc crear un altre d’alternatiu, més realista… Però què diu? La realitat és que tot és una merda. Em proposa treballar amb aquest pensament… Veure si efectivament aquesta és la conclusió… Està bé, ho provaré…
Quan la sessió està a punt de finalitzar, em pregunta què té de positiu la situació que visc. Em desconcerta aquesta pregunta… Positiu? Em fa ballar el cap, la resposta immediata i fàcil és res, però ella insisteix… Potser –li dic- aquesta situació em fa replantejar-me tota la meva vida… Bé, es una bona conclusió –em respon. Fins a la setmana vinent!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?