PARLEM-NE CLAR DELS ABUSOS SEXUALS!

«Tenia molta son i els ulls oberts com a pomes, des d’aquella nit només dormia a estones. Una figura en la foscor, estava mort de por«. Així comença la cançó CORVUS de l’últim disc d’Els Pets (2018) que relata els abusos sexuals que va patir el bateria de la banda amb el rector del seu poble i així és com s’inicien molts relats plens de por i sentiment de culpa per part de les persones que han estat víctimes d’abusos sexuals durant la seva infància, una infància que ha estat robada per aquesta experiència traumàtica. Aquestes últimes setmanes estem presenciant als mitjans de comunicació com s’estan destapant casos d’abusos sexuals que han estat enterrats en el dolor, la culpa i el silenci. Segons dades de la Fundació Vicki Bernadet, es calcula 1 de cada 5 nens/es pateix abús sexual infantil abans dels 17 anys i el més greu és que aquests un 60% mai rebrà cap tipus d’ajuda psicològica i el 90% no dirà res fins l’etapa adulta.

Un abús sexual a menors és una forma de maltractament infantil i constitueix un delicte contra la llibertat sexual i integritat de la persona on l’empremta que deixa a la seves vides és un autèntic terratrèmol emocional.

Utilitzar infants per a pornografia infantil, exhibir els genitals en la seva presència i pressionar-los a tenir relacions sexuals són algunes de les accions considerades com abús sexual. Estem parlant d’una relació asimètrica caracteritzada per la desigualtat per edat, poder, estatus i aparentment maduresa. Un/a menor d’edat no està capacitat per comprendre ni té el desenvolupament suficient per consentir aquest tipus de relacions, a més de ser una greu vulneració dels drets dels infants. El més greu és que els abusos sexuals a menors estan presents a totes les cultures, classes socials i races. La llei del silenci que s’imposa ha fet que, en moltes ocasiones, es doni l’esquena a un greu problema social que altera la vida del menor amb efectes a curt i llarg plaç.

Hi ha una eina pedagògica anomenada La regla de Kiko que permet prevenir l’abús sexual a menors d’edat de forma lúdica i senzilla posant regles i límits molt clars sobre quins són els secrets bons i dolents que poden guardar i les diferents formes que una persona pot tocar el seu cos del menor. És una forma d’evitar el silenci que, en moltes ocasions, es dóna per fidelitat, lleialtat, por a no ser cregut/da, vergonya i/o afecte cap a la persona agressora perquè la major part d’aquestes situacions es donen dins del sistema familiar. La frase «No parlis amb desconeguts» no és del tot eficaç per prevenir els abusos sexuals infantils. Una tercera part de les persones agressores tenen un parentiu amb els i les menors, també poden ser amistats de la familia, veïns, sacerdots o cuidadors/des.

«Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu d’olor de préssecs i bicicletes prop del riu, ball a la pista, tardes al tros i avellaners, érem nens empaitant la vida pels carrers«. En el documental «Examen de conciencia» recentment estrenat a Netflix que fa un retrat dels abusos sexuals a menors per part de l’església catòlica, apareixen testimonis de víctimes i agressors sexuals que exposen davant la càmera que no eren conscients del que estaven fent i, fins i tot, justifiquen el seu comportament perquè era una debilitat mostrant una empatia molt fràgil amb un perdó buit i, al mateix temps, necessari per poder reparar el dolor del patiment del menor a qui van agredir.

És important diferenciar la pedofília de la pederàstia. No és el mateix un pedòfil que sent atracció sexual per menors d’edat en forma de fantasia que un pederasta que passa a l’acció i comet un delicte. El més sorprenent és que, si hi hagués un compromís social i polític d’aquest greu problema de salut pública, es podrien tractar amb èxit i evitar que hi hagi més víctimes directes e indirectes. Si un/a agressor es fa responsable del seu comportament, pot evitar ser un futur delinqüent.

En moltes ocasions, s’oblida aquest record com un mecanisme de defensa com a conseqüència del trastorn dissociatiu i l’amnèsia selectiva que acompanya l’esdeveniment traumàtic i pot aparèixer a la vida adulta.


«Una esquela al diari em fa tornar a un vell refugi de muntanya anys enllà, la teva màcula al taüt per sempre més, si també els records el vent se’ls endugués«. La simptomatologia que pot deixar com a seqüeles en una persona és un espectre molt variat arribant a afectar àrees tan diferents com la sexualitat, la personalitat, les relacions interpersonals, la regulació emocional, etc. Quan apareix aquest tipus de record en un procés psicoterapèutic, és necessari poder-ho expressar-ho emocionalment, reparar el dolor ocasionat, revaluar cognitivament l’experiència, elaborar el perdó cap a si mateix/a i, en cas que sigui possible, cap a la persona agressora. Demanar ajuda és un pas necessari per viure en pau amb el present permetent que el passat deixi d’ocupar espai en el present.

Daniel Borrell Giró, psicòleg i psicoterapeuta

Deja un comentario

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies